diumenge, de gener 27, 2013

Assaig de càntic en el Temple


Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu, la Pell de blau.

2 comentaris:

artur ha dit...

La terra, la que se sent com a pròpia, és la que s'estima....sigui com sigui !
Salutacions cap al Japó !!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Que sàpiga Sepharat que no podem ser si no som lliures.