Tibant d'un fil...

Ahir llegia un esplendid post del company Carquinyol, es tractava un document excepcional.

Un llibre, les pàgines del qual havien estat usades com a diari personal d'un combatent republicà al Front d'Aragó l'hivern del 37. En el manuscrit es descriu un dia de la vida al front i com un llibre n'havia estat amic i consol.

El llibre en qüestió és el Llibre del Te de Kakuzo Okakura. Això em va fer pensar. Què fa un llibre japonès traduït al català al Front d'Aragó? I és clar la curiositat em va fer estirar el fil.

Okakura Kakuzo, també conegut com Okakura Tenshin va ser un estudiós japonès que va contribuir al desenvolupament de les arts al Japó. Fora del país és recordat principalment com l'autor d'el Llibre del Te, un llibre d'Estètica sobre la filosofia Zen.

Nascut a Yokohama, va assistir a la Universitat Imperial de Tòquio, on va conèixer i va estudiar amb ( apunteu-vos aquest nom, que en parlaré més tard ).

Okakura va ser un dels principals fundadors de l'Acadèmia de Belles Arts, Tòquio Bijutsu Gakko, poc després es va convertir en el cap, encara que més tard va ser expulsat de l'escola en una lluita administrativa. Més endavant, ell també va fundar l'Institut d'Art del Japó amb Hashimoto Gaho i Taikan Yokoyama. Va ser convidat per William Sturgis Bigelow al Museu de Belles Arts de Boston el 1904 i es va convertir en el primer cap de la divisió d'art asiàtic el 1910.

Okakura era un cosmopolita real. Va escriure totes les seves principals obres en anglès. Per donar a conèixer l'art japonès va viatjar a Europa , els Estats Units, la Xina i l'Índia.

El seu llibre, els ideals d'Orient (1904), publicat en vigílies de la guerra russo-japonesa , és famós per la seva línia d'obertura, "Àsia és un sol".
Va argumentar que Àsia és "un" en la seva humiliació, de quedar-se enrere en la consecució de la modernització, i així ser colonitzats per les potències occidentals. Aquesta va ser una de les primeres expressions de la "Pan-Asian". Més tard Okakura es va sentir obligat a protestar contra un Japó que va tractar de posar-se al dia amb les potències occidentals, però a costa de sacrificar altres països asiàtics a la Guerra Russo-Japonesa.

Al Japó, a Okakura, juntament amb Fenollosa, se li atribueix "salvar" Nihonga o pintura feta amb la tècnica tradicional japonesa, ja que va ser amenaçada de ser substituïda per estil de la pintura occidental. Més enllà d'això, va ser fonamental en la modernització de l'estètica japonesa, havent reconegut la necessitat de preservar el patrimoni cultural del Japó, i així va ser un dels reformadors importants durant el període del Japó que començarà amb la modernització de la Restauració Meiji.

Fora del Japó, Okakura va influenciar una sèrie de figures importants, directament o indirectament, entre els quals figuren el filòsof Martin Heidegger , el poeta Ezra Pound, i sobretot el poeta Rabindranath Tagore i Isabella Stewart Gardner, que eren amics personals d'ell.

Ernest Fenollosa Francisco va ser un catalano-americà professor de filosofia i economia política a la Universitat Imperial de Tòquio. Un educador important en la modernització de l' era Meiji , Fenollosa era un entusiasta orientalista que va fer molt per a preservar l'art tradicional japonès.

Fenollosa era fill de Manuel Francisco Ciriaco Fenollosa i Maria Silsbee i va assistir a la Hacker Grammar School a Salem, Massachusetts, i la High School de Salem abans de passar a estudiar filosofia i sociologia a la Universitat de Harvard, on es va graduar el 1874.

Després va estudiar a la Universitat de Cambridge Filosofia i Divinitat. Després d'un any a l'escola d'art del Bòston Museum of Fine Arts va viatjar al Japó el 1878 per invitació del zoòleg i orientalista Edward S. Morse per ensenyar economia política i filosofia a la Universitat Imperial de Tòquio. Allà va estudiar antics temples, santuaris i obres d'art amb el seu assistent, Okakura Kakuzo.

Durant la seva estada al Japó va ajudar a reviure el Nihonga l'estil de pintura tradicional amb els artistes japonesos Kano hogai (1828-1888) i Gaho Hashimoto (1835-1908). Després de vuit anys a la Universitat, va ajudar a fundar la Acadèmia de Belles Arts de Tòquio i el Museu Imperial, del que ser director el 1888. En aquest període, va ajudar a redactar el text d'una llei per a la preservació dels temples i santuaris i els seus tresors artístics.

Fenollosa es va convertir al budisme i va canviar el seu nom pel de Tei-Shin, també va adoptar el nom de Kano Masanobu Yeitan. Durant la seva estada al Japó, entre els seus èxits cal incloure el primer inventari dels tresors nacionals del Japó, que van conduir al descobriment d'antics rotlles xinesos que van portar al Japó els monjos zen. Per aquests èxits, l'Emperador del Japó el va condecorar amb l'ordre del Sol Naixent i el Mirall Sagrat.

El Traductor de l'edició que té l'amic Carquinyol és Marçal Pineda pseudònim de Carles Soldevila i Zubiburu. Germà de l'historiador Ferran Soldevila. Poeta, periodista, novel·lista i dramaturg català. El 1915 fou lletrat de la Mancomunitat de Catalunya, però va deixar el càrrec el 1923 com a protesta per la dictadura de Miguel Primo de Rivera i es dedicà plenament a la literatura. Va col·laborar a La Publicitat i a Revista de Catalunya i dirigí les publicacions D'Ací i d'Allà (1924-1936), Quaderns Blaus (1925-1933) i Biblioteca Univers (1928) a la qual pertany el llibre esmentat. Durant la Guerra civil espanyola va viure a París i no va tornar a Catalunya fins el 1942.
Va començar la seva carrera literària dins del Noucentisme i després en va ser un reformador, sobretot de la novel·la, que va dirigida a afinar els costums de la burgesia, a contribuir a catalanitzar-la culturalment i a desvetllar-li l'ambició d'europeïtzar-se. D'entre la seva obra narrativa destaca la seva primera trilogia: Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933) centrada en tres personatges femenins i les seves peripècies interiors.
El 1967 apareixen publicades les seves Obres completes.

No sé si Soldevila coneixia la relació d'Okakura amb Fenollosa, suposo que sí, o quins van ser els motius que el van impulsar a traduir de l'anglès aquest llibre, a part de la seva fama literària, però és curiós que l'autor fos deixeble d'un català que va contribuir de manera essencial a la salvaguarda de la cultura japonesa. I tot això ho he après només tibant d'un fil.