D'excursió a Oyama

Ahir, diumenge, després d'una setmana de molta feina que em va tenir apartat del blog, ens vam llevar molt d'hora, molt d'hora, tant que en Pep Guardiola encara era al primer son. Feina molt bon dia i el Fuji-san es veia aixé de bé.

Havien quedat amb els amiguets d'escola de la Shikibu per pujar la muntanya d'Oyama, que en japonès vol dir "muntanya gran". És un munt que hi ha entre les ciutats de Hadano i Isehara, i que es pot veure des de Hiratsuka.

Tots teníem una mica de son, sobretot els més petits que van aprofitar una mica l'estona que vam passar esperant l'autobús, per anar a Oyama des de Hiratsuka, no es triga gaire, però s'ha d'agafar dos autobusos de línia que afortunadament estan pensats per als excursionistes i et deixen just al peu de la muntanya.

En Miró va fer parar l'autobús més d'una vegada, prement el botó quan no tocava, ai las! Vam haver de demanar moltes vegades perdó al conductor, sort que els altres passatgers no es van enfadar, el molt murri sap com fer-se perdonar.

Un cop al lloc, amunt que va pujada, ens esperava una bona estona de caminant entre mig d'arbres pintats de vermell, i molsa de tots els colors de verd.

 La Shikibu sempre va trobar algú amb qui fer el camí més dolç.

 Riu, Aya, riu que tot just comencem a enfilar el camí...

 Les escales de "Cirith Ungol" ( nota friki pels qui els agradi els Senyor dels Anells )

 Però això no és Mordor, que és més bonic, heu vist quina espessura?

 Oi que sí, petit Hobbit?

A mesura que anàvem pujant ens trobàvem amb el què havien vingut a veure, els Momiji, aquestes fulles vermelles, que són el símbol de la tardor japonesa, enguany, però els fred arriba tard i també els seus colors.

 Tanmateix és tot un espectacle de la natura... les fulles,

 ... els colors de l'escorça dels arbres,

 ... i els "pixapins"

Sort que els déus ens vigilen perquè no ens descontrolem gaire, al cim de la muntanya hi ha un santuari xintoista i tot els camí de pujada està guarnit d'estàtues de divinitats de diferents nivells.

 Aquest era el darrer tram, al cim es pot veure la "Mon" la porta d'entrada al santuari.

 Allí se'ns va fer l'hora de dinar, amb molta gana després d'un camí tant difícil, però divertit.

Vam dinar al costat d'aquesta representació en bronze de les galledes i els tancs on, antigament, es desava l'aigua en cas d'incendi. Abans totes les ciutats tenien un lloc amb aquests dipòsits d'aigua i les galledes a punt.

 Com sempre a la porta de les pagodes xintoistes hi ha una font per poder fer-hi les ablucions.

Això són "Ema" ex-vots que es pengen del temple per donar gràcies o demanar quelcom. No les havia vist mai amb aquesta forma. Ni l'Aya tampoc.

 Per sort la pagoda era oberta, ja que s'hi estava celebrant una boda.

 Molts badocs s'hi van atansar per fer-se fotos amb la parella de nuvis.

 Aquest és un monument als "nens de la guerra", assenyalant l'horitzó d'un futur en pau.

 El cap d'un pal d'on penjava una senyera de la pagoda estava coronat per dos dracs, em va fer gràcia perquè l'any vinent és l'any xinès del drac, els dracs a l'orient són bons, són divinitats, no com a Europa.

 Els jardins del santuari són boscos plens de llum i de colors... ( ja, m'ha quedat com la cançó de la Marisol, és que d'on no n'hi ha no en raja, perdoneu ).

 ...guarnits de monuments de tot tipus.

 ... i de racons secrets, dins d'aquest nínxol s'hi pot sentir la remor del mar, com va comprovar la Shikibu.

 Molsa i figuretes, però no és un pessebre.

De baixada vam agafar el funicular, n'hi ha de dos colors, el vermell i el verd, a nosaltres ens va tocar el segon.

 Amb seients de primera fila pels "VIPs" de la casa...

 ...tot i que alguns "VIP" feia estona que eren en un altre lloc...

Fer fi na foto dels "herois" del dia, moltes gràcies a tots per una jornada tan agradable!

Per cert, haureu notat que algunes fotos són de més qualitat que altres, les bones són del company del meu costat, que té una càmera com déu mana, jo em vaig equivocar de programació i vaig tirar totes les fotos a 800, com he dit abans, d'on no n'hi ha no en raja.