diumenge, d’agost 28, 2011

Un altre patriota que ens ha deixat

És llei de vida, els grans ens deixen, mica en mica la generació dels nostres avis es va convertint en record, el pàgines del llibre de la nostra història. Han estat la generació de la guerra, la lluita, la derrota i l'exili, els mestres que ens van assenyalar el camí a seguir, els qui van mostrar coratge, voluntat i sacrifici. Sovint oblidats, alguns ens han deixat sense rebre l'homenatge que es mereixien com a bons patriotes, com a grans mestres. Homes de lletra, i de paraula, però també homes de lluita, valents. Prohoms del nostre país, que mereixen que els dediquin places i carrers a totes les ciutats.

El vaig conèixer en persona, jo era molt jove, deuria ser cap a l'any 1986 o 1987, al carrer de la Creu de Badalona, on hi havia la seu d'aleshores Esquerra Republicana de Catalunya ( que curiosament ha perdut el "Republicana" i el "Catalunya", pel camí ). En un acte de campanya ens va visitar Heribert Barrera i els nous militants de la JERC el vàrem anar a saludar un per un, i li vàrem fer una encaixada de mans, recordo que jo estava molt neguitós i tenia les mans molt calentes, malgrat era hivern, i ells les tenia molt fredes, la meva àvia em deia que les persones educades sempre tenien les mans fredes. La veritat és que ell ja era un ancià, i els ancians solen tenir les mans fredes, però m'agrada més l'explicació de l'àvia. D'aquell moment en tinc una foto que deu córrer per algun calaix de casa els pares. Recordo que era amable i cordial, i que tenia un català d'aquells que fan goig d'escoltar, amb aquell accent dels anys 30, com el de Macià o Companys.
Heribert Barrera era un d'aquells avis a qui parlaries de vos i els faries l'amistat com es feia antigament. Un home venerable, un savi, un patriota.
Però ai las! Aquest país nostre no s'escolta els savis, hi ha deixat de fer l'amistat als avis. I els patriotes ens deixen orfes, i els seus enemics, que són els nostres, reben homenatges, i lloances, i funerals de cap d'estat, mentre que els nostres herois, són ignorats o són tractats de bojos, de dements senils, de capteniment rebel, i alguns, els de la botifarra, en fan mofa.

El molt honorable president del Parlament de Catalunya, ha mort lluitant per la llibertat del seu poble, que el seu exemple ens esperoni, fins que no assolim la llibertat nacional hem de seguir fidels i combatius.
Descanseu en pau President.

4 comentaris:

Ferran ha dit...

Ell no ho ha vist, però estic segur que ha mort sabent que arribarà el dia que Catalunya serà veïna d'Espanya.

ps: diuen que Republicana i Catalunya tornaran durant el congrés de la tardor...

maria ha dit...

Sap molt greu...
Els que ens quedem seguirem la seva causa.

Assumpta ha dit...

Un post magnífic, et felicito per cada paraula i m'uneixo al teu homenatge!

Quines paraules tan carregades de raó aquestes teves: "Aquest país nostre no s'escolta els savis, hi ha deixat de fer l'amistat als avis".

Tant de bo els seus successors al partit intentin estar a l'alçada...

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Tinc moltes esperances dipositades en la nova direcció que està prenent ERC, m'agrada molt Oriol Junqueras, el treball pedagògic que ell i Enric Calpena van fer en programes com "en guàrdia" o "el nas de Cleòpatatra" de Catalunya Ràdio són exemples del seu compromís de país. No cal dir que Alfred Bosch és un altre actiu importantíssim en el posssible lideratge cap a l'emancipació nacional.
El president Barrera solia dir que la classe política era massa professional, i que hi havia masses polítics que només havien fet política i no haiven treballat de res més, bé aquest no és el cas de Bosch ni de Junqueres, el seu compromís nacional, més aviat els perjudica que beneficia.