divendres, d’agost 27, 2010

Els immortals són japonesos! ( Modificat )

Em sap molt de greu però ahir vaig publicar un post que es va prestar a confusió, de fet estava redactat amb allò que hi a més avall de l'esquena:

"Ahir tots els diaris del Japó en parlaven, el passat 25 d'agost de 2010 un ciutadà d'Osaka va fer 152 anys, aquest home va néixer el 1857 el mateix any que Ruggiero Leonacavallo, Edward Elgar, el Rei d'Espanya Alfons XII i l'any en que Flauvert publicava Madame Bovary.
Quan l'almirall Perry va arribar al Japó amb seus "Vaixells Negres" ( els vaixells de vapor ) tenia quatre anys, la mateixa edat que la meva filla.


Aquesta és un data sorprenent, però encara n'hi ha més, avui s'ha trobat un altre ciutadà de 186 anys! I resulta que només a la ciutat d'Osaka de 2,6 milions de habitants n'hi ha 5125 que tenen més de 120 anys! Entre els que n'hi ha 1093 de més de 130 i 79 de més de 140 anys!


Com és que han sortit públiques aquestes dades justament ara? Doncs resulta que fa un parell de mesos hi va haver un gran escàndol al descobrir-se que una família cobrava la pensió d'un seu avi mort feina 20 anys. Aquest cas va treure a la llum pública la desorganització del govern pel que fa a les pensions dels avis, i va obrir la porta a una investigació a fons que va revelar que aquest no era un cas únic i que moltes famílies es beneficiaven de pensions d'avis finats de feina temps. També es va veure la manca de control i de cura dels avis al nostre país, el nou govern, doncs, es va posar a investigar sobre el tema. Així és com han començat a elaborar un cens real de la població de la tercera edat."
En realitat cap d'aquestes persones és viva, bé, potser encara n'hi ha algun que passi dels 100 anys, aquesta longevitat miraculosa és deguda a la negligència dels ajuntaments i a la picardia de les famílies que ocultaven la mort dels avis. Oblits, mala fe, burocràcia i negligència, molt avis han mort sense que cap persona ho sabés, i ningú ha inscrit a les llistes municipals la seva defunció.
És possible que un dia arribem a viure 150 anys, a l'Edat  Mitjana l'esperança de vida era d'un 40 anys.

Però el que aquest afer a demostrat és la misèria humana, dels avis que moren sols, abandonats, i les famílies que se'n afrofiten sense cap tipus d'ètica o moral.
Tanmateix Japó és un dels països del món amb una esperança de vida més llarga, aquest fet juntament amb el descens de la natalitat està esdevenint un greu problema econòmic i social al país, hi han estudis demogràfics que parlen de que si continua aquest ritme, en un parell de generacions la població del Japó podria passar dels 128 milions als 80!

Per cert, per si a algú li interessa, sembla que la degeneració del cos és deguda a l'oxidació, el te verd és un gran desoxidant i els japonesos en beuen molt, sobretot els avis, potser que això són tan eixerits.

dimarts, d’agost 24, 2010

Tòquio post-apocalíptic

Els japonesos senten una estranya fascinació pels desastres post-apocalíptics, per la destrucció de les ciutats per bombes nuclears, desastres naturals o simplement perquè un monstre gegant arrasa la ciutat.
Godzilla, Evangelion, Akira, són només uns exemples d'aquesta fascinació per la destrucció.
Potser perquè hi estan acostumats, potser perquè és com una catarsi, no us ho sabria dir.
Fa poc he trobat aquest artista Tokyo Genso, es dedica a il·lustrar un Japó post-apocalíptic, el seu treball molt realista ens mostra indrets coneguts de la geografia de la capital del país, destruïts o plens de selva salvatge, sense civilització humana, anys després d'una gran catàstrofe.


Els magatzems 109 de Shibuya, un dels barris més populars de Tòquio on les colles queden per sortir.


Un pont del ferrocarril al barri d'Akihabara, el barri dels "otaku" i les botigues d'electrònica.


La botiga d'electrònica Llaox també al barri d'Akihabara.


Mode HAL Iko el nou gratacels de Shinjuku, el barri comercial i de negocis de la capital.


El Kabukiza, el famós teatre de Kabuki del barri de Ginza. Sorprenentment les banderes resistiran el pas del temps...


El Rainbow Bridge, el pont que travessa de badia de Tòquio i que uneix la ciutat amb la Prefectura de Chiba, pas obligat dels vehicles que van cap a l'aeroport de Narita.


Tokyo Big Site, és l'edifici central de la Fira de Tòquio, com si fos la Placa d'Espanya de Barcelona, està construit a l'illa d'Odaiba una illa artificial guanyada al mar i construïda a partir de runa.


L'estació de Yoyogi, molt aprop del parc de Yoyogi, lloc habitual dels toquiotes per passejar o fer pic-nics.

divendres, d’agost 20, 2010

Heavy Rotation AKB 48

Un regalet pels nois de la casa...bon cap de setmana!

dijous, d’agost 19, 2010

Confessions de guerra

Traducció d'un article de l'Asahi Sinbun publicat 18/08/2010

Nagoya - Amb llàgrimes als ulls el Sr. Hajime Kondo, de 90 anys, va romandre en silenci i va relatar les atrocitats que havia comès i de les que va ser testimoni com a soldat a l'exèrcit imperial japonès durant la Segona Guerra Mundial.

Parlant davant una audiència d'estudiants de secundària, mestres i altres persones, Kondo va dir: "El que vàrem fer va més enllà de l'explicació."

Ha estat un llarg camí per Kondo, qui va servir tant a la Xina com a Okinawa, per arribar a parlar francament del que va passar durant els cinc anys que va servir com a soldat a l'exèrcit de l'emperador Hirohito.

El 1982, va començar a parlar sobre el seu patiment personal. El 1992, conscient de que només esmentava la meitat de la història, va començar a parlar sobre el seu paper com agressor.

Reclutat als 20 anys d'edat, Kondo va ser enviat a la província de Shanxi a la Xina el desembre de 1940.

Com un recluta, un dels primers exercicis als que va ser sotmès va ser la pràctica en l'ús de la baioneta amb presoners xinesos com a blancs.

Va dir que clavar la baioneta en un presoner era sentia com "punxar tofu ( mató de soja ) amb un escuradents". I va recordar com es va sorprendre de que el cos humà fos tan tou. Aviat el sentit de culpa va desaparèixer.
Durant el seu primer any durant l'ocupació d'un poble, a la Xina, el seu esquadró va capturar una dona d'uns 30 anys. Kondo va explicar que els soldats es van rellevar per violar-la. La dona, després d'haver estat despullada, es va veure obligada a marxar amb els soldats amb un nadó als seus braços. Quan les tropes es va aturar a descansar, un dels soldats va agafar el nadó de la dona i la va tirar per un precipici. La dona angoixada va saltar del penya-segat després del seu nadó. Un oficial va cridar l'ordre de reprendre la marxa i Kondo va esborrar ràpidament l'incident fora de la seva ment.

"Ens havien ensenyat una i altra vegada que els xinesos eren una raça inferior .... Ens havien transformat en éssers humans sense reserves pel que fa a assassinar a altres persones", va afegir Kondo.

Després de la guerra es va sentir obligat a defensar l'exèrcit japonès quan es va informar àmpliament d'haver executat innocents civils d'Okinawa.

"Els soldats també van ser abandonats", va dir Kondo, quan formava part d'un grup creat el 1982 per parlar sobre la batalla d'Okinawa de 1945. Kondo va començar a parlar sobre com els seus companys que van ser abatuts pels tancs que avançaven o cremats pels llançaflames.

"No puc més d'aquesta lluita. Estem morint en va", va recordar que va dir un soldat cridant abans de fer un atac suïcida cap a una posició enemiga. Kondo va intentar el mateix, va dir, però va ensopegar i es va escapar per poc de la mort.

Dels 200 soldats de la seva companyia, només 11 van sobreviure, segons informa Kondo.

Ha provat d'explicar els horrors d'Okinawa - de com es va sentir quan es va adonar que no era més que un peó en una batalla inútil contra un enemic clarament superior - ja aleshores les atrocitats comeses a la Xina el torturaven.

"Si només parlem de convertir-se en víctimes, la gent no pot entendre", recorda haver pensat Kondo.

El 1992, Kondo es va unir al grup Fusen-heishi no Kai (ex-soldats de la pau), un grup de veterans que parlaven en contra de la guerra.

Una conferència, en què va parlar sobre l'exercici de baioneta, va cridar l'atenció d'un professor de l'Escola Secundària Doho a Nagoya.
El professor va demanar a Kondo de donar una conferència a una classe que preparava per a una excursió a Okinawa. Després de pensar-s'ho molt, Kondo hi va estar d'acord. Ha visitat l'escola cada any des d'aleshores. L'atenció dels estudiants va donar un cop de ma a Kondo a obrir-se.

El 1999, va esmentar l'incident violació en grup. També va admetre que havia proposat l'ús de xinesos com blancs vius per les armes de prova.

Des de l'any 2000, Kondo ha tornat a la província de Shanxi cada any per escoltar als supervivents.
Diu que encara creu que va fer bé d'arriscar la seva vida per lluitar per Okinawa, però ara pot entendre que pels habitants d'Okinawa els soldats japonesos eren els agressors.

"Cal parlar de tot, sinó serà difícil transmetre realment la realitat de la guerra", diu Kondo.

Un estudiant de 17 anys d'edat a l'Escola Secundària Doho ha acabat un documental curt sobre l'Odissea de Kondo, commogut per la tasca del vell soldat per prevenir una altra guerra i dedicar la resta de la seva vida a aquesta tasca.

"Ara em sento agraït per haver pogut viure durant 90 anys", va dir un radiant Kondo.


No fa un mes vaig veure una peŀlícula xinesa, "Nankin, Nankin!" ( Ciutat de vida i mort ) on es relata l'ocupació japonesa de la ciutat de Nankin capital de la Xina Nacionalista. Els horrors de es descriuen coincideixen molt amb els del senyor Kondo.

Darrerament només faig que parlar de la guerra, és l'època de l'any, les notícies en parlen, a la televisió i als diaris. Japó és el meu país d'acollida i sempre he pensat que se'l criminalitza massa pel fet d'haver perdut la guerra, ja se sap que la història l'escriuen els vencedors ( tret de les Guerres del Peloponès ), però el testimoni d'aquest home fa que no hi pogui parar de pensar. De sobte entenc perquè l'Aya em diu que el seu avi que va estar a les Filipines i a Manxúria per acabar presoner a Sibèria, no en volia parlar mai. El que li passar durant aquells any és un segret que va morir amb ell.

dimecres, d’agost 18, 2010

Omikoshi

El cap de setmana passat l'escola bressol de la petita va treure l'Omikoshi, un templet que serveix per beneir l'escola i els jardins, i és clar a la mainada. Un dels avantatges de que els petits estudiïn en una escola Xinto és que són més aprop de la seva cultura, i tradicions. I jo aprenc molt també.

dimarts, d’agost 17, 2010

Un senyal confús...

L'altra dia vaig veure aquest senyal, per qui no sàpiga llegir japonès pot ser confús. A primera vista sembla que convidi a fer tocaments a les noies voluptuoses, o potser al contrari, "no fiqueu ma!". De fet el cartell diu: "koenshokuin no shijini shitagatte kudasai", si us plau seguiu les instruccions del personal del parc. Com a dissenyador no em sembla la icona més ben triada, però sí la més divertida. El més curiós de cas és que a l'Aya li va semblar molt normal, fins i tot li va posar veu: "chotto, chotto..." Ei! vine, vine ( com cridant l'atenció ), i jo encara estic a quadres.

dilluns, d’agost 16, 2010

Shusen ( el final de la guerra )

Anit vàrem celebrar el final de la guerra, per a nosaltres els catalans no és un fet nou car també celebrem el final d'una guerra, la nostra fa 300 anys, al Japó 65. Ambós països amb conseqüències diferents. El nostre va perdre la llibertat i la identitat política, el Japó va pedre l'imperi però va guanyar en democràcia i va aprendre una cosa molt important, el valor de la Pau. Japó és un dels poc països que no té exèrcit i dels pocs industralitzats que tampoc té programa nuclear.
Anit vàrem tornar a celebrar el final de la guerra i el principi de la Pau, una Pau que duria al país a una revolució social i econòmica sense precedents al món. Suposo que si no has d'invertir en tancs ni avions militars, pots dedicar els esforços a coses més beneficioses per a la teva gent. Imagineu el que val un avió de combat i les escoles que es podrien obrir amb els mateixos diners.
Japó viu una època d'oblit, però, on les generacions futures no en saben res de la guerra, del patiment, dels seus horrors, de la fam, de la misèria, de la mort. Els avis van caient, ja en queden pocs dels que van viure la guerra, i aviat no quedara ningú que ens pugui explicar en primera persona com va ser en realitat.

Anit va fer 65 i 2 dos dies dels segon bombardeig de la ciutat en el que només van morir nens treballadors en una fàbrica d'avions, els homes eren al front, morts o presoners.

Al parc de Sogo, on m'agrada passejar, hi ha un estany ple d'ànecs, anit els ànecs van cedir l'espai a una cerimònia molt bonica, centenars de ciutadans es van aplegar per llençar un missatge de Pau al món.

Molt ben organitzats uns voluntaris repartien fanalets on s'hi podia escriure un missatge. Aquest fanalets eren flotants i un cop encesos es deixarien a l'estany.

Els fanalets flotants són molt tradicionals al Japó, com els romans, els japonesos creuen que un riu separa els món dels vius del "més enllà".

La veritat que que l'estany feia molt de goig, a més a més un cor juvenil cantava cançons sobre la Pau durant la cerimònia.

Val a dir que un aire de melangia ens va envair a tots...

divendres, d’agost 13, 2010

Furusato

Furusato vol dir "el meu poble", on es va néixer i passar la infantesa. Com cada any a l'estiu milions de japonesos tornen al seu furusato, normalment les dones i els fills deixant els pares treballant.
Visc a Kanagawa una prefectura perifèrica de Tòquio, com altres prefectures perifèriques, Saitama o Chiba, molts dels residents tenen família a l'oest, o al nord del país. Per exemple l'Aya va néixer a Nagoya, perquè la seva mare era d'allí, tot i que la família era originaria de Hiroshima d'on van haver de marxar per raons òbvies.

Això vol dir que les autopistes tornaran a estar congestionades amb milions i milions de cotxes que aniran o tornaran dels respectius furusato.

Tòquio és una ciutat d'immigrants, ja majoria de toquiotes tenen família lluny de casa seva. I és que només cal mirar un gràfic de demografia de Tòquio per entendre-ho.
L'any 1940 Tòquio tenia 7,35 milions d'habitants, un increment natural degut a l'èxit de la ciutat que ja al segle XVII tenia 1 milió d'habitants éssent una de les ciutats més poblades del món.
Deprés de la II Guerra Mundial la població de la ciutat havia minvat fins a només 3,49 aquest descens de la població va ser degut a que més del 50% de la ciutat va ser destruïda i 200.000 persones van morir a conseqüència dels raids aeris.
Als anys 50 els famosos "Showa 30" van ser temps de recuperació econòmica, el miracle japonès, milions de treballadors es van desplaçar des dels seus furusato per formar part del nou motor econòmic del país. I així va continuar fins que el 1964 Japó va sorprendre al món amb els jocs olímpics de Tòquio.
A partir dels anys 80 i fins els 90 la població va continuar augmentant, tot i que l'especulació immobiliària va fer que molts es decidicin per anar a viure a les prefectures perifèriques, com Kanagawa o Saitama, va ser alehores quan pobles com Hadano van créixer fins a esdevenir ciutats de la mida de Badalona, o l'Hospitalet, però a la distància de Manresa.
La gran demanda de terreny per construir habitatges va propiciar la famosa "Bubble", la gran bombolla econòmica. El preu del habitatges va fer que fins hi tot els toquiotes abandonessin la ciutat, el 1995 Tòquio tenia menys habitants que al 1990.
Al final la bombolla va petar i molts residents van preferir tornar als seus llocs d'origen o viure a la perifèria. Ara la població de Tòquio ronda els 13 milions però amb les prefectures perifèriques sumen gairebé 30 milions.
Això fa que l'area metropolitana de Tòquio sigui una mega ciutat que arriba gairebé fins la falda del Mont Fuji, una gran concentració urbanística sense parar i on els boscos queden integrats a la ciutat com espais verds.
Aquesta gran concentració a la capital a fet que altres zones del país no hagin tingut el mateix desembolupament econòmic, Japó és un país centralitzat on tot passa per la capital i ni la segona ciutat del país Osaka li fa un bri d'ombra.
Quan els toquiotes tornen al furusato ho fan amb enyorança dels menjars de l'avia, però també amb l'arrogància dels que viuen a la ciutat, al Japó no queda bé fer el "pagès". Tot que en realitat la pagesia la duen als noms i cognoms.

dimarts, d’agost 10, 2010

El filantrop del Ramen

Un desconegut va deixar 1 milió de iens en un restaurant de ramen d'Osaka. ( Notícia del Mainichi Shinbun ).

Hom continua la recerca  d'un home misteriós que es van presentar en un restaurant de ramen a Osaka on va deixar 1 milió de iens, dient que volia que el restaurant oferís àpats gratuïts a la mainada.

L'home va visitar el restaurant Menshen Mifuku Suminoe a Osaka el 27 de juliol, i hi va deixar 1 milió de iens en efectiu, dient a la botiga: "useu aquest diners per donar de menjar a la mainada".

El restaurant va tornar els diners a la policia immediatament, però a partir de 2 d'agost, amb ganes de complir els desitjos del visitant va començar una campanya de repartir de forma gratuïta 1.540 plats de ramen - en general al preu de 650  - per als nens d'escola secundària o més petits.

En el primer dia de la campanya del restaurant, uns 70 nens d'un club júnior de fútbol de l'escola del barri es va presentar. Posteriorment notícia va córrer de boca en boca, i els nens van començar a fer cua davant del restaurant.

Els nens van dir que volien donar les gràcies a "l'home d'un milió de iens", i l'han estat buscant. El restaurant ha coŀlocat un cartell amb el seu retrat robot, encoratjant a la mainada a agrair-li el gest si se'l troben.

El restaurant a dit que l'home es va presentar en solitari cap a les 3 de la tarda  el 27 de juliol, i va demanar ramen i altres plats del menú. Quan es va dirigir a pagar el compte va deixar un feix de bitllets nous. Segons testimonis, l'home semblava tenir uns 35 anys i portava ulleres.

L'endemà l'home va trucar per telèfon al restaurant i va preguntar: "Ja esteu repartint ramen entre els nens?"

La llei obliga que els articles que es troben siguin lliurats a la policia,  si el propietari no apareix el termini de tres mesos l'article serà lliurat a la persona que l'ha trobat, però el propietari del restaurant el sr. Ichiro Nakagawa, va decidir iniciar el servei de ramen gratuït sense haver d'esperar .

Segons el mateix propietari de l'establiment, la persona pot haver estat algú que hagi guanyat molt diners apostant a les curses de llanxes ràpides que tenen lloc prop del restaurant.

Missatges escrits damunt dels cartells del menú per agrair el gest.

dilluns, d’agost 09, 2010

El bombardeig de Hirasuka

Els dies 16 i 17 de juliol de 1945 la ciutat de Hiratsuka va patir un raid aèri dels americans, mala sort, perquè un mes desprès la guerra s'havia acabat.
Avui en dia encara no sabem perquè es va triar Hiratsuka i no altres ciutats veïnes de les mateixes característiques, potser l'atzar o el fet que la ciutat s'escampa obertament damunt d'una plana del maresme. És cert que hi han i hi havien fàbriques militars, com la Yokohama Tyres, una fàbrica d'avions de la Nissan, i un arsenal naval, però les bombes es van centrar sobre la població civil, i deixant les fàbriques pràticament intactes, afectant un 5% de l'arsenal i un 10% de Nissan al segon raid, els polígons industrials de la ciutat abans i avui es situen a l'extra-radi.
Hiratsuka va ser l'única ciutat de la comarca que Shonan atacada per les bombes.

Aquesta imatge pertany a l'exercit americà, mostra l'evaluació danys que es va fer després del raid, actualment la imatge encara es troba als EUA i ha estat publicada aquesta setmana per periòdic municipal "The Hiratsuka Newsletter" núm. 916.
El punt blau indica la situació actual de casa nostra, el vermell l'escola de la Shikibu i el verd l'estació de trens.

En aquest mapa hi ha ressaltades les zones més afectades pel les bombes. Entre els 16 i 17 138 bombarders B-29 vain deixar caure 1163 tones, unes 447.000 bombes incendiàries, cal recordar que les cases japoneses són de fusta i que era l'estiu.

L'actual ciutat té una població de 260.000 hab l'any 1945 hi vivien 54.000, a conseqüències del raid i dels incendis posteriors van perdre la vida 338 persones i  35.336 van quedar ferides.

El mapa de danys comparat amb la ciutat actual. Us heu fixat que les fabriques són al mateix lloc i que no les van tocar?  En veure que havien fracassat van tornar a bombardejar la ciutat el 13 d'Agost, però aquest cop les fàbriques ja havien estat evacuades, el resultat del segon bombardeig només va aconseguir matar un 60 nens que restaven als polígons fent neteja. Tot un èxit militar de l'Oncle Sam.

Un dibuix fet pel senyor Yamaguchi, supervivent dels bombardejos quan tenia 12 anys.

Un altre dibuix contemporani als fets.

Una imatge de la ciutat després dels raids.

dissabte, d’agost 07, 2010

Cigales als camps d'arròs

El dijous passat mentre passejava amb bicicleta vaig quedar captivat pel so de les cigales als camps d'arròs, els camps acaronats pel vent semblen un mar de verd intens, les cigales i el so del rec de l'aigua que brolla en fan la melodia.
El so de les cigales és la banda sonora de l'estiu japonès aquestes que sentiu al vídeo són les "Min Min Semi", "Semi" vol dir cigala en japonès i "Min Min" és el so que fan; "min, min, miiiiiiiiiiiiin!"
Molt sovint em queixo de viure massa lluny de Tòquio però passejades com aquesta fan que pagui la pena.

dijous, d’agost 05, 2010

Els webs dels canals de TV al Japó


L'altra dia llegia un article d'un dissenyador gràfic americà que es meravellava entre la diferència del que ell creia el minimalisme japonès i el disseny web. Aquest dissenyador desconeix l'estètica japonesa, i pensa que tot el Japó és ZEN, però en realitat als japonesos els agraden molt els dissenys recarregats plens de colorins, i molt caòtics, aquell minimalisme que ens fascina als occidentals el deixen pels temples i pagodes.
Recordo quan treballava a Myprint, una empresa japonesa, el meu cap sempre em deia que els meus dissenys eren "samishi" els faltava alguna cosa, eren massa senzills, massa minimalistes. Quan estudiava Belles Arts a Barcelona els meus professors de Teoria del Disseny deien; "ornament és delicte". Doncs els japonesos delinqueixen molt.

Els webs que us ensenyo són els dels canals de televisió de que us parlava ahir, aquestes imatges són estàtiques per veure-les realment tal com són, cal visitat el lloc en concret i veure totes les banners i les animacions supèrflues que hi posen de més, perquè no sigui "samishi". Per ells com més recarregada més els agrada, tenen la sensació que s'hi ha treballat molt, potser per això als japonesos els fascina el Modernisme o el Rococó.

Els webs dels canals japonesos tampoc són molt pràctics, costa molt trobar la informació que cerques, i a diferència del web de TV3 no s'hi poden veure vídeos de programes sencers, una llàstima, en aquest aspecte a Catalunya aneu molt per endavant nostre.

Text i més text, ple d'enllaços de fan pamapallugues, i banners que van canviant, tot plegat mareja molt.

No us penseu que aquesta finestra mostra un vídeo, són només diapositives de diferents programes, aquest web amb el de la NHK és dels que menys m'agrada tot i que de colors és més auster que els altres, potser massa i tot, els menus grisos es perden entre les altres coloraines.

Aquest web només li faltava la imatge de Don Johnson perquè sembli encara més tronat del que és.

Aquest és tan blau cel i pàlid que es difumina a la pantalla, fixeu-vos amb el detall de les flors i les brillantors d'amunt el mar de Yokohama. És un canal de TV o una botiga de confits de bateig?

dimecres, d’agost 04, 2010

Quants canals de "tele" tenim al Japó

Aquest és el meu comandament, i els botons que utilitzo per veure la "tele", al Japó ja fa temps que tenim televisió digital, el botó "D", però no farem la parada analògica fins l'any vinent. Ens ho prenem amb calma aquí. Però l'any vinent quan fem l'apagada analògica estic segur que el 100% podran gaudir de la televisió digital, i amb 3D si volen.
Al Japó tenim molts canals de televisió, propis i franquícies estrangeres, ara bé canals en obert només en tenim 8, entre els que tenim els públics nacionals NHK i els locals de la prefectura, en el nostre cas TVK la televisió de Kanagawa. Jo no tinc contractat cap servei ni per cable ni de satèŀlit, així que això és tot el que veig.
També hi ha versions d'aquests canal via satèŀlit, però sense antena no es poden veure, aquest és el botó BS.
Per veure la tele cal pagar un impost particular, aquest impost només el paguen les cases amb televisor, no sé com s'ho fan però l'inspector de la NHK passa a cobrar el primer rebut quan no fa ni un parell de dies que t'has mudat. És una mica com el sistema britànic.
Tots els japonesos tenen un estàndard alhora de posar els canal al comandament, almenys a la Regió de Kanto, on es troba Tòquio i Kanagawa entre altres prefectures.
la cosa va així:
1-2 NHK ( la televisió nacional ), 3 TVK ( televisió de Kanagawa, o la local de prefectura ), 4 Nippon Television ( o Nitele ), 5 TV Asahi ( del mateix grup que el diari Asahi, i el diari econòmic Nikkei), 6 TBS ( del mateix grup que el diari Mainichi, o l'esportiu Sponichi, canvia segons la prefectura ), 7 TV Tokyo ( És clar que a Osaka aquest no el veuen ), 8 Fuji TV.

dimarts, d’agost 03, 2010

Kappa! Kappa!

Ara que fa calor moltes famílies japoneses van a passar el dia a prop dels rius, Peró, compte! Que ens podriem topar amb algun Kappa!
Un Kappa és un ésser fluvial de la mitologia japonesa, la seva morfologia és gairebé humana tot hi que sembla un hibrid de tortuga i granota, té closca com les tortugues i membranes als dit com les granotes, acostuma a ser de color verd, tot i que també depèn del color de les Aigües del riu on es trobi. La boca és en forma de bec i al damunt del cap i té una calba com de frare envoltada de cabells, aquesta calba és convexa i plena d'aigua.
Els Kappa són físicament molt forts i molt astuts, però també són molt malvats.

La llegenda diu que sempre espien als humans quan van al riu, moltes vegades els intenten atacar per alimentar-se de la seva sang, algunes vegades només per fer-los bromes pesades, o simplement ofegar-los.
També s'explica que els Kappa troben especialment deliciosa la carn dels nadons i la canalla, però encara més els cogombres, els agraden tant que les famílies els deixaven com ofrena i per distreure'ls mentre anaven al riu a feinejar.

Són éssers aquàtics, i de l'aigua reben tota l'energia per això no se'n poden allunyar, si perdessin l'aigua que duen al damunt del cap perdrien tots el seus poders màgics i fins hi tot podrien morir.

Malgrat tot són extremadament educats i parlen un japonès correctíssim, aquesta educació a salvat a més d'un humà. El truc consisteix en saludar al Kappa a l'estil japonès, amb una reverencia, l'ésser no pot refusar la salutació i l'ha de tornar, en el moment en que s'inclina per tota l'aigua del cap i l'humà pot escapar.
Així ja ja hi sabeu, si visiteu Japó i us voleu banyar al riu, porteu un cistell de cogombres frescos i sigueu ben educats.

Com acostuma a passar amb les llegendes i la mitilogia, el Kappa també gaudeix d'un bom vantall de representacions iconogràfiques.

Aquesta pertany al conegut iŀlustrador Hokusai, el mateix que va fer el famós dibuix de la onada gegant.

Aquesta en mostra un Kappa i un déu mico amb urpes de tigre i cua amb el cap d'una serp. La mitogolia japonesa, com la mostra, també és plena d'ésser màgics que són hibrids d'altres animals.

Aquesta és més moderna i el Kappa s'ha tornat molt més granota que humínid.

Un Ukiyo-E molt divertit que iŀlustra com defençar-se dels Kappa, com veueu els japonesos també els agrada l'escatologia.

Una figura realita d'un Kappa, aquest sense plat al cap, m'agrada molt però s'assembla a un dels pares de l'escola de la Shikibu, té un "pinta" de Salaryman que tomba, la propera vegada que els vegi li regalaré un cogombre. ( LOL )

Una iŀlustració de l'època Showa ( 1926-1989 ), treta d'una revista per nens, ostres! Doncs si a mi de nen m'enseneyen això, al riu no m'hi banyo mai més...

Actualment els nens no són tan valents com abans i ara els Kappa són "kawaii" ( bufons ) i és clar bons.

Per fi un exemple Manga de Kappa, amb la seva xicota, o són tomàquets verds?