Adéu al "xalet" de Sponichi

Començava amb boira el viatge que ens havia de dur a l'última estada al xalet de Sponichi.
Com ja us he comentat altres vegades, la família de l'Aya ha treballat i treballa des de fa molt de temps per l'empresa Mainichi, un grup empresarial dedicat a la premsa escrita i als mitjans audiovisuals. El periòdic esportiu Sponichi en forma part.
Durant els anys '80 les empreses japoneses tractaven els seus empleats com a membres d'una gran família, de fet l'empresa era la seva família ja que la majoria de treballadors passava més temps a la feina que a casa, duarant aquest periòde de pujanca econòmica, que com ja sabeu, va derivar cap la gran bombolla, empreses com Sponichi van construïr hotels perquè els treballadors hi anessin a passar els caps de setmana amb la família o amb altres menbres de l'empresa, o companys de grup de treball.
Així doncs va ser que Sponichi va construïr un petit xalet a la península de Izu, prop del Mont Fuji, perquè els empleats en poguessin gaudir després de fer el cim.
Aquest mes però, després de vint anys de servei, el xalet tancarà les portes, els motius, econòmics, i el fet que els treballadors de en tenen cura s'han fet grans, sobretot el cuiner, un mestre de categoria que podria treballar en qualsevol restaurant de Tòquio.

 Aquest és l'aspecte del xalet, o hostal de l'empresa, on hi treballaven unes 5 persones si fa o no fa, i que donaven als visitants un tracte afable i familiar.
La nostra família ha visitat cada any aquest lloc, un o dos cops, sobretot per gaudir de la cuina, famosa entre els empleats de Sponichi des de Tòquio fins a Kyushu passant per Osaka.

 Aquest és l'esmorzar típic japonès, bé part de l'esmorzar, igual que el sopar sempre tinc massa feina a menjar per recordar fer-me fotos. Què bo que era el peix!

 No sé que en farà l'empresa de l'edifici, per a mi es conserva molt bé, tot i que pels estandars japonesos ja és vell, un dels motius per tancar-lo ha estat no haver de reformar-lo.

 Deprés de passar la nit al xalet, ens vàrem dirigir als jardins de flor de Tsutsuji ( Rododèndron ). Un lloc tan ple de llum i de color com un quadre impressionista.
Una de les coses que més m'agrada del Japó són els seus jardins, i és que als japonesos els agraden molt les flors i els jardins, tan a homes com a dones.

 La Shikibu va tastar el gelat de Rododèndron...

...I en Miró també en volia.

 Al bell mig dels jardins hi ha un pujol on des del cim es pot admirar la costa d'Izu.

 El dia era espectacular...

 Malgrat el què us puguin dir, i havia gent d'arreu del país.

No us imagineu la Madame Butterfly ( Chochosan ) fent un vol per aquest estany?