Crònica d'una vetllada blaugrana.

Yokohama (que no Tòquio) 14 de decembre de 2006. Pels voltants de l'Estadi Internacional Nissan-Yokohama. Pluja xip-xip però que toca la pera.

Abans del partit.

Malgrat la pluja, a mesura ens aproximàvem a l'estadi, les estacions de tren s'omplien més i més, fins anar de gom a gom. L'estació de tren del Yokohama Nissan Stadium és nova, com l'estadi, el més gran del Japó i la seu del Yokohama Marinos, sí, aquell Club que va entrenar en Charlie Reixac. (sí, es diu Nissan, però al tractar-se de la Toyota Cup, òbviament, utilitzen l'altre nom).
Els qui heu anat al Camp Nou un dia de partit ja sabreu de que us parlo. La diferència , però, rau en l'organització.
Tot estava controlat per evitar aldarulls, però no hi havia policia, els empleats de JR (Japan Rail), ens anaven guiant, alguns ajustaven les tarifes manualment, altres t'ajudaven a localitzar les màquines per comprar el bitllet de tornada. Bona idea per evitar aglomeracions car l'entrada és escalonada, però la sortida, massiva.
El millor i el més xocant era veure una gernació de japonesos amb banderes blaugrana, samarretes, gorres i tot els que us pugueu imaginar. No vaig trobar cap català, però tothom ho semblava. Bon rotllo i ganes de passar una bona estona.
Arribar a l'estadi Nissan no és arribar al Camp Nou, no hi cap barri de Yokohama que tingui la majestuositat de l'entrada de la Diagonal. A la sortida de l'estació uns carrerets estrets envoltats de camps de cols menen a les rampes, ponts i passarel.les de l'entrada.
Allí ens esperaven els controls de seguretat i d'entrades. Que us haig de dir? L'escorcoll, es duu a terme per empleats de seguretat de l'estadi que entre "si us plaus" i "perdons", tímidament et "magregen" la bossa sense gosar a ficar la ma dins. I aleshores et pregunten si dus quelcom de perillós.

"En aquests moments el terrorista l'Alcaeda que fa cua al meu costat, carregat d'Àcid bòric i cartutxos de dinamita lligats al pit decideix confessar i entregar la mercaderia. "
Un cop dins tot és blaugrana, les botigues de merchandising han ignorat completament el rival del Barça. A part d'alguns seguidors mexicans i algun nissei despistat, la resta fa pinya.
L'estadi es va omplint de mica en mica, en Koichiro diu que i caben 90.000 espectadors, a mi no m'ho sembla, després del kick-off la pantalla anuncia que hi ha 63.000 espectadors, però el camp és ple, estic al corner de la dreta del porter mexicà, i veig la claca catalana darrera de Valdès fent barrila, m'agradaria ajuntar-m'hi. Davant nostre, al corner oposat un grupet de mexicans amb banderes grogues canten i ballen i no pararan durant tot el partit.

El partit. Samba!

Finalment surten els jugadors, ovació pel Barça, els més aplaudits, Deco, Puyol, Rijkaard i és clar Ronaldinho, surt el Gauxu i el camp s'enfonsa. Oleguer no va jugar però el vaig aplaudir tant que els japonesos del darrere em van demanar si era amic meu.
El joc, no ens sé gaire de futbol, però renoi, he xalat com una criatura, filigrana rera filigrana, un espectacle, el primer gol ha estat maquíssim.
Ronaldinho, era la primera vegada que el veia en persona, jugant, és un geni, fa unes coses amb la pilota que ni els del Cirque du Soleil. "Tot el camp era un clam" i tots érem blaugranes. Els mexicans, ja es va veure que no estaven a l'alçada, però van voler jugar a futbol, no es van tancar i van continuar atacant, fent alguns contra atacs que ens van fer aixecar de la cadira entre "Ais i Uis".
El partit d'ahir és dels que fa afició. Companys, si Francesc Xavier, amb comptes dels jesuïtes hagués vingut amb el Barça, avui en dia la Moreneta seria la patrona del Japó, i l'onze de setembre diada nacional. Ja sé que barrejo naps i cols, però això és el Barça. Més que un club.

Els símbols.

Fent recompte de les banderes, vaig poder veure 3 de mexicanes, moltes per la quantitat de mexicans que hi havia. Una estanquera que havia penjat l'organització, en un indret molt, molt lluny, molt amunt i molt fosc. Unes moltes senyeres tradicionals, com la meva, una estelada i una estelada roja, molt gran, de la mida de les flassades més grans de l'IKEA d'Estocolm.
La "culerada" va desplegar una pancarta blava amb l'escut del Barça on es podia llegir, "més que un club", en català i anglès. I unes grans banderes amb les lletres de la paraula BARÇA, una per cada lletra.
També hi vaig veure pancartes on hi deia "Japó és Blaugrana", Barça t'estimo", "Visca Barça", totes en català i japonès. Sembla que finalment han entès que el català és la llengua del Barça.

L'estadi.

L'estadi és molt ample, d'aquells on si pot fet atletisme, força nou, molt net i molt polit, fins hi tot els lavabos. No sé com està el tema de la venda d'alcohol als estadis europeus, però al Japó es ven cervesa a tot hora, unes noies, molt maques, van passant amb una bota carregada a les espatlles i et van omplint el got de plàstic per 300 iens (2 euros), 450 si és que llauna.
Si tenim en compte que una llauna val uns 150 iens al súper no és tan car.

La sortida.

Malgrat la gentada i les obvies aglomeracions la sortida es va fer de manera ordenada, vam anar recollint la nostra brossa per dipositar-la en els seus contenidors de reciclatge, situats a les sortides, treballadors de JR i del Nissan Stadium ens anaven indicant l'itinerari cap a l'estació, un cop allí, ara sí, un policia, un de sol, dirigia el trànsit de persones i ens anava deixant entrar a mesura que els trens s'anaven omplint.
En veu altra anava dient "esperin-se un moment si us plau, ja poden passar", a les escales de l'estació un empleat de JR aguantava un cartell que deia "vagin a poc a cop, si us plau". Res, que en menys de vint minuts ja pujàvem al tren, ple, però si fa o no fa com cada dia a hora punta, ara que, això sí, amb cares molt diferents, tothom de bon rotllo, somrient divertits i parlant del partit. Trens carregats de japonesos tot vestits del Barça, us ho podeu imaginar? Per acabar-ho d'adobar imagineu-vos un madrileny al mig, sou feliços? Jo sí. Mira que ens costa poc.

Més tard vam anar amb el Koichiro, el germà de l'Aya, a sopar a un restaurant coreà, per celebrar la victòria, els amos havien vist el partit per la televisió, i vam estar comentant les jugades,als coreans els agrada molt el futbol. Jo, ja us he dit, no hi entenc gents, però allò d'ahir va ser una obra d'art.