dimarts, d’abril 02, 2013

Kintaro, el noi d'or

L'altre dia vam anar a Daiyuzan, a prop de Gotemba, a la falda del Mt. Fuji. Daiyuzan és el poble on  segons diu la llegenda va viure Kintaro dins dels boscos.
Kintaro és una mena de Bernat Tallaferro japonès, un noi forçut criat per una bruixa.

Segons la viquipedia:
És un heroi del folklore japonès. Un nen molt forçut criat per una bruixa al mont Ashigara. Es va fer amic dels animals de la muntanya i, més tard, després d'haver capturat en Shutendôji, el terror de la regió, esdevingué deixeble del samurai Minamoto no Yorimitsu, prenent el nom de Sakata no Kintoki (坂田公時). És un personatge popular en els gèneres del noh i del kabuki. S'exhibeixen nines Kintarō durant la Festa dels Nens, per què els nens esdevinguin tan forts i valents com en Kintarō.

De llegendes sobre la infància de Kintarō, n'hi ha moltes. En una d'elles el cria la seva mare, la princesa Yaegiri, filla d'un home ric anomenat Shiman-chôja, en el poble de Jizodo, a prop del mont Kintoki ( al mapa a l'esquerra ). En una altra llegenda la seva mare li dóna la vida on avui dia es troba la ciutat de Sakata, però per conflictes entre el seu marit (un samurai anomenat Sakata) i l'oncle d'aquest es veu obligada a fugir amb el seu fill. S'instal·la aleshores en els boscos del mont Kintoki per criar-lo. Es diu també que la veritable mare d'en Kintarō el va abandonar, o que es va morir deixant-lo orfe, i que qui el va criar va ser la bruixa Yama-uba. Una altra versió de la llegenda diu que la mare d'en Kintarō el va criar al bosc, però que es va tornar tan pàl·lida que va ser anomenada Yama-uba. En una altra versió més fantasiosa, Yama-uba és la mare d'en Kintarō i li va donar vida mitjançant un llamp enviat pel drac roig del mont Ashigara.

Totes les llegendes coincideixen en el fet que en Kintarō fou actiu i infatigable, molsut, de bona salut i vestit amb un pitet on hi estava escrit l'ideograma xinès "or" (金 kin). La seva altra única possessió era una destral (símbol xinès del tro). És autoritari amb els altres nens, però com en la majoria de versions de la llegenda no hi ha d'altres nens al bosc, senzillament els seus principals amics són els animals dels monts Kintoki i Ashigara. Disposa d'una força descomunal, capaç de reduir les roques en pols, arrencar els arbres del terra i manipular-ne les branques com si fossin branquetes. Els seus amics animals li serveixen de missatgers o de mitjà de transport. Algunes llegendes diuen que aprengué a parlar-los. D'altres expliquen les aventures que va tenir amb dimonis i monstres, les seves baralles de sumo amb ossos o l'ajuda que aportava als llenyataires.

Quan esdevingué adult canvià el seu nom pel de Sakata no Kintoki. Conegué el samurai Minamoto no Yorimitsu quan aquest passà pel mont Kintoki. Yorimitsu, impressionat per la seva força, el prengué com a servent a la seva residència de Kyoto. Allà en Kintarō aprengué les arts marcials i esdevingué més tard el cap dels Shi Tenno de Yorimitsu, guanyant així fama i renom per la seva força i els seus coneixements de les arts marcials. Se'n va anar aleshores a buscar a la seva mare (en les llegendes en les que encara viu) i se l'endugué a viure a Kyoto.

 Els noiets d'or de casa també volien domar l'ós com va fer Kintaro...

El pitet diu que aquest és el "furosato" de Kintaro, el poble natal.

 Daiyuzan és ple de ninots del personatge.

 A les senyeres dels restaurants, o a les entrades de les botigues.

 Fins i tot al centre cívic que fa de museu.

 On hi ha un Kintaro de mida real, que no li feia gaire gràcia a la Shikibu.

Però a mi em va agradar tant que me n'he fet fer un tattoo (^_^)

4 comentaris:

Marta ha dit...

Ho dius en serio que t'has fet un tatuatge??

No fotis!

pons007 ha dit...

quin tattoo més discret xD

Judith ha dit...

Comentant una cosa que no te res a veure amb el post: aquesta nit he somiat que la Shikibu començava segon de primària (hauria de començar curs aquest mes, oi?), però que per problemes que havia tingut a la seva escola actual, la havíeu apuntat a una escola privada! (WTF?) I en aquella escola privada hi havia 200 nens per classe. T'imagines com seria per a un professor haver de fer classe en aquestes condicions? o.O

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Marta
No dona que era broma, si em fes un tatuatge no podria anar a les termes ni als banys, ni podria nedar a les piscines municipals ni al gimnàs.
Els tattoos són mal vistos al Japó, perquè fan de Yakuza.

pons007
Mola eh!

Judith
Tens raó, va començar divendres passat.
De fet és el revés, les escoles públiques tenen més nens que les privades, tot hi així hi ha poca canalla, l'escola de la Shikibu està al 50%
I la privada on van uns amics nostres només té 9 nens per classe!
Ostres m'ha fet gràcia que tinguessin un sonmi sobre la Shikibu, a mi em procova malsons i a l'Aya, avui ha estat mig hora per triar si volia posar-se faldilla i pantalons.
Per cert avui anem a la cerinònia de començament de curs del Miró, ja uns en faré cinc cèntims!