diumenge, de gener 29, 2012

25 anys sense Foix

Avui fa 25 anys que ens va deixar un personatge iŀlustre de la nostra terra, un patriota com n'hi ha pocs, i un senyor de Sarrià "dels d'abans".
Josep Vicenç Foix i Mas, nascut a Sarrià ( avui un districte de Barcelona ) l'any 1893.

Gran defensor de la llengua esgrimia la frase: Salvem els mots! El recordo en una entrevista que li van fer al Palau de la Música Catalana en un acte d'homenatge a Salvador Espriu, en aquella entrevista el mestre es queixava de l'empobriment de la llengua posant com exemple el verb enfilar, dient que avui en dia la gent puja als arbres en comptes d'enfilar-s'hi. Des d'aquell dia no he pujat mai més a cap arbre ni cadira, sempre m'hi he enfilat.
J.V. Foix va escriure un dels meus poemes favorits, aquell que comença: "És quan plou de ballo sol..."

Aquest poema pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). He llegit que va estar concebut a finals de la guerra civil, i sembla que el "monstre que no dic" es podria referir als qui van ocupat la terra, a les tropes franquistes, i "planto la meva bandera" és un signe polític, el somni d’una esperança de llibertat que no morirà, com quan diu "és quan dormo que hi veig clar", un anhel que iŀlustra el catalanisme de Foix.
S'ha dit en comentaris de text que és com un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.
Us deixo amb el poema perquè en gaudiu.

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.


És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.


És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

4 comentaris:

maria ha dit...

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina...

Me l'he repetit tants cops aquest poema.Quin goig!

Assumpta ha dit...

Doncs mira, ara jo també diré sempre "enfilar"... és una paraula que tothom coneix però que poca gent utilitza, si no la fem servir, les noves generacions ja no la sabran.

El dibuix, genial!!

M'ha agradat el post!! :-)

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Maria.
La imatge és d'una bellesa enorme.

Assumpta.
Moltes gràcies!
A mi el què em sap greu és sentir a dir per TV3 "disfrutar", "parats", "novio"...

Claire ha dit...

M'encanta el dibuix!!!