Revisant el passat

Llanos de Luna, Wert, el sogre feixista de Gallardón, el pare falangista de José Bono, els diplomes de la División Azul, la prohibició de dir País Valencià...
Rebo del meu país d'origen notícies preocupants que treuen a la llum allò que molts pensem fa anys i que he sentit a dir a Patricia Gabancho, o Vicent Sanchis darrerament, quan afirmen que a Espanya el franquisme va evolucionar en primer Alianza Popular i després el PP, i que de manera "democràtica" volen fer el que el règim dictatorial va intentar durant dècades, unificar i  castellanitzar Espanya. Durant anys han dissimulat però ara no els cal.

Al Japó no ens salvem del revisionisme neo-feixista.
Aquest matí un company de feina coreà m'ha fet arribar aquesta notícia sobre el batlle d'Osaka, Toru Hashimoto, aquest senyor, que sembla que hagi estudiat a les FAES,  ha dit que el sistema en el qual les dones asiàtiques es van veure obligades a exercir la prostitució durant la Segona Guerra Mundial abans i l'ocupació la era necessària per "mantenir la disciplina" a l'exèrcit japonès.

Toru Hashimoto, va dir en una roda de premsa el dilluns que era comprensible que les anomenades "dones de confort" eren necessàries per proporcionar alleugeriment als soldats japonesos que van arriscar les seves vides en la batalla. Sembla que al Japó no coneixien el bromur.

Hashimoto, que també és co-líder del partit Japan Restoration Party, un partit revisionari de la guerra i per tant dels crims que l'exèrcit imperial fa cometre als territoris ocupats.

Jo sempre he defensat que el Japó va violar tots els drets humans haguts i per haver durant l'ocupació militar, però que no tot són blancs o negres, també hi va haver casos excepcionals com el de Sugihara, qui va salvar centenars de jueus, però no es pot negar l'evidència que Japó va cometre genocidis abans, i durant la Guerra.
Els historiadors diuen que fins a 200.000 dones, principalment de la península de Corea i la Xina, es van veure obligades a oferir sexe als soldats japonesos en bordells militars. Però alguns, al Japó, qüestionen si les dones van ser coaccionades pels militars.

Els comentaris Hashimoto arriben enmig del rebombori creat pel novament primer ministre Shinzo Abe que vol revisar les disculpes que en el passat va demanar el Japó per les atrocitats comeses durant la Guerra. I que vol canviar la Constitució per permetre al Japó tenir exèrcit un altre cop.
Aquestes coses, fins ara, només les demanaven grupúscles d'extrema dreta cridant com bojos damunt de furgonetes negres davant les estacions de tren, sense que els passavolants els fessin massa cas, tanmateix sembla que el discurs ha anat arribant a les elits polítiques més populistes, que pel que sembla han oblidat la història.

La societat japonesa, en general és molt tancada, i són poques les notícies que arriben de l'exterior, tampoc són de parlar llengües o sigui que és difícil contrastar la informació del que els arriba en japonès, si no podrien trobar per Internet pel.lícules com City of Life and Death o Flowers of War, que expliquen el setge i ocupació de Nankin per part de les tropes imperials i el genocidi que va comportar.

A Ciutat de vida i mort, Lu Chuan, retrata la història de l'ocupació japonesa de Nankin, els dies abans de la desfeta i els dies posteriors. Des del punt de vista d'un oficial de l'exèrcit xinès, un soldat japonès i el representant alemany a la ciutat, que per cert, es va comportar com un heroi intentant salvar el màxim de vides possibles, és l'únic moment de la meva vida en que m'he alegrat de veure una bandera nazi, si veieu la pel.lícula entendreu perquè.

 Els oficials japonesos practicaven decapitacions amb els presoners de guerra.

I segrestaven les noies forçant-les a ser esclaves sexuals, la majoria morien per escotament, maltractament o malalties.

Els presoners eren executats la moment, als mateixos punts de concentació.

A Les Flors de la Guerra, Zhang Yimou, ens dibuixa un conte meravellós, una història de contrastos, plena de bellesa i dolor, de llum i color, de grisos i tenebres.
La història tracta de com un enterramorts americà ( Chistian Bale ), vividor i corrupte intenta sobreviure fent-se el murri a la ciutat ocupada de Nankin, cridat a la catedral catòlica per preparar el cadàver del capellà mort, es refugia dins l'esglèsia on hi ha amagades 15 nenes i un noi que les cuida.
Al cap de poc de ser-hi arriben a l'esglèsia un grup de 15 protitutes, que volen usar-lo com a passaport per sortir de la ciutat prometent-li poder gaudir amb totes ( els japonesos, en teoria respecten als occidentals ).
En el primer enfrontament amb els sodats japonesos John Mille ( Bale ) decideix prendre partit i salvar les nenes de ser violades, disfressant-se de capellà.

En el moment crític arriba el comandant japonès que es mostra benèvol, i explica el seu amor per la cultura, l'art i la música, emplaçant les noies a cantar per a ell al cap de poc dies.

Per la seva protecció destina un regiment de soldats, però es descobreix que més que protegir la intenció dels japonesos és de impedir que ningú surti del recinte de l'esglèsia.

El dia del concert arriba, i després de l'actuació coral i el comandant "convida" les noies a cantar lendemà en una festa d'oficials per celebrar la victòria. Tothom se n'adona que és una trampa i que el què volen és violar les nenes, quan els japonesos marxen, les prostitutes que estaven amagades s'ofreixen a anar en lloc de les nenes, que estaven a punt de llençar-se del campanar.

Mille ( Bale ) aprofitant els seus coneixements maquilla les dones perquè semblin joves. Quan els japoneos descobreixin el truc, les hauran fugit amagades dins un camió de vi de missa i amb amb un salconduit que els proporciona el pare d'una de les nenes que "col.labora amb els japonesos".

És la història de l'heroisme i la solidaritat d'unes dones que es sacrifiquen per salvar unes nenes de la brutalitat de la guerra.

Una història que hauria de veure el batlle d'Osaka abans de tornar a obrir la boca per dir bretolades.