dijous, d’octubre 29, 2015

Retorn al Futur, Studio Sedic!

L'agost passat quan vam anar a la Prefectura de Yamagata, l'Aya ens tenia preparat tot un seguit de muntanyes per pujar, les fotos de les qual ja us he ensenyat cumplint l'amenaça de penjar les "fotos de les vacances".
Però l'Aya ens tenia preparada una sorpresa, una visita als Estudis Sedic, uns set a l'aire lluire on s'han filmat moltíssimes pelicules d'època. La visita va ser com un retorn al passat, tot i que no vam poder veure tots els decorats perquè estaven rodant una peŀlícula el dia que hi vam anar.

 La Shikibu us recull les entrades, prepareu-vos per un viatge al passat del Japó.

Aquest és uns dels decorats emprats per peŀlícules com per exemple Azumi amb Ueto Aya, o el Yojimbo de Kurosawa. És el típic carrer principal d'un poble del periode Edo. 

 Els pobles tenien torres de guaita per vigilar la vinguda de bandits, o enemic d'un altre clan.

 Les heu vist en moltes pelis, no?

 Aquesta és una casa rica o noble.

 La veritat és que al meu poble encara se'n veuen de semblants. 

 I per dins no han canviat tampoc gaire, hi aniria a viure demà mateix. 

La àrea d'una casa encara es compta, al Japó, per la quantitat de tatamis, en comptes de metres quadrats. Un tamami un "tsubo" fa uns 3.3m2, si no m'erro.

 Les cuines de les cases nobles tenien més d'un foc, aquesta per exemple en té tres només per coure arròs!

 Més jardi, em va dir una companya de feina descendent de samurai que les cases nobles tenien els badius amb grava perquè quan es trepitja fa soroll, i d'aquesta manera es podia preveure un atac.

 La pubilla emprovant-se un kimono...

 Mentre esperem el te.

 Algunes sales de la casa tenien funsta en comptes de tatamis, com aquesta on es podia practicar el tir a l'arc, és clar que això no es feia realment a l'època, és només per a la canalla.

 Però els petits samurai ho van gaudir.

Aquesta és la casa del batlle amb els estables pels cavalls dels samurai i un pou d'aigua, el kanji de pou és "井" si us mireu el pou entendreu perquè.

 I l'oficina, on també es recaptaven els impostos.

 La resta de cases eren una mica més desmanegades, com aquesta taverna.

 Aquest era l'aspecte que tenien va 300 anys, bé, tampoc han canviat gaire, els paperet que penjen són el menú, i hi ha dibuxos eròtics decorant la pared.

Quin cambrers, més joves, segur que tenen edat per treballar? A Edo la canalla no anava a l'escola i ajudava a casa, encara que la feina no fos gaire recomenable.

Una mica més enllà del set del poblet pròsper hi ha el set una peŀlícula molt famosa, Osin, la història d'una nena petita que ha de tirar endavant ella sola.

 Els camps d'arròs són de veritat.

 Visitarem la casa del mig.

És una casa de pagès acomodada, on Oshin treballava de mainadera, després en veurem de més humils quan visitem el poble de muntanya.

 Fa gràcia, els japonesos encara estenen la roba així.

Aquest és el menjador i cuina d'una casa de pagès acomodada, molt diferent de la que hem vist abans, noble. primer hi ha tamani, des d'on faig la foto, després fusta i estores de palla, on hi ha en Miró assegut, i al fons terra premsada.

Els pagesos usaven aquestes botes de palla per treballar, i com és, encara, costum, es descalçaven abans d'entrar a casa.

Els sets i decorats són molt grans, de fet s'hi va en autocar, d'un costat a l'altre, aquesta zona estava dedicada a les pelis de guerra, aquesta és la muralla d'un castell feudal.

Una empallissada com a les peŀlícules de Kurosawa.

Un ninja emboscat....

...s'enfronta a dos samurai.

Muralles de fusta amb canons.

Un artiller amb el seu canó ( de paper, era de paper! ).

Aquesta part és la d'un llogarret molt més rural i senzill que el poble que hem visit abans.


Un molí d'aigua per moldre la farina, els japonesos vivien en comuna, les terres eren del senyor i tothom treballava conjuntament, no hi havia propietat privada. Com que tots eren iguals, s'ajudaven els uns als altres, cosa que vol dir que en poblet com aquest ningú es moria de gana en èpoques de bonaça i si la collita era dolenta es buscaven la vida entre tots.

Però, és clar hi havia una jerarquia molt diferenciada, aquesta era la casa del cap de la vila. No us sona de la peŀlícula l'últim samurai? 

Dins la casa hi havia jocs tradicionals japonses, que no són gaire diferents dels nostres. Baldufes, estells, bales, jocs de llença anelles...
L'Aya li ensenya al Miró a jugar al "Kendama" un joc que consisteix en fer equilibris amb una bola de fusta sobre un mànec amb forma de "T", la bola està lligada i es tracta de posar-la d'amunt dels quatre possibles eixos.

Finestres sense vidre ni paper. 

Un altre joc tradicional japonès eren les xanques.

La cuina d'una casa senzilla, sense tatamis ni fusta, només estores de palla.

El paller.

Fent "mochi" ( pasta d'arròs ).

Classes de "katana", creieu que en faran un FP?

Miró s'ha cobrat la primera víctima.

Què hi faig assegut a la porta d'un "sento" ( uns banys públics )? Doncs m'espero que en Miró acabi de matar uns quants samurais més a la zona dedicada a uns temps una mica més moderns el periode Showa, concretament els anys 60.

Aquí es va rodar fa poc una peŀlícula ambientada en uns banys públics, antigament les cases japoneses no tenien banyera i cada dia les famílies s'anaven a banyar als "sento" del barri. A Hiratsuka encara n'hi ha.
Van molt bé, ja que, us en fereu creus, però encara hi ha cases que no disposen de banyera ni ducha, i conec gent que es banya al gimnàs o al "sento".

Una mica de tot, la màquina blanca de la dreta que té un kanji vermell, i una roda, és una màquina per triturar gel per fer "kakigori" uns gelats de granisat que els agraden molt al japonseos, bé i als no japonesos també (^_^)

Aquest és un "sento" amb una banyera petita, ara són més grans. Com si es tractés d'una terma romana també té una banyera amb aigua freda, a l'esquerra i una amb aigua calenda, a la dreta, la banyera és blava per homes i rosa per les dones.
Mormalment els "sento" tenen un mosaic o un quadre amb la imatge del Mont Fuji.
Les aixetes són per rentar-se el cos abans de ficar-se a la banyera.

I fins aquí aquest viatge al passat, o no tant, del Japó, a través d'un estudi cinematogràfic. Espero que us hagi agradat.

5 comentaris:

Judith ha dit...

Les torres de guaita m'han fet pensar sobretot en el principi de Mononoke Hime :P
I les botes de palla, no punxaven als peus? :O

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Judith
És veritat! És com la muralla d'Irontown.
No semblaven gaire còmodes.

Judith ha dit...

També m'acabo de enrecordar que si un s'acostuma a caminar descalç per segons on, la pell als peus també es torna més dura. Això em va passar de quan feia karate i anava a competicions. I m'imagino que amb aquest típus de calçat també acaba passant.

pons007 ha dit...

Doncs si! M’ha agradat el viatge!
PD: Esperava una foto més detallada dels dibuixos eròtics de la paret de la taverna ;)

Ana Maria Lopez sadako ha dit...

Quin post mes “de pel•lícula”, m’ha agradat molt i m’ha fet recordar els dies que vaig estar veient els 297 capítols de la sèrie Oshin, la genuïna dels anys 80, els vaig trobar al Youtube gaire be tots doblats al mexica, aquests decorats m’ho han recordat molt. Gracies per compartir les vostres vacances.