dijous, de setembre 27, 2012

Gotes de memòria que em cauen d'amunt el cap...

El temps passa. Molts em comentàveu quan vaig penjar les fotos de la Shikibu en el seu 7è aniversari.
Ens fem grans i mires enrere intentant recordar què has fet i com has arribat fins on ets. Els referents d'un temps van canviant i alguns van desapareixen o ens van deixant.
Avui m'he llevat, i en engegar l'ordinador he llegit la notícia que el cantant americà Andy Williams era mort. Molts no sabreu de qui us parlo, i jo no és que els conegués massa. Però tinc gravada a la memòria la seva veu i una cançó, per sempre més.
La cançó és una versió de "Raindrops keep fallin' on my head" de Hal David and Burt Bacharach per la peŀlícula coneguda com a Dos hombres y un destino ( 1969 ), amb Paul Newman i Robert Redfort.

Érem a principis dels '70, tant als principis que la meva germana encara no havia nascut i Franco encara assassinava a cops de decret, els caps de setmana, els diumenges ( el meu pare treballava els dissabtes ) agafàvem el SEAT 124 LS i enfilaven la N-II cap a la platja, el nostre racó preferit, Caldes d'Estrac, Caldetes. Com sempre la carretera era plena de cotxes, 600, 850, Simca 1000, i poca cosa més, a part de les Saglas de la Guardia Civil d'Arenys que "apatrullaven" la costa. Durant el camí, que es feina interminable, sota la calor de l'estiu, en un cotxe sense aire condicionat i el seients de vellut vermell, jo em marejava com una sopa i m'estirava darrere.
El cotxe no tenia radio-cassette, però els meus pares tenien una gravadora Philips d'aquelles que duien el micro per separat, connectat amb un cable i es podien desar en una cartera de pell que es penjava de l'espatlla, duran anys van escoltar música amb aquell aparell. I després, una mica més gran, i amb la meva germana,  gravava un programa inventat de ràdio que es deia Ràdio Llitera, que imitava el mític programa de Ràdio 4, Jovenivol, amb Xavier Bru de Sala, Joan Lluch i Cèlia Motis, un dels primers programes en català pels nens.
Tornant a les caravanes del Maresme, un dels cassettes que més escoltaven els meus pares, de camí a la platja era el d'Andy Williams i a mi aquesta cançó en condret m'agrada molt, marejat i sufocat dins del cotxe, la cançó de la pluja que cau d'amunt els caps em refrescava i m'ajudava a aguantar fins arribar al nostre destí.
Tancava el ulls i m'imaginava la pluja als carrers de Londres ( la meva referència era Anglaterra ), autobusos vermells, i policies d'aquells amb casc, senyors vestits i amb barrets forts, i noies amb mini faldilla, amb botes blanques fins els genolls, i els cabells curs, molt curts, com un noi ( la meva mare també es pentinava així, com la Mia Farrow a la Semilla del Diablo, deia ).
Amb els anys aquesta música s'ha convertit en un record gravat de la meva infantesa, agradable i nostàlgic.
Avui que visc lluny del meu mar, lluny del meu país, lluny de la meva infantesa, escolto aquesta música,  tanco els ulls, i em venen imatges, no de ciutats cosmopolites somniades, però de barques al port, ametlles confitades a peu de carretera, de revolts a prop del mar plens de vehicles d'aparença soviètica, pinedes i atzavares. Olor de Coppertone, Trinaranjus i  entrepans de truita amb pa amb tomàquet...

Descansi en pau senyor Williams i gràcies per les memòries.

3 comentaris:

pons007 ha dit...

fa temps que tinc pendent de veure tot un clàssic com 2 homes i un destí. Aviat ho faré!

maria ha dit...

Ostres només de sentir la cançó et recorda a Robert Redford i Paul Newman. Que bona! Quants records!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

pons007 i maria.
És curiós com els la música estimula diferents records segons la persona.