dimecres, de desembre 13, 2006

Japó i els símbols nacionals_2

Ahir us parlava de la batalla d'Iwo Jima i de com Clint Easwood doava als japonesos una lliçó de patriotisme, patriotisme japonès.
I es que les coses estan canviant, sobre tot des de l'arribada del nou primer ministre Shinzo Abe.
Abe, del mateix partit que Koizumi (LDP, Liberal Democratic Party), és molt més nacionalista, de fet, és nacionalista. El seu ministre d'educació, Bunmei Ibuki vol canviar la llei d'educació de 1947 i ensenyar a les noves generacions d'estudiants japonesos, patriotisme.

Aquestes paraules sonen un pel malament, sobretot venint d'un partit de dretes molt tolerant amb les manifestacions de l'extrema dreta xenòfoga. Però al Japó hi ha una clara deixadesa de l'ensenyament de la cultura i la història del país. Si fa o no fa el mateix que a Catalunya. I és que els països ocupats ja ho tenen això.
No cal ensenyar que el Japó es la "pera" i que els dames països són tronats, però potser una mica d'història no aniria malament.
Des d'occident hem cregut que el colonialisme invasor del Japó al començament del segle XX no tenien cap justificació moral, però si fa o no fa, tenia la mateixa justificació que els colonialismes Francès o Britànic, o potser més, si tenim en compte que els japonesos són, segons sembla, descendents d'una tribu coreana, i Àsia és la seva zona d'influència i natural d'expansió.
Molts japonesos no saben que els autèntics habitants del seu estimat arxipèlag eren els Ainú, una nació de la qual només queden uns quants nuclis a Hokkaido. No saben això ni que els ho expliqui Hayao Miyazaki a la "Princesa Mononoke".
El cas d'Iwo Jima és molt clar, més de 20.000 soldats morts per defensar el país, ostres, hi hauria d'haver un dia de festa nacional de retre homenatge a aquests herois.
Doncs, no, els fa vergonya, perquè els han dit que ells eren els dolents i esta bé que perdessin, que es mereixien el castig de Hiroshima i Nagasaki, i que si els americans no arriben a llençar les bombes haurien mort més persones.
Però saben el japonesos de els americans van bombardejar mes Tòquio que els alemanys Londres? O que en un dia van matar més de 100.000 persones amb bombes convencionals, en un raid aeri a la capital? El que es va fer amb el Japó no té nom. I en Mc Arthur, tant estimat pel meu sogre, era un "cabró de cuidado". Sabeu que va intentar prohibir els "kanji" com van fer els francesos al Vietnam, però que no va ser possible perquè els japonès sense "kaji" no s'entén? El resultat és la llista Jouyou Kanji que te 1.620 caràcters autoritzats.

Van ser els japonesos pitjor que els nazis o els stalinistes? No ho crec, el japonesos van salvar la vida de milers de jueus, per exemple.
És cert que a Manxúria van fer molt de mal, genocidi, però m'agradaria saber que en pensen els manxús de l'actual dictadura comunista de la Xina, o les repressions soviètiques de la post- guerra.
Perquè, doncs, el tracte és tan diferent amb Alemanya que amb Japó.


Per una altra banda les lleis sobre el respecte al símbols es van endurint, és una política pròpia d'un partit com el P.P. El govern Metropolità de Tòquio i el seu governador Yokichi Yokoyama, han demandat 160 professors per no "honorar" correctament els símbols nacionals.
L'any 2004 un total de 243 persones dins l'àmbit de l'ensenyament van ser sancionades per la mateixa falta. Tanmateix un comitè constitucional a desestimat les demandes del govern toquiota ja que són, actualment, anticonstitucionals, obligar a cantar el "Kimigayo" i alçar la "Hinomaru" és un delicte contra la llibertat individual. Aquest és un afer que ja vaig tractar amb anterioritat al post Japó i els símbos nacionals
Per això Abe i el seu equip de govern volen canviar la constitució, per derogar l'article 9 que fa referència a les forces armades, i canviar la llei de l'educació. Espero que, si més no, ara que el Japó gaudeix d'una experiència democràtica de 60 anys, en la reforma de la Constitució es vegin reflectits els canvis que òbviament ha experimentat la societat japonesa.

Incloent-hi a mi, és clar.

3 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Barrejar patriotisme i escola a mi sempre m'ha fet "juju", igual que barrejar escola i religió.

Penso que a l'escola, a més dels coneixements bàsics, el que t'han d'ensenyar és a raonar,... i la paraula raonar no és porta gaire bé amb certes idees del patriotisme i la religió.

El que si és del tot necessari és conéixer la pròpia història, però aquí tenim un altre problema, ja que la història és una altra arma política. Només cal veure que, per exemple, en Cesar Vidal no conta la història de la mateixa manera que ho podria fer en Joan Foster.

Quina versió es fa arribar a les aules? La que convé al govern de torn, és clar.

vullunfestuc ha dit...

Obligar als professors a honorar la bandera i l'himne és un clar exemple d'excés patriòtic, d'altra banda sentir orgull de ser japonès o català no és una cosa dolenta. Quin és el terme mig? Difícil de determinar.
I sobre la política colonial/imperialista del Japó: els Americans van guanyar la guerra i aquests són qui escriuen la història.

L'escrivà en Teobald ha dit...

Crec que és important tenir símbols nacional tot i que també crec que s'han de viure amb normalitat, sense excesos. És cert que hi ha hagut molts pobles del món que han estat molt maltractats, com els japonesos o els catalans o el poble jueu o els kurds o els armenis, etc. i cal restituir-los la dignitat. I això passa, en part, per recuperar l'orgull nacional i la identitat com a poble. Tanmteix penso que hi ha d'haver un cert límit, és clar, perquè de vegades és fàcil passar la ratlla de l'ultranacionalisme.

Això que dius, vaca, sobre el fet que als japonesos se'ls tracta d'una altra manera havent fet igual o pitjor que d'altres pobles em recorda també al que passa al nostre país. Si els catalans apliquem una tímida i insuficient politica lingüística ens diuen que som uns fatxes; si els catalans volem unes seleccions esportives pròpies ens diuen que hi ha coses més importants on destirnar-hi els dines... i així un llarg etc.

Per últim us volia recordar que el que passa al Japó amb la seva concepció nacional i el seu orgull identitari, apart de passar al nostre país, també passa a Alemanya. Jo hi tinc molta relació i sobretot la gent d'entre 20 i 40 anys són molt poc proclius a sentir-se orgullosos de ser el que són, alemanys. El sentiment identitari està molt mal vist pel gruix d'aquest sector de la societat. Relacionen això amb el nazisme, l'holocaust i tot l'estol d'horrors que va comportar el nazisme i la II G M. Tanmateix trobo molt diferents els termes nacionalisme, independentisme, identitat, etc.