dimarts, de novembre 08, 2011

5 milions perduts, un ciutadà guanyat...

Aquest és Bobby Ologun, nigerià-japonès, un personatge molt mediàtic al Japó, en principi és lluitador professional de Lluita Lliure, però és més famós per sortir per la tele fent rucades, jo crec que parla malament japonès expressament, i això li ha donat molt èxit, als japonesos els fa gràcia que confongui els termes ( confon "tensai", geni per "hentai", pervertit ) o els tractaments a les persones ( es dirigeix com "omae", un tutejar molt vulgar a persones de rang superior ). Una mica com el Shi-chan quan diu adéu quan vol dir déu-vos-guard.
Bobby és un personatge molt estimat, perquè es fa el beneit i és molt simpàtic, es va casar amb una japonesa i té tres fills, des del 2007 és ciutadà japonès, cosa que vol dir que el japonès el sap parlar.

Us volia parlar de Bobby perquè veig que us va agradar l'entrada d'ahir on explicava que l'Aya s'havia trobat diners i els havia tornat. Avui li explicava, a l'Aya, que molts de vosaltres l'havíeu felicitada, i ella m'ha explicat que al Japó és normal, que no va fer d'exepcional. Aleshores m'ha explicat la història de Bobby.
Sembla ser que quan Bobby va venir al Japó, treballant per l'empresa del seu pare ( d'exprotacions ) un dia duia 5 milions de iens ( uns 47.000€ ) en una bossa i se la va deixar oblidada al Metro, als poc dies algú la va retornar a la policia, un ciutadà anònim que no va voler recompensa. Això fa afectar Bobby de tal manera que va decidir quedar-se a viure en un país de gent tan honesta. I Japó se l'ha estimat a canvi.

8 comentaris:

Claire ha dit...

Ostres! No sabia aquesta història del Bobby!!! Que fort!! Molt curiós també! No m'estranya que s'hi volgués quedar a viure i ho fes!

Realment l'he vist mooolts i mooolts cops a la tele, i mare meva, no entenc mai res de res del que diu!!! Però clar, em pensava que era més per la pronúncia que no pas per parlar confonent termes i etc. Però fa gràcia com xerra i les cares que posa!!

Que curiós!!!

Anònim ha dit...

Justa la fusta ... per a què algú pugui tornar els 47 mil €uros i no esperar res a canvi cal que hi hagi una Aya que faci el mateix tornant 50 iens.
Jo crec que hi ha factors que expliquen perquè ho fan:
- molts segles (fins després de la guerra) sotmesos a règims feudals o totalitaris on les persones eren part de la massa i no comptaven com a individu
- tants milions de persones vivint en tan (relativament) poc espai o s'organitzen en funció del bé comú o no hi hauria manera d'aclarir-se (només cal parlar amb jubilats anglesos, que tots conten que han vingut a viure a Catalunya perquè a Anglaterra hi ha massa gent)
- el pes de les tradicions, on el respecte i l'educació són valors (em sembla a mi) prioritaris per a la societat japonesa
- el fet d'estar aïllats i ser una societat molt homogènia reforça el sentiment de pertanyença ... i sempre és més fàcil lluitar per una cosa que et sents com a teva

Per cert Isaac, i aprofitant l'avinentesa: vaig arribar al teu bloc la setmana passada i, després de llegir-me'l tot de dalt a baix, no puc fer altra cosa que felicitar-te ...
I ho faig no només pel bloc en si sinó també per la teva filosofia de vida i la manera com has encarat coses tan cabdals com ara viure la teva nacionalitat, fer créixer una família multicultural (que no multiracial perquè totes les persones venim del mateix plançó), el fet de com et relaciones amb gent d'altres països, com vius en una cultura tan diferent de la teva i en un país tan llunyà i (de vegades) tan extrem, etc

Vagi per a tu la meva més sincera felicitació. Em trec el barret, Isaac.

Cordialment

Carles

Lalu ha dit...

Igual que en Carles també opino que el fet de poder tonar una bossa amb tants diners va molt lligat amb mateix sentit moral o del deure d'haver de tornar 50 cèntims, i que l'educació hi juga un paper imprtantíssim. Sabent això, comprenc perfectament en Bobby: jo també vull viure en un país on l'educació i els valors i el sentit del deure (o com li volguen dir a tot això) marquen notablement (ja m'imagino que sempre hi haura excepcions) la seva societat!!

Assumpta ha dit...

Estic impressionada... Quina història!! No m'estranya que ell s'estimi el Japó!!

Si algun dia em perdo que em busquin pel Japó... :-))

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Claire.
Jo sempre he pensat que ho feia volent, sobretot l'accent que hi posa. Tampoc sabia això dels calers fins que no m'ho va explicar l'Aya arran del post sobre els 50 iens.

Lalu.
Bé, ja vas veure com va reaccionar la població després del tsunami, ni robatoris ni pillatges, i la gent feia cua ordenadament per comprar llet al súper.

Assumpta.
Si vens a perdre't al Japó fes-m'ho saber eh! Conec el millors llocs per perdre's.

Carles.
Moltes gràcies, per teu comentari i benvingut al blog.
Tens raó amb moltes coses de les dius. El Japó va ser un país tancat i els seus habitants durament sotmesos a una estricte disciplina, però també la religió hi va jugar un paper important, el budisme el xintoisme i el camí del Zen els va forjar una filosofia de molt respecte i valors socials.
Tens raó que al Japó hi viuen moltes persones, però només a les grans ciutats, contràriament al què molta gent pensa, Japó és encara un país molt rural, on hi ha poblets on el veí és a l'altra costat de la vall. Tanmateix molts encara viuen tres generacions o quatre a cada casa, això ha ajudat a mantenir la convivència i el respecte als grans i educar als petits.
Les tradicions són certament molt importants, pensa que encara hi ha matrimonis concertats, i el llenguatge divideix la societat segons el rang social, l'edat o el gènere.
Fa poc que el Japó és una societat homogènia, bàsicament des de la Restauració de Meiji, però és cert que abans de la restauració el pobles eren comunes, i el treball i el benefici del camp es dividia a parts entre els habitants, i la resta es donava al senyor feudal. Amb Meiji va arribar la privatització dels camps, l'educació pública i la unificació de la cultura i l'estat.

Quan vius a l'estranger, el sentiment identitari s'intensifica, a Catalunya sóc un més, i ningú em pregunta quina nacionalitat tinc, és natural, sóc al meu país. Al Japó, sóc diferent, per molt bé que pugui arribar a parlar japonès ( que encara no es el cas ) els meus ulls blaus i el meu nas em delaten, vinc d'un país que no és normal, un racó de món que sobreviu dins del nostre cor, però que no surt als mapes oficials, aquest país s'ha de justificar per tot, per parlar, per voler existir, per voler ser.
Transmetre això al meus fills no és fàcil, i més quan encara són petits, viuen envoltats d'una cultura que serà la seva, però els vull fer el regal de la meva, que també serà la seva, perquè ho duen escrit a la cara.
El blog volia ser una finestra oberta al Japó, des del punt de vista d'una família normal. Senzillament trec el cap per balcó i explico el què veig, la sort és que aquest país és excepcional. I tot sembla sortit d'un Manga.
Moltes gràcies un altre cop per la teva felicitació t'estic molt agraït.

Assumpta ha dit...

Hehehe si et digués una de les coses que voldria trobar al Japó en cas que pogués venir (de moment absolutament impossible amb l'estat actual de la meva economia) et sorprendries :-)

Necessitaria una església catòlica el diumenge per poder anar a missa... ei, no és broma ;-)

Anònim ha dit...

Hola Isaac

Fins ara jo pensava que el sentiment identitari es diluïa una mica en ser fora de Catalunya, si més no això és el que em semblava per l'experiència de la (poca) gent que conec que viu o ha viscut a l'estranger. Celebro que en el teu cas no sigui així sinó ben al contrari.


En segon lloc, pel que dius del tema de la justificació constant que has de fer quan expliques d'on ets, voldria comentar-te un parell de coses a veure si et serveixen ...
Jo no he voltat gaire pel món, però quan m'han preguntat d'on sóc jo he contestat:
- de Catalunya ...
Si saben el que és o bé es conformen ja no cal donar més explicacions ... si no ho coneixen i fiquen cara rara i pregunten ...- i on està aquest país?
- Oh, és un petit país entre França i Espanya.
Si es donen per satisfets ... ja és suficient ... si pregunten més ... aleshores faig el míting per a explicar el què.

La segona cosa, que jo de vegades faig a casa nostra amb gent que ha vingut a viure a Catalunya, és la NO justificació ... sinó l'afirmació pura i dura. La cosa va així:
- ... perquè vosaltres els espanyols ...
- perdoneu però jo sóc català
- ah, i com és això.
- no ho sé ... estem a Catalunya, parlo català, visc en català, els meus pares són catalans, ergo ... sóc català
Si l'interlocutor ho entén, no calen més explicacions, sinó aleshores faig el míting (adaptant-lo a l'audiència, clar)

Sobre aquesta postura del no justificar-se hi ha una història (que no recordo gaire bé) que explica que, cap a la dècada dels 60s o 70s un mitjà (no sé si diari o revista) va remetre una sèrie d'entrevistes-qüestionari a diversos escriptors preguntant-los, entre d'altres coses, per què escrivien en català. No sé si va ser Espriu o JV Foix (ja dic que no recordo exactament com va anar el tema) va fer un al·legat de 5 pàgines justificant-se. Un altre, crec que valencià, va contestar: perquè vull.

Salut i endavant amb el bloc.

Carles

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Carles moltes gràcies pel consell.
No volia dir que ens haguem de justificar, però ho fem sense voler, potser perquè ens han fet creure que ho haviem de fer.
Fa temps vaig escriure una entrada al blog on explicava el què feia quan em preguntaven d'on era, potser t'agradarà llegir-la.
http://tobuushi.blogspot.com/2006/10/la-pregunta.html