dimecres, de desembre 03, 2014

Excursió per veure Momijis

Fa dos diumenges vam organitzar una excursió amb el Casal Catala de Tòquio, va ser per anar a veure Momiji, les fulles vermelles dels aurons, el diu Momijigari, que vols dir "cacar momijis", els japonesos adoren el Momijogari així com els catalans tenim passió pels bolets.

Un dels millors llocs per veure momiji a prop de Tòquio és el Mont Oyama ( Muntanya Gran ), a la Prefectura de Kanagawa, el problema és que tots els toquiotes van tenir la mateixa idea i les cues per pujar al bus des de l'estació fins al peu de la muntanya eren de més de dues hores!

El parc natural d'Oyama és famós per la seva cuina del Tofu ( un mató de llet de soja ) i el sashimi de carn de cérvol. Potser us sonarà fatal però aquesta bestiola que campa semi lliure pel parc aviat serà el dinar d'algun sibarita.

La pujada des de l'estació d'autobusos fins al cim és de dues hores, pel camí fàcil, però durant l'ascenció, no ens hem de preocupar per res, ja que hi ha moltes divinitats protectores, Miró diu que se m'assemblen, que en penseu?

A un quart del camí, ja hi ha el primer temple, sincerament creia que d'un moment a l'altre em sortiria en Totoro.

 Més divinitats....

 No us sabria dir què és que hi duu a la bosseta és l'abonament del tren o els deures del cole.

 No es recomana als qui no els agradin les escales.

 Potser hi duu el carnet de la CUP.

 Pujant es veu el mar des de les clarianes del bosc.

A mig camí hi ha un altre temple ( el temples us ho recordo, son budistes ), alguns excursionistes fan un moc mentre descansen, el menú, senzill, Oden, una escudella de nap, tofu, mochi, ou i konyaku. És boníssin!

La canalla volia un plat-ofrena, es tracta d'uns plats que es llencen per un barranc i es demana in desig, si cau on cal el desig s'acomplirà, sinó, doncs, potser, però sense ajuda divina.

 A 300 iens el plat, qui acompleix el desig és la iaia que els ven...

 Plat!

Una de les coses que ajuda a saber si es tracta d'un temple budista o un santuari xintoista, és que els primers tenen campanes.

 I estàtues de buda, és clar, la granota? No ho sé, fins aquí no hi arribo. 

 Els momiji són d'un vermell rogent espectacular!

 Lleons de fusta.

 Després del recés, amunt que fa pujada, encara som a mig camí!

 Amunt, amunt!

 Encara falta una mica patufet! Ànims!

Al cap d'amunt de les escales blanques hi ha el santuari xintoista, la Mon ( porta ) de bronze en marca l'entrada.

 Tu vas fent oi bufona?

 Ja som pràcticament al cim!

 No diguis blat, Shikibu, fem una cursa fins al cim?

 Fita assolida, per segons qui ha estat una passejada sense importància oi Miró?

Els altres, preferim reposar forces amb una cervesa una sopa de bolets amb fideus Udon i herbetes del bosc.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Té el seu què això de desperdigar els temples pel mig del bosc.

maria ha dit...

Tota una aventura.
Quin color d'arbres més maco!