La Independència explicada als japonesos

Fa pocs dies el president Mas va dir que ara ens cal fer molta pedagogia a l'exterior, explicar el procés d'emancipació nacional als estats del món, donar a conèixer els passos que Catalunya està duent a terme per esdevenir un estat sobirà.
Qui millor per fer d'ambaixador del nostre país al Japó que el professor Ko Tazawa, un il·lustre catalanòfil guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
El professor Tazawa el recordareu perquè va aparèixer al programa "Afers Exteriors" de Miquel Calçada a TV3. També és el traductor del Tirant lo Blanc al japonès. I director dels cursos de català i cultura catalana de la Universitat de Kobe, i la de Hosei a Tòquio.

Moment en que s'exeŀlència l'ex-ambaixador Hayashi Ya fa la presentació de la conferencia.

Anit vaig tenir el plaer d'estar convidat per l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya ( AJAC ) a una xerrada i petita conferència per explicar la Independència a càrrec de professor Tazawa, que duia per títol; カタルーニャは独立するのか ( Katarunya wa dokuritsu suru no ka ), " Esdevindrà Catalunya independent? ".
Entre els assistents l'ex-ambaixador japonès a l'Estat espanyol l'exeŀlentíssim senyor Hayashi Ya, un hispanista reconegut i molt respectat. També vaig poder conèixer el director de la Nissan Motor-Ibèrica durant els anys 1990-1994, el xef català Josep Barahona propietari de 3 restaurants de cuina catalana a Tòquio i el famós l'Estudi, un restaurant singular d'una sola taula. A més, és clar d'una bona colla de catalanòfils i associats a l'AJAC entre el que es compten alguns editors.

El professor Ko Tazawa qualificant la manifestació de "festa".

El professor Tazawa va començar per explicar el lema de la manifestació de l'Assemblea Nacional Catalana, "Catalunya, nou estat d'Europa". En japonès és difícil explicar la diferència entre nació i estat, ja que pels japonesos els estats són nacions. I és clar Catalunya és una nació sense estat propi.
Així es va valer de l'explicació dels Països Catalans, per reforçar la idea de que la nació catalana es basa en la llengua i la cultura més que en les ètnies o les races.
Per iŀlustrar aquest valor va posar com exemple l'himne del Barça (...) tant de val d'on venim, si del sud o del nord (...). Donant a entendre que Catalunya és i ha estat una terra d'acollida. Cosa que molts dels presents corroboraven amb l'experiència d'haver viscut a Catalunya durant el temps que van estar destinats per les seves empreses, empreses com, Nissan, Sharp, Yamaha o Sony.

Seguidament el professor Tazawa va introduir el tema econòmic, referint-se a les balances fiscals i l'espoli que pateix Catalunya, comparant-lo amb altres regions europees, com els "Landers" alemanys de Bayern o Baden-Württemberg i l'aportació que fan a l'estat federal que és la mitat tant per cent que aporta Catalunya.

Fent una mica de repàs de la història, el professor Tazawa fa explicar els greuges històrics d'Espanya en vers Catalunya i el significat de la Diada de l'Onze de Setembre.

Seguidament va explicar la situació política actual i el canvi de rumb fixat per Convergència, i va desglossar i explicar els partits que actualment formen el Parlament, i en aquest punt va fer referència al PP com "hereus del franquisme".
També va explicar la figura de Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Artur Mas ( al senyor gris d'ulleres ni el va esmentar ).
Va justificar la convocatòria de noves eleccions que donin legitimitat a cridar als ciutadans per un referèndum d'autodeterminació.

Amb portades de diaris espanyols va explicar la reacció del govern central i la premsa, posant com exemple l'ABC o el Mundo o la Razón com a editorials radicalment enfrontades al procés d'Independència.

Full House, no hi cabia ningú més, i penseu que els japonesos havien de pagar 4.000 per assistir-hi,

uns 40€.

Per últim va anar desglossant i explicant els onze punts que publicava el diari El Punt / Avui sobre les mentides sobre la Independència.
Catalunya quedaria fora de la Unió Europea?
Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions?
L'Estat deixarà de pagar l'atur i altres subsidis?
L'exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya?
El nou estat català bandejarà la llengua castellana?
La Catalunya independent quedarà fora de l'euro?
Ni el Barça ni cap equip català no jugarà en lligues espanyoles?
El PIB de Catalunya s'ensorrarà?
El boicot comercial ofegarà l'economia catalana?
La independència obrirà un greu conflicte social?
La Constitució és intocable i l'autonomia es pot suprimir?

Seguidament a la conferència va haver una recepció durant la qual es va projectar el vídeo de la Vanguardia sobre la manifestació i l'espectacle lluminós de les Festes de la Mercè a la Sagrada Família. Aleshores vaig poder parlar amb un antic directiu de la Nissan que va haver de barallar-se amb Jordi Pujol, que segons em va dir, era molt dur!

Un empresari japonès que havia viscut a Madrid 3 anys em va comentar que sabia molts acudits sobre catalans, i tots dolents, i ara que coneixia millor Catalunya se'n feia creus.

També vam poder parlar amb el professor Tazawa que ens va dir com va viure la manifestació i ens va ensenyar fotografies que havia fet amb la seva càmera. 

Ens va explicar que feia molta calor i que assegut en un bar de l'Eixample, per sobre de la Gran Via, veia la gent passar amb Estelades, i com els passavolants van exhaurir les existències i els gots del bar de manera que els client van acabar bevent a galet del sortidor de cervesa.

Va destacar el civisme d'una manifestació famíliar i pacífica i sobretot la iŀlusió l 'esperança en que Catalunya està visquen aquest període tan important de la seva història.

Esperem que la vetllada d'anit acosti més aquest procés al Japó, però amb la tasca de gent com el professor Ko Tazawa no en tinc cap dubte.

El seu regne no és d'aquest món

Al Japó estic acostumat a que la religió no es fiqui en política, de fet és cosa dels americans que van abolir la divinitat de l'emperador i la religió oficial. Tot i que el Japó, abans de la restauració de Meiji ( 1868-1912 ) ja havia fet efectiva la separació entre la religió i l'estat en crear la figura del Shogun, el generalíssim que vivia a Edo ( Tòquio ) i ostentava el poder real i el Mikado, un emperador que representava el poder diví i residia a Kyoto.
Per això les declaracions de la Conferència Episcopal Espanyola tot i que no em van sorprendre em van molestar, Crist, no es cansava de repetir que el seu regne no era d'aquest món.
Els bisbes reaccionaris espanyols, garants de l'unitat pàtria van dir això:

Al referirse a la caridad que afecta directamente a las relaciones políticas, inciden en que “el malestar social y político debería ser para todos un reclamo a la búsqueda sincera del bien común y al trabajo por construirlo entre todos. Este malestar no debería ser alimentado como excusa para la promoción de ningún interés político o económico particular, a costa del interés general, tratando de aprovechar en beneficio propio el descontento o el sufrimiento de muchos” (...) “Reconociendo, en principio, la legitimidad de las posturas nacionalistas verdaderamente cuidadosas del bien común, se hacía allí una llamada a la responsabilidad respecto del bien común de toda España que hoy es necesario recordar. Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

L'Església espanyola, al llarg de la seva història a donat mostres "inequívoques" de la seva pluralitat i tradició democràtica, com s'iŀlustra en la imatge anterior.
Però qui s'ham cregut per donar lliçons, si van ser els colavoracionistes del règim nazi, galants del genocidi social del franquisme! Tot i que haig de reconèixer que el paper de l'Esglèsia catalana no és el mateix, però no els veig per enlloc per defensar la seva terra.

En els vuit anys que fa que visc al Japó l'enfrontament més fort que he tingut amb un espanyol va ser amb una monja missionera de Granada, la "hemana María", que en pau descansi i de Déu l'aculli confessada, perquè era una mala bruixa feixista dolenta i amb molta mala llet.
Me la va presentar una amiga mexicana de l'Aya, com a una "compatriota suya" i jo, és clar la vaig corregir, no sóc espanyol, vaig dir, i gairebé em mossega.
Més tard, buscant el diàleg, cosa que fem els catalans, em vaig interessar per la seva tasca evangèlica, ocasió que la monja va aprofitar per explicar-me que treballava a les presons assistint als espanyols que complien comdemna, la majoria, em fa dir eren "catalinos". Se'm fa difícil de creure que hi hagi una majoria de catalans a les presons japoneses, per una banda i per l'altra com podia aquesta monja donar consol espiritual a ningú si en parlava amb tant poc respecte, "catalinos"! Quina barra. No vull saber com tractava a la seva parròquia japonesa, de "chinitos"?
De ben segur que per ella els japonesos eren com xinets que s'havien d'evangelitzar perquè no coneixien el déu veritable.

Us deixo amb mossèn Ballarín explicant quin seria el paper de l'Església catalana en cas d'assolir la Independència.

El Ministre Q-WERT-Y

Llegeixo al·lucinat que un ministre espanyol que té un cognom que sembla una prova de teclat, diu que no hi ha dret que els bascos es gastin el doble en ensenyament que a Andalusia i que l'independentisme català és culpa de l'ensenyament sectari al que està sotmesa la mainada. Bé jo crec que, primer qui té el problema és Andalusia que deu preferir gastar-se els diners en altres coses, com deixeu-me pensar... fer canvis de sexe gratuïts?
Segon, si a parer del ministre espanyol, l'independentisme és conseqüència del sistema educatiu català i basc, ja que els coŀlegis són llocs tètrics on s'adoctrina a la canalla amb dogmes separatistes, la intolerància i la catalanofòbia deuen ser també per culpa de l'ensenyament a les escoles espanyoles, no?

Potser el ministre té raó, jo que vaig anar a una escola privada de Badalona, la Betúlia, us puc dir que era un centre convergent ( de CiU ) i catalanocèntric. Molt abans de la normalització lingüística o l'Estatut, la llengua vehicular de l'escola era el català i fins hi tot estudiàvem literatura i història de Catalunya fora de currículum.
Per recollir diners pel viatge de fi de curs, vam representar l'Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, i per nadal assajàvem nadales en català.
A la biblioteca de l'escola hi havia l'enciclopèdia catalana i la coŀlecció sencera d'Edicions 62 i "la Caixa" Les millors obres de la Literatura catalana ( aquella de les tapes grogues ). I el mestre de català ens llegia Josep Pla, Maragall i Salvat-Papasseit.
Malgrat que no recordo cap adroctinament especial, cada setmana venien un senyors amb bata blanca que es donaven un beuratge de color rosa per glopejar, ells deien que era fluor, però ara i gràcies al ministre "Q-wert-y", estic segur que era un poció màgica per tornar-me independentista. Això i els cops de guix que el mestre de català, l'"infame" Marcel Riera ( més tard regidor de CiU ) ens llencava al cap per cridar-nos l'atenció.
També recordo que, amb estratègies subtils, ens feien fer manualitats amb trossos de diaris vells, que resultaven ser de l'Avui. Aleshores ens obligaven a llegir el Zoo d'en Pitus, el Cavall Fort, o el Trezevents, revistes que com tothom sap són manifests subliminals de l'independentisme més radical.
Que cec que he estat tots aquest anys, no havent vist que tenia el cervell rentat per l'escola. Segur que ens drogaven amb el pa amb xocolata del berenar a les colònies de Canyamàs.
Ostres però si un dia, fins hi tot ens van portar a Montserrat i un altre a Ripoll! I recordo un cop al "Círcol Catòlic" que ens van passar un documental amb el discurs de Pau Casals a les Nacions Unides!
Vaig fent menoria i cada cop veig més clar que el ministre Q-wert-y té raó.
Hauré de passar un temps a Toledo, on vaig veure fa uns anys ( mentre feia una ruta gastronòmica amb el meu sogre ) un professor que confonent l'escut franquista amb el dels Reis Catòlics explicava als seus pupils que Espanya es fa unificar amb el matrimoni d'Isabel amb Ferran, mentre els recitava allò del "tanto monta..." aquell sí que era ensenyament de qualitat i objectiu.

Dins la iŀlegalitat

Senyores, senyors, nyores i nyors, avui tampoc parlaré del Japó. I em sap greu, perquè és un país on hi passen moltes coses, com els atacs del xinesos als interessos japonesos, o el canvi total de gabinet ministerial per fer front a les noves mesures econòmiques.
I és que a part del ballet de la Shikibu, les meves classes de japonès i el fet que el Miró ja no fa servir bolquers i l'hem d'estar canviant constantment, l'actualitat política del país que em va veure néixer, em roba tota l'atenció, l'Aya diu que vol la independència ja, a veure si després li faig més cas (^_- ).

Fa uns anys discutia amb un quebequès sobre la independència de Catalunya i ell em deia que no era possible, perque al contrari que la canadenca, la Constitució espanyola no preveia la secessió d'un part del territori. Jo li vaig contestar que malgrat el què digués la Constitució espanyola la voluntat del poble s'imposaria. El quebequès es va fer un fart de riure, i encara reia fins fa un parell de setmanes. Ara no riu tant, doncs serem nosaltres els qui serem lliures abans que ells.

"(...) Les lleis i són per a complir-les (...)", "(...) hem d'actuar dins la legalitat vigent (...)" Els polítics unionistes ens parlen de legalitat i trencament, fan els que alguns han batejat com a "discurs de la por".

El sobiranistes, en canvi parlem d'iŀlusió, de democràcia, de construir un futur.
Les lleis no sempre són justes i no han de ser inamovibles, i sempre que es respectin els drets humans, han de ser democràtiques i universals.
A la Barcelona del segle XIV el jueus havien de vestir i anar marcats de manera que se'ls pogués reconèixer, no fer-ho era il·legal i els infractors s'exposaven al pes de la justícia.
Però direu, això no era democràcia perquè al segle XIV no hi havia democràcia. D'acord, durant la Segona República espanyola les dones no podien votar, el primer cop que ho van fer fa ser l'any 1933 a Canet de Mar ( el primer lloc d'Espanya on es va votar va ser a Catalunya, us sona? ). Per sort es va instaurar el sufragi universal, abans era il·legal. La dictadura espanyola de Franco va abolir el sufragi universal.
Als anys 50, als estats de sud dels Estats Units hi havia lleis que no permetien que el negres s'asseiessin a l'autobús al mateix lloc que els blancs, no podien estudiar a les mateixes escoles ni usar els mateixos lavabos. Trencar la norma era il·legal. Era aquesta una llei justa segons els drets humans, no és clar.
Moltes lleis del franquisme ara s'han abolit, i el que abans era iŀlegal ara és legal i els que abans ara legal ara ja no, com torturar braus en una plaça pública.
La Constitució espanyola és una norma jurídica democràtica, però no està per sobre de la Declaració Universal dels drets Humans.

Article 15
Tota persona té dret a una nacionalitat.
Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.

Article 21
La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.

La llibertat individual i com a poble, queda reflexada en el discurs dels "Catorze Punts" del President nord-americà Woodrow Wilson:

"(...) El que demanem en aquesta guerra, per tant, no és només per a nosaltres mateixos. És que el món es faci de manera que sigui segur per viure-hi, i sobretot que es faci segur per a totes les nacions amants de la pau que, com la nostra, volen viure la seva pròpia vida, determinar les seves pròpies institucions, pot estar segur de la justícia i tracte just amb altres pobles del món enfront la força i l'agressió egoista. Tots els pobles del món són socis en efecte en aquest interès, i per la nostra part, veiem clarament que, si no es fa justícia als altres no es farà per nosaltres (...)"

Així doncs, senyors del PSOE, i PP, si volen el poden presentar-se a les eleccions, que seran iŀlegals segons les lleis espanyoles però legitimes davant la resta del món, poden triar, democràcia o demagògia barata, o fins hi tot quedar en ridícul i al segle XXI i amenaçar amb accions militars d'"escopeta nacional".

84 a 21. Tindren referèndum!

Després d'aquest 11 de setembre, escoltant l'anhel expressat d'una forma tant significativa, s'esdevé el moment històric en el qual resulta necessari consultar la ciutadania sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa.

Per aquestes raons, els grups parlamentaris sota signants presenten la se­güent:

Resolució

1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema "Catalunya nou Estat d'Europa" .

2- El Parlament de Catalunya constata que al llarg d'aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació l'Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.

3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col· lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment demo­cràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb dià­leg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena lliber­tat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sen­se de coaccions de cap mena.

5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalu­nya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur coŀlectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

Gotes de memòria que em cauen d'amunt el cap...

El temps passa. Molts em comentàveu quan vaig penjar les fotos de la Shikibu en el seu 7è aniversari.
Ens fem grans i mires enrere intentant recordar què has fet i com has arribat fins on ets. Els referents d'un temps van canviant i alguns van desapareixen o ens van deixant.
Avui m'he llevat, i en engegar l'ordinador he llegit la notícia que el cantant americà Andy Williams era mort. Molts no sabreu de qui us parlo, i jo no és que els conegués massa. Però tinc gravada a la memòria la seva veu i una cançó, per sempre més.
La cançó és una versió de "Raindrops keep fallin' on my head" de Hal David and Burt Bacharach per la peŀlícula coneguda com a Dos hombres y un destino ( 1969 ), amb Paul Newman i Robert Redfort.

Érem a principis dels '70, tant als principis que la meva germana encara no havia nascut i Franco encara assassinava a cops de decret, els caps de setmana, els diumenges ( el meu pare treballava els dissabtes ) agafàvem el SEAT 124 LS i enfilaven la N-II cap a la platja, el nostre racó preferit, Caldes d'Estrac, Caldetes. Com sempre la carretera era plena de cotxes, 600, 850, Simca 1000, i poca cosa més, a part de les Saglas de la Guardia Civil d'Arenys que "apatrullaven" la costa. Durant el camí, que es feina interminable, sota la calor de l'estiu, en un cotxe sense aire condicionat i el seients de vellut vermell, jo em marejava com una sopa i m'estirava darrere.
El cotxe no tenia radio-cassette, però els meus pares tenien una gravadora Philips d'aquelles que duien el micro per separat, connectat amb un cable i es podien desar en una cartera de pell que es penjava de l'espatlla, duran anys van escoltar música amb aquell aparell. I després, una mica més gran, i amb la meva germana,  gravava un programa inventat de ràdio que es deia Ràdio Llitera, que imitava el mític programa de Ràdio 4, Jovenivol, amb Xavier Bru de Sala, Joan Lluch i Cèlia Motis, un dels primers programes en català pels nens.
Tornant a les caravanes del Maresme, un dels cassettes que més escoltaven els meus pares, de camí a la platja era el d'Andy Williams i a mi aquesta cançó en condret m'agrada molt, marejat i sufocat dins del cotxe, la cançó de la pluja que cau d'amunt els caps em refrescava i m'ajudava a aguantar fins arribar al nostre destí.
Tancava el ulls i m'imaginava la pluja als carrers de Londres ( la meva referència era Anglaterra ), autobusos vermells, i policies d'aquells amb casc, senyors vestits i amb barrets forts, i noies amb mini faldilla, amb botes blanques fins els genolls, i els cabells curs, molt curts, com un noi ( la meva mare també es pentinava així, com la Mia Farrow a la Semilla del Diablo, deia ).
Amb els anys aquesta música s'ha convertit en un record gravat de la meva infantesa, agradable i nostàlgic.
Avui que visc lluny del meu mar, lluny del meu país, lluny de la meva infantesa, escolto aquesta música,  tanco els ulls, i em venen imatges, no de ciutats cosmopolites somniades, però de barques al port, ametlles confitades a peu de carretera, de revolts a prop del mar plens de vehicles d'aparença soviètica, pinedes i atzavares. Olor de Coppertone, Trinaranjus i  entrepans de truita amb pa amb tomàquet...

Descansi en pau senyor Williams i gràcies per les memòries.

Primera reacció de la premsa japonesa sobre el 25-N

La premsa japonesa no parla gaire o gens del procés nacional de Catalunya, haig de cercar la informació que trobo d'aquella manera, en compte gotes i mai dins la premsa important de país. "Shame on you" Mainichi Shinbun ( el diari del grup editorial on treballa el meu sogre ).
He trobat, però aquest article al Jijicom on es parla de la convocació d'eleccions.
El titular diu més o menys, " Espanya. Activació del moviment per la Independència de Catalunya, eleccions avançades pel novembre".

Primer dia de tardor

Avui és festa al Japó, el motiu: l'equinocci de tardor. D'aquí que hagi canviat la capcelera del blog.
La tardor és una de les estacions més boniques del Japó, quan les fulles passen de verd a vermell o groc, deixa de fer tanta humitat, i el vent bufa fresc i net.

Els reis venen...

Visc en un estat de constant excitació, sé que m'haig de calmar però no puc.
Recordeu quan érem petits i esperàvem el Nadal comptant els dies del calendari? Doncs a mi em passa el mateix, tinc la mateixa iŀlusió, el mateix neguit que tenia de petit.
El passat onze de setembre vaig seguir la manifestació, despert fins les 3 de la matinada, era com veure la cavalcada de reis. Per reblar el clau, l'Assemblea Nacional Catalana es presentava al Parlament, i era rebuda amb aplaudiments pels nostres diputats. Va ser més emocionant que fer els reis venen, una tradició badalonina que consisteix en passejar per casa amb un fanalet després de la cavalcada, tot cantant una cançó i fent que ploguin caramels del sostre.
Ara és de nit, la nit de reis, de petit no podia dormir, donava voltes i voltes dins el llit i mirava el despertador minut sí, minut també, el temps era lent i l'albada no semblava arribar mai, però era excitant, emocionant, il·lusionant.
Crec que la majoria del país està gaudint de la mateixa excitació de quan érem petits i esperàvem els reis. Com abans també ens amenacen amb carbó, però a la fi sempre trobàvem el balcó ple de regals. Què us haig de dir, estic exhaust, perdo la concentració i no em queden ungles per rosegar. El llevo i miro les notícies, amb l'esperança de trobar-hi un nou pas endavant, un minut passat a l'agulla del meu despertador.

Ens diuen que el camí serà llarg i difícil, però no ho pot ser més del què ja ha estat. Ens posaran tots els entrebancs possibles, haguts i per haver, però tenim iŀlusió i empenta, i no ens aturaran. Ara va de debò, i el millor que ens podia haver passat i que no ens ho esperàvem, és que els "reis" ens fessin un  regal abans d'hora. Ha estat el rei ros, moltes gràcies majestat, ha estat tot un detall avançar les festes uns quants mesos.
Qui diu que els reis no venen d'orient, aquest almenys sí, que va néixer a Roma, oi?

Per fer Manga sense dibuixar

Una companya de feina m'ha ensenyat una aplicació que s'ha descarregat a l'iPhone, es diu Manga Camera i serveix per crear efectes amb filtres a les fotografies perquè semblin de l'estil del còmic japonès, més conegut com a Manga. El resultat és molt divertit.

 Primer es fa la foto i es trien les onomatopeies i els efectes cinètics, i després s'apliquen a la imatge.

 N'hi ha un munt per triar.

La premsa japonesa sobre la diada

A una setmana de la manifestacié més gran de la història de Catalunya, i una de les més grans de l'Europa occidental, la premsa del Japó continua fent el ridícul, he estat cercant la notícia als diaris més importants del país, com ara el Yomiuri Shinbun, l'Asahi Shinbun o el Mainichi i no he trobat res, però es clar, i tot s'ha de dir la majoria de premsa japonesa "beu" de Madrid i es mira TVE. En realitat els japonesos no tenen ni idea de que existim ni del que està passant, ja s'ho trobaran.
Algunes webs n'han parlat però, sobre tot les que fan referència a economia o esports, perquè algú es pregunti encara què hi feia el vídeo de Guardiola al final de la manifestació. Doncs més clar l'aigua, en Pep té molta repercusió internacional.
Aquí us deixo els articles i els enllaços per si els voleu visitar.

Bloomberg: El primer ministre català ( Mas ) diu que sinó s'aconsegueixen els acords fiscals perseguirà la independència.

Goal.com: El Barça continuarà a la lliga LFP encara que Catalunya assoleixi la independència.

Goal.com: Guardiola per la independència de Catalunya. 

Tanakaryusaku: 1.5 milió de persones es van manifestar a favor de la independència de Catalunya segons la BBC.

La nena més maca del món

Ho sento, avui no parlaré dels tifons de amenacen Okinawa ni del les manifestacions violentes contra els interessos i ciutadans japonesos a la Xina. Avui hi haig d'avisar, ho sento pels pares, padrins i tiets d'altres nenes, avui parlaré de la nena més maca del món.

La nena més maca del món va néixer avui fa 7 anys al Japó i es diu Shikibu, tal dia com avui va arribar a nosaltres com un angelet de pell blanqueta petita i poca cosa. Avui ja és tota una doneta, i per celebrar-ho hem anat al santuari Xinto.
La cerimònia es diu Shichigosan ( 7-5-3 ), són els anys que la mainada celebra que arriba a una certa edat, antigament la mortalitat infantil era molt elevada, per això si una nena arribava als set anys era un miracle que calia agrair.
Actualment és l'ocasió perfecte perquè les nenes es posin el primer kimono de mànigues llargues. Com us podeu imaginar m'he fet un fart de fer fotos.
El kimono de la Shikibu és llogat, a l'Studio Alice, una empresa que va associada normalment a Toys 'r' Us, el disseny del kimono és de la Becky-chan, els amants del Japó ja saben de qui parlo (^_^), una model, cantant i presentadora de televisió, de pare anglès i mare japonesa que té molt èxit.
De les imatges no us en puc dir res, tinc el teclat xop de la bava que em cau...

Després del santuari amb la calor que feia, el millor era refrescar-se amb una bona cervesa, d'aquestes cerveses se'n diuen "namabiru" cervesa de barril, glaçada i escumosa...ummm!

 Hem anat a dinar a un "yakiniku" un restaurant de carn a la brasa, una cuina que hem importat de Corea, i que al Japó té molt d'èxit, també hi serveixen tapes com el "kimuchi" verdures en una mena de salmorra i conservades en bitxo picant.

 Una mica de "kimuchi" de nap i col, pixant, però boníssim.

 Carn a la brasa, amb "tare", salsa dolça, la carn és molt tendre i es desfà a la boca.

 ...o "edamame", unes mongetes verdes bullides amb sal, que son l'acompanyament perfecte de la cervesa.

En tornar a casa ens esperava un pastís gelat del Baskin Robbins 31! Exactament el que volia la Shikibu, quina vista! Amb set espelmes és clar!

Mar i Cel 11 de setembre

Aquesta és casa nostra, és potser l'únic edifici de Hiratsuka que té un nom català, Mar i Cel. També deu ser l'únic edifici de la ciutat on, avui hi penja una Senyera. Fa bonic oi?
Aquesta Senyera ha estat amb mi durant els vuit anys que fa que visc al Japó, i ha sigut companya de "saraus" als escenaris d'Obrint Pas sempre que han vingut. La vaig comprar en una botiga de nàutica del carrer Ample de Barcelona, encara en tinc la bossa. La volia resistent, per això és una bandera de vaixell. La deso sempre al mateix calaix esperant el moment de treure-la per celebrar la llibertat del meu país. Noto que darrerament està neguitosa, impacient, té ganes de sortir i jo de passejar-la.

Us desitjo molt bon dia i una gran Diada, avui els catalans que vivim lluny de la pàtria serem amb tots vosaltres cridant al vostre costat en una jornada que farà història.
Bona Diada a tothom des del Japó! Visca Catalunya lliure i sobirana!

Visions històriques

Es diu que la història l'escriuen els guanyadors, bé menys en el cas de les guerres del Peloponès, de les que en coneixem millor la versió dels perdedors, els atenencs.
Tanmateix la història es modifica, i es canvia en interès del poder. Just com al llibre de George Orwell, 1984.
Hi ha interessos polítics que volen que visquem en un 1984, però actualment la informació no és només patrimoni del poder, i les noves tecnologies han permès democratitzar-la i globalitzar-la.
Fa uns anys els catalans teníem la idea que la Guerra de Successió va ser una revolta camperola del poble contra l'estat, una colla d'arreplegats romàntics que van lluitar i morir per uns ideals utòpics. Fins i tot es confonia amb la Revolta del Segadors de 1640.
El Romanticisme així ho il·lustrava com es podem veure en els exemples següents. Sobretot la imatge més famosa de la Guerra de Successió.

Aquesta és la visió historicista romàntica que es tenia de la Guerra l'any 1909 quan Antoni Estruch i Bros va pintar aquest quadre titulat, Onze de Setembre.

Aquesta altra potser basada en l'anterior de F.Blanch, un il·lustrador dels anys '30 del segle passat, introdueix una mica més de rigor en l'uniformintat dels combatents, malgrat que vesteix Casanova com a imatge de l'escultura del seu monument, i tot i que jo sàpiga la bandera de Santa Eulàlia no era verda, clar que això potser un canvi de tintes del litògraf.

Tanmateix, i seguint les descripcions històriques deixades per testimonis documentats de l'època, l'escena del conseller en cap brandant el penó de Santa Eulàlia deuria ser més o menys així.
Com es mostra en aquesta il·lustració digital de Guillem H. Pongiluppi.

Versió actualtizada de l'obra d'Esctruch a càrrec de Guillem H. Pongiluppi que es troba al Born.

Però la que més m'agrada és aquesta, potser del mateix autor ( no ho sé del cert ) en que apareix Rafael de Casanova en el moment en que és ferit a la cuixa. Envoltat de Miquelets. Vestit de vermell, amb l'uniforme del regiment de la Ciutat de Barcelona i amb la perruca típica dels comandaments i del seu càrrec.
I és que finalment s'està explicant que els exèrcits de Catalunya eren els més moderns d'Europa, i estaven equipats amb la tecnogolia militar més avançada de l'època. I no eren una colla de descamisats sense líders. Havien jurat fidelitat a l'Arxiduc Carles i formaven part d'una aliança internacional de la que molts historiadors anomenent la primera guerra mundial. Ja que s'hi van enfrontar les potencies colonials de l'època en tots els mars i els territoris d'ultramar.
La idea darrera rebaixar els fents és clara, desautoritzar i deslegitimar la lluita de Catalunya com un estat sobirà i independent, per mantetir el seu estatus i la seva llibertat.
Potser un dia en sabrem més coses, que fins ara ens han estat amagades.
El què em fa més gràcia de tot, és, per exemple, com hi ha líders de partits unionistes que ens diuen mentides i es queden tan amples, com Navarro del PSOE o Duran d'Unió, quan diuen que la manifestació de demà no serà independentista. Si els deixem escriure la història, acabaran dient que es celebrava un títol del Barça o que la gent va sortit al carrer només perquè feina bo.