dijous, de gener 26, 2012

Coix i moix

Anit m'enreia de la dona del meu company de feina que s'havia posat ulleres per primer cop, li vaig dir sorneguer: "Winter is coming" com el lema de la Casa dels Stark ( de la noveŀla Joc de Trons de George R.R. MARTIN ). L'hivern s'acosta i amb ell se'n va la joventut.

A nit somniava que patia un accident aeri on l'avió perdia una ala i el pilot va haver d'aterrar d'emergència damunt d'un poble rus anomenat Thikland, envoltat d'estepes poblades de mongols amb cara de dolents de les peŀlícules on el mongols són dolents, el comandant va aturar bruscament l'aparell just a bell mig de la població en una esplanada amb una catedral ortodoxa alta com l'Empire State de NYC feta de fusta grisa, la sotragada em va fer mal al genoll i em vaig despertar de dolor cap a les 2 de la matinada, i ja no vaig poder dormir més.
Avui he anat a l'hospital, un de gran on no havia anat mai, era més fàcil aconseguir una cadira de rodes que a la clínica on vaig normalment, una consulta encabida en una edifici estret sortit de Blade Runner farcit d'avis que es van a fer fregues. Aquest era un hospital de debò, concertat amb la Prefectura de Kanagawa ( la diputació, per entendre'ns ), com que era el primer cop que hi anava i no tenia presquipció del metge de capçalera he hagut de pagar 4.780円 ( 47€ ) per que em fessin una targeta sanitària nova per aquell centre, la visita del metge amb 3 radiografies i una anàlisi de sang m'ha costat 2.820円 ( 27.60 € ) i el lloguer de les crosses, 5.000円 ( 49€ ) de fiança més 30円 ( 0.29€ ) al dia en concepte de lloguer, els 5.000円 em seran retornats tan punt entregui les crosses. A part d'això m'ha receptat unes pastilles pel dolor i unes altres per protegir l'estómac de les pastilles del dolor ( friki eh? ), total 680円 ( 6.67€ ). Sovint sento parlar del co-pagament a Catalunya i de com la gent està en contra de pagar un euro per recepta, al Japó jo pago una assegurança municipal de salut que em costa 25.000円/mes ( 245€ ) i quan vaig al metge encara haig de pagar, però he anat avui al metge que he volgut, m'he esperat mitja hora, sense cita prèvia i el dilluns que ve ja puc anar a buscar els resultats de l'analítica. Els metges, com a tota arreu no et miren ni saben el què tens fins que no et fan un munt de proves, a sigui que en això no són diferents, el que sí que és diferent és que m'ha donat just les pastilles necessàries fins dilluns, ni una de més ni de menys i que no he hagut d'esperar hores i hores perquè el doctor em visités.
El més greu em sap és que no sé com podia acabar la història de l'avió estavellat en mig d'un pobre rus perdut al bell mig de l'estepa, malaït genoll!!!

7 comentaris:

Marta ha dit...

PErò que t'han dit que tens?? Un esguinç? O que! I aquest mal et ve d'un somni? M'imagino que devies fotre una patada brutal, no?? L'Aya està bé?
PEtons i cuida't coixe't!

Maria ha dit...

Com estàs?

Ha estat una caiguda?
Ha estat degut a l'edat? Jo estic a la crisis dels 40, ja saps.

Una abraçada,
Maria V

Assumpta ha dit...

Ostres, el somni havia de ser terrible perquè deus haver fet un mal gest "a lo bèstia"...

Això de la sanitat és complicat... Jo també crec que, si no hi ha calers (i em crec que és veritat que no n'hi ha) s'han de treure d'alguna manera... i cert co-pagament no el veig gens malament. Ara bé, hauria de tenir-se clar qui pot i qui no pot.
El tema de les pastilles mereix el meu aplaudiment total i absolut. La quantitat de capses de medicaments que es queden a mitges!!

Que et milloris!! :-))

Joel ha dit...

Osti, espero que no sigui res! Que et recuperis ben aviat!

Marta ha dit...

Hola María!!! La crisis dels 40?? NO home, no!!

Aixó ja no es porta!!! Si no sembleu l'edat que teniu!!

rits ha dit...

ànims!!! espero que estiguis millor.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Gràcies a tothom pel vostre suport.
Espero que el dilluns em diguin el que ja sé, te tinc l'àcid uric pels aires i que m'haig d'aprimar i deixar de menjar xocolata ( més facil dir-ho que fer-ho sobretot ara que s'acosta Sant Valentí ).
Tinc sort de no haver a treballar cada dia a Tòquio com fa anys que vaig haver d'anar amb crosses dins d'aquells trens plens de gent que surten a les peŀlícules.

Per cert, crisi dels 40? No m'ho puc permetre, diuen que els homes de 40 als Japó es compren un cotxes esportiu per passejar, el meu sogre es va compar un Ford Mustang descapotable, jo tinc una bici, descapotable això sí.