dijous, d’octubre 22, 2015

Una aventura de Pare & Filla, Societat Limitada

Fa gairebé 10 anys vaig pujar al Fuji, i em vaig prometre que no hi tornaria mai, és una animalada, quedes rebentat i l'alçada et provoca migranyes. Tanmateix aquestes promeses que et fas són de les que no es poden mantenir, sobretot si tens una filla petita i intrèpida que et demana de pujar amb tu, els dos sols. Qui es pot resistir a una petició com aquesta?
Així doncs el passat mes d'agost, després de mesos de preparació, per part meva, vam decidir que era hora de tornar a pujar-hi.
Vam triar la ruta Subashiri que surt de Gotanda, perquè és la que ens va semblar més fàcil i és la que ens queda més aprop de casa.
La idea era pujar en dos trams, sortir al migdia, dormir en un refugi, i continuar de matí, aquesta és la millor opció si es puja amb canalla.

Aquesta és la imatge des del pàrquing de Subashiri, es diu que és el camp 5, que és des d'on tothom comença, aquí vam dinar ja que quan hi arribes ja estàs a 2.000m d'alçada i cal aclimatar-se. Ben dinat vam començar l'ascenció.

Aquesta és l'entrada al parc natural, hi ha una guardiola per donatius, és voluntari però el normal és deixar-hi 1.000¥. Jo en vaig deixar 500¥, però em va saber greu, i quan vaig tornar em vaig posar 1.000 més. Però com he dit, és voluntari.

El camí de pujada, comença amb un bosc molt pregó i humit, ideal per collir bolets, de fet les botiguetes de l'entrada fan sopetes de bolets de la zona.

 El dia abans havia plogut i el camí estava moll i alguns núvols l'empassaven la muntanya, cal recordar que hores d'ara ja érem pel d'amunt dels 2.000m.

Mica en mica el bosc es va anar esclarint deixant pas a vegetacions més alpines sobre roca volcànica de color negre. Ara d'amunt dels núvols gaudíem del sol mentre que avall plovia.

Els excursionistes que han fet el cim, de camí de tornada, ofereixen els picarols dels bastons als déus en senyal d'agraïment i com a record de l'escalada.

Alguns amunteguen pedres, a la Shikibu li va fer gràcia que fossin tant lleugeres, de fet, se les enduia el vent! Aquesta foto és del cap vespre, quan el sol s'amagava darrere la muntanya i quedàvem a l'ombra.

Després de 6 hores d'ascenció vam arribar al nostre refugi, el Hon-Nanago-me, el "7è real" que és el que ve després del 7è ( nou ).

Hi ha lliteres per dormir, no cal portar res, hi ha futons i cobrellits, també s'hi pot sopar però s'ha de reservar amb setmanes d'antelació, i val 8.000¥ per cap ( uns 62€ ).

El sopar és molt frugal, curry aigualit, i verduretes, el millor, les cebetes confitades que són típiques d'aquests refugis.
La Shikibu tenia mal d'alçada i no va sopar, pobreta, jo tampoc estava massa fi, la migranya em matava, el millor per aquests casos és portar llaunes d'oxigen i aspirines o Bufferin, descansar i dormir.

 L'endemà al matí, ja recuperats ens vam llevar a les 5 per veure la sortida de sol. 

 Alguns encara amb son...

 L'espectacle s'ho valia, però.

 Asahi, així és com es diu el sol llevant en japonès.

 La llum d'Asahi tenyia tota la muntanya de color vermell. 

 Però encara ens calia fer molt camí.

 El cim semblava lluny, i era lluny, encara hauríem de caminar 4 hores més.

Hi ha molts refugis on aturar-se a descansar, però usar el lavabo val 200¥ ( 1,56€ ) si pugeu no us oblideu de dur moltes monedes de 100¥!

Aquestes orugues transporten el que cal per mantenir els refugis, també s'enduen les cisternes plenes de mercaderia ( en el sentit brut de la paraula ).

Aquest és el refugi més gran de tota la muntanya, a uns 200m del cim.

La terra aquest punt és tan roja que sembla Mart.

De vegades hi ha esllavissades de roca, com aquesta ( una Shikibu per escala ).

Aquí es poden veure els diferents estrats de la terra, si li treiessim la closca de sobre seria l'Akai San  ( Mont Roig ) en comptes del Mont Fuji.

Quan es comencen a veure aquestes portes del Santuari, vol dir que som aprop del cim.

Malgrat ser agost començava a fer fred. Un cop es passen aquestes portes entrem en terra sagrada, almenys pels japonesos, i com som respectuosos amb les creences de la gent, doncs vam fer com tothom.

De moment, fer una ofrena abans de passar.

Darrere aquesta porta hi ha el cim, i els Shisa ( els lleons que el guarden )

En el moment de l'arribada hi havia un núvol just a sobre que li donava un aire més espiritual, sembla mentida, amb la gent que hi arriba a pujar, i no semblava gaire ple.

Aquest és un dels refugis del cim on també es pot descansar i tastar el famós Kareramen ( Fideus al Curry ).

De fet són fideus instantanis amb aigua bullida, però aquestes alçades (3.776m ) tot sembla bo, sobretot si està calent.

El forat del cràter està molt senyalitzat, no fos cas que algú hi caigués per no veure'l!

El cim des del cim. On hi ha l'oruga carbassa, allí vam menjat els fideus.

I aquest és el forat, tota una gama de colors per triar. Hi ha gent que, després de fer el cim, encara té ganes de donar la volta al cràter. la Shikibu i jo només teniem ganes de ficar-nos a la banyera de casa.

Com bons escaladors en fer el cim ens vam fer una foto amb la bandera del nostre país. La senyera de l'Estel Solitari ben aprop del cel com els nostres somnis. 

I de baixada vam travessar els núvols com si fossin la frontera entre el Cel i la Terra. 

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Quina excursió tan xula! I les fotos boníssimes. No pensava que era tan alt el mont Fuji. Em quedo amb la foto del cràter senyalitzat, m'ha fet gràcia això que és per si algú no el veu!

Ana Maria Lopez sadako ha dit...

Quina experiència mes bonica i tendra, de ben segur que ningú del dos la oblidarà mai. Felicitats pare per tenir una nineta tan excursionista i decidida, ara ja saps dintre d’uns anys a repetir amb en Miro.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

XeXu
Són molt bons amb les senyalitzacions. El Fuji és la muntanya més alta del Japó, la seva complexitat rau en que té forma de flam o sigui que el desnivell de pujada és molt sobtat, per això t'agafa mal l'alçada.

Sadako-san
Això és el que em temo, haver de tornar-hi (^_^) Espero estar en forma.

Assumpta ha dit...

Acabo de tenir una discussió al tuiter amb un unionista que em deia que l'estelada és il·legal... Li he dit que quan trobi la llei que la prohibeix m'avisi.

Els hi mengen el coco i s'ho empassen tot, però al final ja cansen...

M'agradaria que hagués pogut veure la magnífica estelada que la teva princesa i tu vareu pujar a dalt de tot del mont Fuji!

Enhorabona a tots dos!!