dimecres, de desembre 18, 2013

Informe PISA-TREPITJA

Tinc tantes coses per dir que no sé per on començar.
A veure, després de la publicació de l'informe PISA, "Trepitja" en Lapao balear, he sentit tertúlies de ràdio cantant les exel.lències dels sistemes d'educació asiàtics. Un dels països que surt més ben valorat és Corea del Sur.


He vist molts programes a la televisió japonesa sobre el sistema educatiu coreà, i no el voldria pels meus fills. Al Japó de fa 30 anys era igual, però ara ja estem de tornada, les noves generacions de japonesos no han de reconstruir res, i la majoria viuen amb els pares fins als 30 anys o més, fent de ni-ni. És clar que ara no hi ha res segur i fa feina no és de per vida com durant la generació dels nostres pares.

A Corea la pressió és tan gran que la canalla es suïcida si suspèn un exàmen. He vist drames a les portes de les facultats en veure que el seus números no sortien a les llistes d'aprovats.

El nivell d'exigència és molt gran. Quan estudiava japonès en una acadèmia privada, només s'aprovava amb una un percentatge 80% d'encert al test, i si es volia una carta de recomanació del director, s'havia de tenir una mitjana de 95%.

Però només per passar un exàmen, per respondre les matèries i repetir-les com lloros, sense sortir del guió, que sinó el mestre es pot perdre.

Vaig conèixer un noi australià que parlava un japonès envejable fins i tot per un nadiu, però el professor universitari li va suspendre un exàmen oral de història, perquè durant la seva exposició sobre la societat del Període Edo havia emprat el llenguatge d'aquella època. Per a mi era genial, digne de matrícula, però el professor va considerar que es sortia del guió. Us imagineu un guiri fent una presentació sobre Eugèni d'Ors parlant com un noucentista? Brutal!

L'educació és el futur, si no es vol acabar fregant terres. I són molt ambiciosos, massa potser.
Jo treballo amb un company coreà i no és el primer que conec, estan obsessionats en guanyar diners i fer negoci, això sí, a costa de la creativitat dels altres. Sempre em vol convèncer que treballem junts, jo feria els dissenys i ell els vendria.
Avui li deia que havia sommiat que guanyava la Loto japonesa de Cap Any, 700 milions de iens, el meu somni seria tornar a Catalunya i gaudir de la vida, l'Aya pintant quadres, i tots viatjant molt. Ell m'ha dit que si li tocava la rifa, es compraria un bloc dapartaments per cobrar lloguers.

Saben molt de mates i gens de humanitats.

L'informe "trepitja" es basa en les ciències. Els asiàtics, en general, basen els seus estudis en les ciències, i els països del "kanji", en l'aprenentatge d'aquesta escriptura tan complexa ( la Shikibu fa dues hores de deures de mates i kanji cada dia després de classe ). Però no tenen ni idea de cultura ni de història.

Avui, per exemple el meu company coreà parlava de la situació laboral a l'empresa i es queixava, aleshores jo m'he posat a cantar la Internacional. Ningú a l'oficina tenia ni idea del què cantava, no l'havien sentit mai!!!

Quan li he ensenyat al coreà es pensava que era una cosa de Corea del Nord, per la simbologia comunista del vídeo ( Sant Youtube ). Ell que es va criar envoltat de països comunistes no havia sentit a parlar mai de la Internacional. Quina mena de història social els expliquen?

Per no parlar de història universal, i alguns podríeu dir que potser sóc massa occidentalista, però és que la història d'Europa i els EUA han influït arreu del món.

I el mateix passa amb les arts i la cultura, o us penseu que els artistes japonesos de les avantguardes del segle XX no viatjaven a París per aprendre? Fins aleshores la història de l'art japonès era monotonia estilística per 500 anys sense canvis formals, i això va per tots els països de l'òrbita xinesa.

Però ni d'això podem parlar. La majoria de japonesos no saben diferenciar la ceràmica Yayoi de la Jomon, que és com si no sabessin diferenciar la cultura celta de la íbera.

El grafistes estan tan especialitzats que saben què és el tipus de lletra Futura o la Gill, però en desconeixen la història. És clar que tampoc saben qui era Toulouse-Lautrec o Walter Gropius. I no han sentit a parlar en sa vida de Rudolf Arheim.
Ara m'estic posant pesat, la majoria de vosaltres tampoc heu sentit a parlar de Gropius i Arhmein, el primer era director de la Bauhaus, la primera escola de disseny, sense ell la Bauhaus no existiria ni el disseny que coneixem actualment, el pavelló Mies van der Rohe ni la fundació Miró.
I Arheim era un teòric de l'art que estudiava la forma i la composició de les obres.

No saben llengües

A la primera empresa que vaig treballar hi havien 300 treballadors, només 3, comptant-m'hi jo parlaven més d'una llengua, i només jo més de dues.
A l'empresa actual sóc l'únic que parlo anglès, perquè la noia que el parlava ( el parlava perquè era mestissa, anglesa+japonesa ) va plegar fa uns dies. L'excepció són el noi coreà que en parla dues i una noia xinesa nova que també parla dues llengües, el seu mandarí i un japonès més que notable.
Per cert l'altre dia vaig recriminar a la noia xinesa que portés posat un jersei de la marca BoyLondon amb el disseny de la Parteiadler, àliga del partit nazi alemany, li vaig preguntar si sabia qui havia dissenyat aquell símbol, Adolf Hitler! Li vaig dir. Adolf Hitler? Qui és un dissenyador?

Educació i ensenyament

La consellera Rigau ha fet moltes vedades la diferència entre ensenyament i educació. L'ensenyament és el què s'aprèn a l'escola, les matèries curriculars que serveixen de base per a la formació intel.lectual de les persones.
L'educació, és una altra cosa, allò que la meva àvia Mercè en deia "modus", i això no depèn de l'escola, que també, però de la família, els valors morals i d'urbanitat s'aprenen a casa i és resposabilitat dels pares.
Amb això estic d'acord que fins ara, i dic fins ara, perquè les coses estan canviant, al Japó l'educació cívica és molt millor a la nostra. Pel que fa al respecte a l'altri, el tracte a les persones o les empreses, als clients o usuaris. I això ve de lluny. I en part és perquè al Japó els han ensenyat que tothom és igual, rics o pobres, hi ha molta uniformitat, hi ha menys orgull i menys supèrvia, amb això, però també hi ha menys individualisme, i menys personalitat. Per a mi són una mica formiguetes, potser sona ofensiu però després de 9 anys al Japó els veig així. Si voleu feu una ullada al famós Shibuya's Crossing i veureu de què parlo.
Tanmateix coneixo japonesos que se surten de la regla, persones excepcionals amb molt talent, però que per aquest fet són "rara avis", un pèl paries a la seva terra, parlen moltes llengues, són obertes i creatives, per això si poden "carden" el camp a la que poden, odien el seu país, la seva societat i la seva escola.

No us vull atabalar més, la propera vegada us parlaré del sistema educatiu que pateix la Shikibu.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

s'ha de trobar l'equilibri entre ciències, humanitats i art, i tot plegat sense acabar amb ganes de suïcidar-se, no es gens senzill. Els d'europa del nord diuen que tenen bons sistemes educatiu, qui sap.

Laura ha dit...

Just avui he trobat al blog d'en Salvador Macip ("bloguejat", potser ja el coneixes) una entrada on també parla de l'informe PISA i qüestiona, entre d'altres coses, els paràmetres a partir dels quals es fa la valoració de l'educació en aquest informe. Menciona també les diferències entre aquests dos pols dels models educatius que semblen ser els paissos asiàtics i els europeus que, tot i ser una apreciació basada només en la seva experiència personal, "ens pot servir [cito textualmet] per preguntar-nos si les famílies de cultures occidentals som més relaxades, i si l’efecte que té això en l’educació és realment dolent". Va en la línia del que aquí també apuntes.

Aquests plantejaments els trobo encertats i necessàris, igual que la crítica al(s) govern(s) pel seu paper en l'assumpte.

Deixo aquí l'enllaç a l'entrada del Bloguejat, per si et pot interessar:
http://bloguejat.blogspot.com.es/2013/12/educacio-incompetencia-i-corrupcio.html