Senyors de la comissaria,..

He sentit i llegit moltes històries sobre estrangers que viuen al Japó i el tracte que han rebut per part de la policia. Pero jo, en cinc anys al país no hi havia tingut mia cap problema, dins meu pensava que era perquè no surto de nit, torno a casa a hores raonables, no freqüento barris problemàtics, visc en una ciutat tranquil·la i respecto les normes d'urbanitat.

Avui quan sortia de l'estudi per tornar a casa els he vist venir, el carrer és estret i a les forques, de doble sentit i molt freqüentat per vehicles que l'usen com a drecera que mena a la carretera intercomarcal, anaven amb els llums d'alarma encesos, i m'he esperat amb sense muntar a la bici a que passessin. Aleshores s'han aturat, un dels agents m'ha fet una pregunta que encara no he entès. Han baixat del cotxe patrulla i m'ha fet anar fins l'altra vorera del carrer, per revisar-me la documentació, primer la targeta de identitat que tots els estrangers hem de dur a sobre, aleshores m'ha demanat la targeta de la seguretat social, on apareix el nom de la meva família.
Es veu que volien esbrinar si la bicicleta era robada, han revisat el número de bastidor, la matrícula, i han trucat a la central per veure si hi havia alguna denuncia. És clar que no! Aleshores m'ha preguntat de qui era la bicicleta, la va comprar de segona mà la meva sogre així que els els he dit el nom, m'han preguntat el nom de la meva dona, i cap on em dirigia. Es veu que no s'han aclarit i m'han fet acompanyar-los fins la "Koban" ( és com una petita estació policia de barri ). Un agent al meu costat, jo empenyent la bici i un altre amb el cotxe que ha anat passant.
Seguint l'agent he passat de davant dels veïns de l'estudi, per davant de la peixateria, la carnisseria, la botiga de licors, i una botiga de roba de segona mà. El "omawarisan" ( guripa ) anava saludant als veïns mentre jo no sabia on mirar, amb la cara vermella del tràngol.

Tot hi no haver fet res de dolent, haver d'acompanyar d'un policia no és una imatge gaire agradable.
Un cop a la "Koban" han tornat a fer les comprovacions, per acabar esbrinant que la bici no era de la meva sogre si no de la meva dona, primera notícia! Es veu que la va comprar la sogre però la va posar en nom de l'Aya.
Sembla ser que aquesta comprovació no la podien fer des del cotxe patrulla ( inútils ), i tot que sabien el nom de la meva dona, la meva adreça, que és la mateixa que la de la meva sogre, han hagut de muntar tot el numeret, no fos cas que un "perillós" lladre de bicicletes de segona mà de 30 euros s'evadís de la justícia nipona.
No els culpo per fer la seva feina, la part fosca és el perquè m'ha aturat, se m'ocurreixen diverses opcions.
1. Sóc guiri i vaig en bici. ( per tant l'he robada, tothom sap que els guiris ens dediquem a robar les bicis dels pobres japonesos, quan no ens dediquem a crear riquesa al país, amb una empresa disseny que factura a empreses americanes, i per tant introdueix dollars al país, o es fa una casa que paga amb un grapat euros portats d'Europa ).
2. Després de l'assessinat de l'altre dia el batlle els ha fet posar les piles ( no queda be tot just un any abans que l'emperador visiti el poble ).
3. Tenien una denúncia del robatori d'una bici igual que la meva. ( vull dir de l'Aya ).
4. Han descobert que avui posava vert als ministeris d'immigració i justícia al meu blog. ( Big Brother is watching, me! )

Haig de dir que, malgrat tot, el tracte rebut ha estat correcte, m'han demanat excuses per les molèsties ( penseu-vos abans ), i m'han desitjat un segur camí de tornada a casa ( sí, si no és que algun iaio es salta un stop, com ahir i se m'empassa amb el "puto" Nissan "iaiomobil", o topo amb alguna "maruja" en bici sense llums i en contra direcció ).
De camí veig una "garrula" en cotxe, fumant i parlant pel mòbil, amb la tele posada, i el nen dret, sense lligar al seient del copilot. On ets ara "omawari" collonera?

Dormiu tranquils ciutadans de Hadano, la ciutat està segura gràcies als nostres herois.