dijous, de juny 16, 2011

El Parlament no es toca!

Aquest matí mentre esmorzava m'he quedat de pedra quan he vist per la televisió japonesa NHK com els "Soviets" que fa setmanes que ocupen la Plaça de Catalunya de Barcelona intentaven assaltar el Parlament Nacional, els suposats "indignats" increpaven, i agredien als diputats, i el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament havien de ser traslladats en helicòpter per poder estar presents al ple.
Curiosament aquests "indignats" assaltaven un parlament d'una nació captiva, però un dels parlaments democràtics més antics d'Europa i per tant del món. En comptes d'assaltar les seus dels representants de l'estat que espolia aquesta nació, que li retalla constantment drets, que li nega la seva identitat i que intenta eliminar la seva llengua i cultura.
Aquests "Soviets" indignats, esperonats per vells anarquistes i per filòsofs argentins de pa sucat amb oli, n'han fet un gra massa, malgrat el dret de queixa, i per lloables algunes de les seves reivindicacions, Catlanuya no és una dictadura àrab, ni una monarquia tsarista, és una democràcia, captiva, però una democràcia. I no es pot impedir l'accés dels seus representants a l'assamblea nacional.
Jo, personalment no hi tinc cap representant, ja que el partit que vaig votar no va obtenir representació, però els 135 diputats, han estat triats lliurement seguint les normes del joc democràtic, d'un parlament que va romandre tancat per una dictadura militar, i ara quatre radicals volen tornar a tancar-lo per instaurar la dictadura del caos.
Avui he llegit un article de Carod-Rovira a Nació Digital que m'ha agradat molt tot i que darrerament aquest senyor m'havia decebut molt aquí té més raó que un sant:


Indignació espanyola
Uns centenars, milers d’espanyols, s’han indignat, sembla. Això està bé, suposo. Sent espanyols, motius per indignar-se no és pas que els en faltin. Si jo fos espanyol, cosa que no és el cas, també estaria indignat. El que passa és que, posats a fer, m’hi hauria posat una mica abans, sis segles abans, posem per cas. L’època dels reis dits “catòlics”, per posar un exemple, no fóra un mal començament. Aquella època de pràctiques sexuals innovadores, “tanto monta, monta tanto”, o sigui, ara l’un, ara l’altre, donava per a molt, per a tenir molts motius d’indignació. Però, no. Es veu que no devia ser prou...


Ara, els indignats espanyols, han ocupat places d’Espanya i, en un gest d’internacionalisme inusitat, també dels Països Catalans. Han plantat aquí les seves tendes, han pintat les seves pancartes majoritàriament en castellà i s’han expressat públicament en aquest idioma, això sí “para que nos entendamos todos”, “para no hacer divisiones entre nosotros” i “para no dejar entrar el nacionalismo en la acampada”. Lògicament, el que ells entenen per nacionalisme, és a dir, el català. El seu, l’espanyol, el “normal”, aquest no cal fer cap debat perquè hi entri, perquè ja hi és dins, perfectament instal·lat, des del començament.


Ja toca prou els pebrots que algú ocupi el centre simbòlic del país, com perquè, a més, haguem de suportar amb normalitat insults com els que hem pogut veure i llegir aquests dies per part dels anomenats “indignats”. Han fet servir els jardins públics com a urinari, han pintat el monument al President Macià i han donat una imatge del país marginal, xavacana i basta. Potser es tractava d’això, ben mirat... Aquesta és la Catalunya que volem?


L’atac i l’insult als diputats n’ha estat la cirereta del pastís. Qui coi s’han cregut que són aquesta gent? Quina legitimació democràtica tenen?  Tinc, pels membres del Parlament, el respecte que em mereix el fet que és el poble de Catalunya qui els ha votat, més enllà de la meva simpatia ideològica i personal cap a alguns d’ells. Però on aquesta gent ha arribat ja passa de tacar d’oli.


Quina credibilitat té la indignació d’una gent, la meitat dels quals està contra el dret d’autodeterminació? Com s’ha d’entendre que Falange Espanyola s’hagi adherit formalment a les concentracions? És cert, com s’apunta en alguns àmbits, que entre els indignats, des del principi, al costat de molta gent jove i de bona fe, hi ha alguns infiltrats que són agents del CNI i que tenen com a objectiu donar internacionalment la imatge negativa al món que s’està donant de Catalunya? Com s’han d’entendre les mostres de rebuig a les banderes catalanes, estelades i a l’ús del català, (a Ca-ta-lu-nya!) que s’han produït al centre neuràlgic de la capital catalana? Quin cony d’indignació és aquesta?


Tenen, els espanyols, tot el dret del món a indignar-se. Però si volen fer-ho, com a espanyols, el millor és que no s’equivoquin en el mapa i es manifestin, s’indignin, es pixin, pintin, escridassin i insultin, allà on els correspon: al seu país. Al capdavall, tampoc no és tan lluny i està ben comunicat. Aquest internacionalisme progre, que va d’apàtrida, d’anacional, de cosmopolita, quan s’expressa en el marc d’una nació no normalitzada políticament, no fa res més que el joc al nacionalisme dominant: l’espanyol, “por supuesto”. Prou, doncs, de complicitats ingènues i de fer el babau amb aquesta indignació de pacotilla.

Quina vergonya que les úniques imatges que puc veure del meu país a la televisió siguin aquestes.

8 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Totalment d'acord amb tu. Perquè tota aquesta gent no ha anat mai a queixar-se a la Delegación del Gobierno, que total estava allà al costat? Sembla ben bé que la crisi econòmica i política s'ha originat a la Generalitat de Dalt.

Assumpta ha dit...

Totalment d'acord amb el que dius.
Jo tampoc veig que vagin a manifestar-se davant de Bancs ni davant cap organisme de l'Estat central... però és que si veiem coses així i així és fàcil entendre el què ha passat.

Anna ha dit...

Isaac, potser t'has passat una mica amb això de que "l'Estat intenta eliminar la seva llengua i cultura"...No?
Aquesta gent no es queixa per que no es pugui parlar català a les Corts Espanyoles, es queixa per les retallades socials, per la impassibilitat dels governants, pels governs corruptes, i un llarg etc. Crec que la gent que ara mateix veu el seu futur ben negre del que menys es preocupa es de "identitats"...
Ho sento pero ho crec així. Potser des de tant lluny tu ho veus més maco, però t'aseguro que per aquí la cosa esta fotuda.

Assumpta ha dit...

Si, Anna, la cosa està fotuda... jo tinc el marit que és autònom i afectat per la crisi i jo mateixa no tinc feina... i el que vull és que l'Estat deixi de "pispar-nos" (dit finament) els calers... i, tot i així, en aquesta situació en la que jo em trobo que, a la meva economia particular, la de casa meva, estem retallant i retallant i preocupats (molt preocupats)... doncs sí, també em preocupa parlar en català.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Anna.
Tu no creus que l'Estat espanyol vol eliminar la nostra cultura? Ni la nostra llengua? Com t'expliques els recursos contra la llengua? I les retallades a l'Estatut en qüestions d'identitat?
Com diuen l'Assumpta i en Carquinyol, com és que no van a manifestar-se a la seu del "governador" o als bancs? Què passa, que la crisi mundial és culpa de la Generalitat, o et penses que amb els diners que Espanya ens roba no viuriem millor?
Per cert hi ha molta més corrupció a la resta de governs "autonòmics" que a Catalunya.

Carquinyol ha dit...

Anna, el problema no és que protestin pel seu futur i per la situació econòmica en general, de fet jo ho comparteix totalment. El problema és com ho fan, massa sovint centrant-se només en determinats governs (i no dic jo que la Generalitat no tingui part de culpa) i obviant altres.

I el problema també bé quan ja et demanen que facis servir l'espanyol 'para que todos nos entendamos'... i veus clarament que ja n'hi ha que volen dirigir les protestes per aconseguir 'alguna cosa més', perquè aquí ja tenim tots uns anyets i ens coneixem tots...

maria ha dit...

És evident que tota aquesta colla no em representen.Estic indignada de tants indignats...

Assumpta ha dit...

Ahir vaig llegir aquest article i, tot i que en Carod no és sant de la meva devoció, he de dir que, en aquest escrit estic d'acord de la primera a la darrera lletra.