El Parlament no es toca!

Aquest matí mentre esmorzava m'he quedat de pedra quan he vist per la televisió japonesa NHK com els "Soviets" que fa setmanes que ocupen la Plaça de Catalunya de Barcelona intentaven assaltar el Parlament Nacional, els suposats "indignats" increpaven, i agredien als diputats, i el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament havien de ser traslladats en helicòpter per poder estar presents al ple.
Curiosament aquests "indignats" assaltaven un parlament d'una nació captiva, però un dels parlaments democràtics més antics d'Europa i per tant del món. En comptes d'assaltar les seus dels representants de l'estat que espolia aquesta nació, que li retalla constantment drets, que li nega la seva identitat i que intenta eliminar la seva llengua i cultura.
Aquests "Soviets" indignats, esperonats per vells anarquistes i per filòsofs argentins de pa sucat amb oli, n'han fet un gra massa, malgrat el dret de queixa, i per lloables algunes de les seves reivindicacions, Catlanuya no és una dictadura àrab, ni una monarquia tsarista, és una democràcia, captiva, però una democràcia. I no es pot impedir l'accés dels seus representants a l'assamblea nacional.
Jo, personalment no hi tinc cap representant, ja que el partit que vaig votar no va obtenir representació, però els 135 diputats, han estat triats lliurement seguint les normes del joc democràtic, d'un parlament que va romandre tancat per una dictadura militar, i ara quatre radicals volen tornar a tancar-lo per instaurar la dictadura del caos.
Avui he llegit un article de Carod-Rovira a Nació Digital que m'ha agradat molt tot i que darrerament aquest senyor m'havia decebut molt aquí té més raó que un sant:


Indignació espanyola
Uns centenars, milers d’espanyols, s’han indignat, sembla. Això està bé, suposo. Sent espanyols, motius per indignar-se no és pas que els en faltin. Si jo fos espanyol, cosa que no és el cas, també estaria indignat. El que passa és que, posats a fer, m’hi hauria posat una mica abans, sis segles abans, posem per cas. L’època dels reis dits “catòlics”, per posar un exemple, no fóra un mal començament. Aquella època de pràctiques sexuals innovadores, “tanto monta, monta tanto”, o sigui, ara l’un, ara l’altre, donava per a molt, per a tenir molts motius d’indignació. Però, no. Es veu que no devia ser prou...


Ara, els indignats espanyols, han ocupat places d’Espanya i, en un gest d’internacionalisme inusitat, també dels Països Catalans. Han plantat aquí les seves tendes, han pintat les seves pancartes majoritàriament en castellà i s’han expressat públicament en aquest idioma, això sí “para que nos entendamos todos”, “para no hacer divisiones entre nosotros” i “para no dejar entrar el nacionalismo en la acampada”. Lògicament, el que ells entenen per nacionalisme, és a dir, el català. El seu, l’espanyol, el “normal”, aquest no cal fer cap debat perquè hi entri, perquè ja hi és dins, perfectament instal·lat, des del començament.


Ja toca prou els pebrots que algú ocupi el centre simbòlic del país, com perquè, a més, haguem de suportar amb normalitat insults com els que hem pogut veure i llegir aquests dies per part dels anomenats “indignats”. Han fet servir els jardins públics com a urinari, han pintat el monument al President Macià i han donat una imatge del país marginal, xavacana i basta. Potser es tractava d’això, ben mirat... Aquesta és la Catalunya que volem?


L’atac i l’insult als diputats n’ha estat la cirereta del pastís. Qui coi s’han cregut que són aquesta gent? Quina legitimació democràtica tenen?  Tinc, pels membres del Parlament, el respecte que em mereix el fet que és el poble de Catalunya qui els ha votat, més enllà de la meva simpatia ideològica i personal cap a alguns d’ells. Però on aquesta gent ha arribat ja passa de tacar d’oli.


Quina credibilitat té la indignació d’una gent, la meitat dels quals està contra el dret d’autodeterminació? Com s’ha d’entendre que Falange Espanyola s’hagi adherit formalment a les concentracions? És cert, com s’apunta en alguns àmbits, que entre els indignats, des del principi, al costat de molta gent jove i de bona fe, hi ha alguns infiltrats que són agents del CNI i que tenen com a objectiu donar internacionalment la imatge negativa al món que s’està donant de Catalunya? Com s’han d’entendre les mostres de rebuig a les banderes catalanes, estelades i a l’ús del català, (a Ca-ta-lu-nya!) que s’han produït al centre neuràlgic de la capital catalana? Quin cony d’indignació és aquesta?


Tenen, els espanyols, tot el dret del món a indignar-se. Però si volen fer-ho, com a espanyols, el millor és que no s’equivoquin en el mapa i es manifestin, s’indignin, es pixin, pintin, escridassin i insultin, allà on els correspon: al seu país. Al capdavall, tampoc no és tan lluny i està ben comunicat. Aquest internacionalisme progre, que va d’apàtrida, d’anacional, de cosmopolita, quan s’expressa en el marc d’una nació no normalitzada políticament, no fa res més que el joc al nacionalisme dominant: l’espanyol, “por supuesto”. Prou, doncs, de complicitats ingènues i de fer el babau amb aquesta indignació de pacotilla.

Quina vergonya que les úniques imatges que puc veure del meu país a la televisió siguin aquestes.