divendres, de gener 29, 2010

Una de metges i disseny

Ahir vaig haver d'anar a cal metge, fa uns dies que no puc parar de tossir. La medicina al Japó no és pública com a Catalunya però tampoc és la bogeria americana. Els japonesos tenen assegurances mèdiques privades o públiques, les primeres normalment les paga l'empresa i les públiques, que depenen de l'ajuntament, les paga un mateix. Jo sóc el titular de la targeta sanitària i la meva parella n'és beneficiaria. La mainada té cobertura mèdica gratuïta fins al 6 anys. Quan es va al metge, però, cal pagar en el cas d'ahir, vaig anar a la consulta d'un otorino, no cal fer hores de consulta ni estar-se esperant entre milers de jubilats per ser atès, truques, et donen hora i ja està. El doctor em va fer una exploració de pit i una radiografia, i va decidir que tenia problemes de manca d'humitat, que se'm ressecava la gola i que m'havia de comprar un humidificador, a part em va receptar unes medicines. Total 1.500 ien.
En acabat vaig anar a la farmàcia on has d'omplir un formulari i mentre mires la tele les farmacèutiques ( sempre són dones ) em van preparar la recepta. Al Japó no et donen la capsa sencera de pastilles, només les que ha receptat el metge i la quantitat especifica, si n'has de menester més has de demanar una altre recepta. Penso en quants diners s'estalviaria la sanitat pública catalana si en comptes d'haver de comprar tota la capsa poguéssim comprar 4 o 6 pastilles. Crec que si s'hagués de pagar 8 euros per consulta molta gent s'ho pensaria abans d'anar al metge a passar la tarda. A mi el sistema japonès m'agrada, tot i que quan s'entra en cirurgia la cosa és més complicada, i tenir un fill val al voltant de mig milió de iens uns 4.000 euros, dels quals, però l'empresa en paga una part.

La llista de les medicines, quan les haig de prendre i quina quantitat, la llibreta on queda registrat el meu historial farmacològic, i la targeta sanitària.

Tot seguit vaig anar a comprar el humidificador i em vaig trobar amb aquesta meravella, la fulla és el comandament a distància. Normalment els japonesos no presten massa atenció al disseny i aquest tipus d'aparells són trastos lletjos que semblen sortits d'una llar d'avis, però darrerament em sorprenen bastant.

divendres, de gener 22, 2010

Què en penso de Vic

Sóc un immigrant legal, en espera d'obtenir la residència permanent al meu país d'acollida, Japó. Fa un parell de dies algú del govern va trucar a casa, volien saber on era, si era a la feina o a casa, de fet és el mateix, ja que treballo des de casa i poques vegades m'haig de reunir amb els meus companys o clients. Però l'adreça legal de la meva empresa ha canviat, i no ho vaig notificar al govern i com que no els quadrava van trucar per que els expliqués el que havia passat. Mentre espero els papers de residència permanent, he hagut de fer un munt de gestions, entre elles, ensenyar els meus extractes bancaris, justificar d'on havia tret el meu capital, i facilitar adreces i telèfons de contacte de la meva família a Catalunya. L'Aya em diu que el govern japonès consultarà amb la policia espanyola si tinc antecedents i que investigaran a través de la seva ambaixada a la meva família. És per això que triguen més o menys un any a concedir la residència permanent. Durant aquest període més em val no barallar-me amb ningú, o fer alguna infracció de trànsit, o qualsevol cosa que pugui ser considerada con a falta o delicte. També haig d'anar amb compte de no perdre la feina ni els diners o passar-me greument malalt. Tot i que sóc marit i pare de nacionals japonesos, no tinc garantida la meva estada al país. Potser us semblarà que exagero, que els japonesos en fan un gra massa, que són uns racistes. És cert que el Japó no ha estat un país obert a la immigració, que no posa les coses fàcil per la integració, que no hi ha facilitats per aprendre la llengua, i que sempre tens la sensació de que et tenen per un turista. Val a dir que en el cas d'estrangers blancs sempre serem com turistes, per molt bé que arriben ha parlar la llengua o ens integrem a la cultura i la societat no podem canviar el nostre aspecte físic ni, en el meu cas, els ulls blaus. Fa anys, a Barcelona vaig participar en una acció artístico-reivindicativa per demanar papers per a tothom. Ara bé, no estic d'acord que les persones que han comès delictes o faltes no siguin expulsades del país, cal regular la immigració, el descontrol porta el caos i a la delinqüència, als abusos laborals, i sexuals. El Japó té un problema demogràfic i necessita immigració, Peró no permet onades d'immigrants sense control i expulsa els qui deceben al sistema. Estic d'acord amb Vic que cal reformar la llei, cal millorar la situació dels sense papers i facilitar la normalització i la regularització de les persones que viuen en situació "il·legal". No crec que el "bonisme" del govern "progressista-papanata" hi ajudi. No estic d'acord que una persona que està en situació irregular al país tingui els mateixos drets que una que si i cap deure, ni d'escola ni d'ajudes ni de sanitat pública. Sempre són les mateixes persones qui acaben pagant per tot. La bona gent nascuda al país o no que es lleva de matí i agafa el tren ( si arriba ) per anar a treballar, paga impostos, hipoteques i llibres d'escola. Catalunya no és un país ric i no es pot permetre el luxe de "regalar" sanitat, educació i habitatge a tothom i menys als qui no formen part de la societat, no és el padró d'un ajuntament el qui ha de regular aquesta situació, és el govern qui té la jurisdicció sobre la immigració. Si el govern no concedeix ni visats ni papers perquè obliga als municipis a fer-ho? Aconseguir un visat o un permís de residència hauria de ser fàcil i natural, perquè les persones poguessin circular lliurement pel món. El govern, peró, nega els permisos i desprès, hipòcritament acusa Vic de racista per demanar regularitzar la situació.

dilluns, de gener 18, 2010

Nenes maques...

Cute Girls of Town és un web que es dedica a entrevistar les nenes maques que torben pels carrers, normalment de Shibuya, Harajuku, Aoyama o Shinjuku, els barris més populars de Tòquio. Al costat del vídeo, hi ha un petit resum de la noia, les seves dades, com el tipus de sang ( molt important al Japó ), l'alçada, i les seves preferències musicals o gastronòmiques.

dijous, de gener 14, 2010

Quan la terra tremola

Les imatges del terratrèmol de Haití fan plorar de impotència i dolor. Impotència perquè no es pot lluitar contra la Natura, dolor en veure la tragèdia humana. Va ser el dimarts quan preparava la motxilla de l'escola de la meva filla que em vaig tornar a adonar del país on visc. Entre tovalloles, llapis, llibretes i la bata de l'uniforme, vaig posar la seva caputxeta d'emergència, és un coixí-caputxa de color groc ( decorat amb personatges ) que tota la mainada ha de dur a l'escola ( bressol ). Els servirà per protegir els seus caperronets en cas de terratrèmol. És clar que abans s'hauran d'amagar sota la taula...

Visc en una casa d'última tecnologia, amb vàters que s'obren sols, cuina intel·ligent que es para quan el menjar està llest. L'estructura de l'edifici està preparada en cas de terratrèmols, les bigues són de metall i no hi ha soldadures, només caragols i molles, les juntes dels murs són de dos dits d'amplada segellades amb silicona entre bloc i bloc d'uns maons fets d'una barreja de ceràmica i ciment. Finestres de triple vidre laminat perquè si es tenca no s'escampin els trossos, algunes amb vidres armats. Visc en una casa a prova de terratrèmols, que es gronxa flexible amb cada tremolor sísmic, al ritme de la terra, com si volgués ballar amb ella. Pilars, nous fonaments, murs de ciment per protegir la terra d'esllavissaments. Enginyeria del segle XXI i arquitectura especialitzada. Visc segur, entrenat, preparat, però encara em desperto per la nit i el cor em batega accelerat quan la terra comença a tremolar.

dimecres, de gener 13, 2010

Gimnàstica a la platja

L'altre dia vam baixar a mar ( o a marc com diria a Badalona ). A l'hivern és quan el cel és més clar i es pot veure el Mont Fuji des de la platja. Malgrat fer bon dia el vent de Shonan, que tant s'estimen els surfistes, bufava molt fort i fred.

Allí ens vam trobar amb l'equip de gimnàstica femenina de la Universitat Tokai. Suposo que l'entrenador les volia fer passar per condicions extremes, com ara el vent i el fred, pobretes.




dimarts, de gener 12, 2010

Danny Choo

M'agrada visitar el lloc web d'aquest blocaire, Danny Choo ha aconseguit ser un referent des del Japó per a tot el món. A part d'haver estat executiu d'empreses com JAL, o Microsoft, Danny Choo és un conegut Stormtrooper que es passeja per Tòquio amb la seva cuirassa intergalàctica fent gaudir al "personal" amb les seves "ballaruques".

divendres, de gener 08, 2010

L'any del Tigre

Aquest any comença l'any del Tigre de Zodíac Xinès que també emprem al Japó, tigre es diu Tora en japonès i ha estat el motiu de decoració de moltes negajou de Cap d'Any.
Les negajou són les postals que els japonesos ens enviem per cap d'any de desitjar-nos bones festes i bon any.

És tradicional comprar el paper a correus d'una mida estàndard de 100X148mm i que val 50 yens a tot el país, tenen la particularitat que duen un número de loteria incorporat.

Alguns ens imprimim els nostres dissenys però també es poden contractar empreses que ho fan per nosaltres o comprar-ne de fetes a les botigues.

dimarts, de gener 05, 2010

Hakone Ekiden

Com cada any, els dies 2 i 3 de gener es celebra la Hakone Ekiden, una cursa d'atletisme d'uns 200km que va des de Tòquio fins a Hakone, als peus del mont Fuji.
Enguany era la 86a. edició d'aquesta tradicional cursa que aplega atletes masculins de 20 universitats de l'àrea metropolitana de Tòquio.
És un esdeveniment esportiu de màxima expectació, i es segueix minut a minut com si for els Tour de France.
És una cursa de 10 relleus, i dos dies, 5 i 5, i cada atleta ha de córrer uns 20km. El temps de la cursa ronda les 11 hores. L'itinerari és la ruta 1, la Tokaido, el camí que antigament anava de Edo a Kyoto. A Hakone hi havia la frontera de l'antic país d'Edo i era molt freqüent enviar comunicacions i posta bàsicament a peu, corrent.
Per primer cop he pogut veure aquesta cursa en directe ja que Hiratsuka entra dins del camí de la Tokaido, i a més a més és on es fa un dels relleus.

Per a mi és molt divertit veure les rivalitats que hi ha entre les universitats, a casa de l'Aya és genial ja que el seu pare i els seus germans, tots han estudiat en universitats diferents.
Així, el meu sogre va estudiar a la Waseda, el meu cunyat a la Chuo, l'Aya a la Teiyo i la germana petita a la Tokai. És divertit sentir com es barallen per defensar la seva universitat tot i que l'Aya reconeix que la seva és la més modesta de les quatre.

Vestit de blau cel el relleu de la Tokai University.

De vermell el relleu de la Teikyo University on va estudiar l'Aya.

L'atleta de la Waseda em va quedar una mica tapat per l'entusiasme de l'espectadora del meu costat.

Aquest és el de la Chuo Daigako, la del meu cunyat.

I una imatge del corredor de la universitat guanyadora d'enguany, la Toyo, de fet quan va passar per Hiratsuka portava més de cinc minuts al següent corredor, i van acabar per d'amunt dels 7, tota una passejada! Sort que no va guanyar Waseda sinó el meu sogre no ens hagués deixat tranquils...

divendres, de gener 01, 2010