El pacte de la gana

Avui he llegit que finalment s'han digitalitzat un publicat a la xarxa tots el números de Solidaridad Obrera, un diari anarcosindicalista nascut l'any 1907 vinculat al sindicat obrer del mateix nom que, després de molts alts i baixos, censura i prohibicions, va acabar desapareixen, com moltes altres coses, amb l'entrada dels feixistes a Barcelona.

Aquesta notícia m'ha fet recordar la vinculació de la meva família amb aquesta publicació, no una vinculació directa, però que fa afectar la seva vida molt abans fins hi tot que el meu pare nasqués.
El meu avi Zamora va néixer a finals del XIX en un poblet murcià de nom curiós, Llano de Brujas, suposo que fugint de la pobresa i la manca d'oportunitats va anar a viure a Badalona on va arribar cap el 1916 més o menys, allí treballava d'obrer en una fàbrica, d'aquelles que ara donen nom a barris i carrers de la ciutat i que la cisi dels '70 es va empassar.
Pel què m'explicava el meu pare, sembla ser que el meu avi era dels pocs que sabia llegir, i a l'hora d'esmorzar llegia el diari en veu alta als seus companys, el diari que els llegia era Solidaridad Obrera, ves per on. Un dia algú es va adonar del fet i va avisar a l'amo que el va acomiadar a l'acte, però aquí no s'acabava el mal tràngol.
Per aquella època els empresaris aplicaven una pràctica habitual contra els elements considerats, "subversius" o alteradors de l'ordre, i que hi ha més de subversiu que llegir un diari sindicalista en veu alta a l'hora d'esmorzar. Aquesta pràctica es deia, si no m'erro, el "pacte de la gana", aquest pacte consistia en posar-se d'acord tots els empresaris per a no contractar l'"element" en qüestió, un boicot vaja, però quan es tracta de privar-te de feina, això et porta a passar gana, per això "pacte de la gana". Així doncs, el meu avi va haver de subsistir com va poder, entre feinetes i feinetes, fent de jornaler als camps de Bufalà ( un barri de Badalona ).
El meu avi va morir abans de néixer jo, sé que era un fanàtic de Francesc Macià i que per casa es conservava una figura seva feta d'estany, una de les poques pertinences "revolucionaries" del meu avi que la meva àvia no va cremar quan ell era d'exili de França, als camps de concentració. El bust de Macià i la noveŀla de Blasco Ibáñez, Cañas y Barro.
Jo pensava que això del "pacte de la gana" era cosa del passat, fins que l'altre dia, parlant amb l'Aya sobre el tema, ella em va explicar que al Japó és una pràctica habitual.
Eh!!! Tanqueu la boca els qui us heu quedar estorats, com és possible que en un país democràtic, es puguin continuar realitzant aquestes pràctiques. Doncs sí, el Japó n'és un.
No passa amb les persones normals, però passa amb les celebritats; actors, cantants, comediants, presentadors de televisió. Segons em va explicar l'Aya, els directius de les cadenes no volen contractar algú que, per les seves idees polítiques, la seva aparició a la televisió, pugui enutjar als espectadors. Els personatges públics, han de mantenir-se al marge de la política, han de caure bé a tothom.
Hi ha hagut casos d'actors que s'ha pocisionat, per exemple, contra les centrals nuclears, o artistes que han reivindicat la cultura Ainu, o d'Okinawa, tots aquests han desaparegut de l'escena. És clar que hi ha casos en què els personatges són massa importats, perquè es puguin veure afectats, són grans noms del Japó, però aquests són pocs.
Jo he comprovat que hi ha temes que millor no tocar, si Espanya és jacobina, Japó més.  Però d'això ja us en parlaré un altre dia...