Japó és blaugrana!

Aquest matí m'he llevat a una hora que en Pep desaprovaria, amb ressaca de la festa d'anit, quina nit!
He llegit les cròniques de la premsa catalana, amb la mala notícia de la lesió de David Villa, pobre xicot! Anit no semblava tan seriosa, flipo amb la reacció tan calmada que va tenir.
Les cròniques parlen de públic fred, de nit freda, de partit de tràmit, bla, bla, bla, de que si els japonesos no criden perquè els han educat així...
Volia explicar-vos la meva versió, els japonesos criden i molt, quan fan partits de Baseball o Futbol als estadis de Hiratuka que estan a un quilòmetre de casa se'ls sent cridar, picar de mans i xiular les trompetes mentre canten sense parar les cançons del club. Fan xivarri i molt.
Ara bé anit van anar a veure futbol, volien veure el Barça, el Messi, en Puyol, en Xavi ( que no va jugar ), l'Iniesta, que fa fer un partidàs.

La diferència entre un partit normal i anit és que no hi havia organitzat cap grup d'animació, i això és important, els japonesos necessiten un director d'orquesta un "regidor de la tele" que els engresqui. I això va fallar, no hi va haver música per la megafonia, ni els himnes dels equips, ni les mascotes saltant com ho fan en els seus partits de futbol. Jo no hi vaig notar gaire diferència dels partits que he anat a veure al Camp Nou, tret que a can Barça la gent parla molt i de vegades per deixar tothom de volta i mitja i no es fixen amb el què passa al terreny de joc.
Anit tothom estava molt concentrat, i xerraven poc, jo era l'unic estranger i l'únic que deixava anar algun renec de tan en tan, "Puyol on has deixat la Queca", "Keite!", "Villa, et vaig un plànol de la porteria?", "Encara teniu Jet-Lag?" "Valdès vols que et deixi la Play?". I coses per l'estil que provocavent el somriure dels nostres veïns, que es giraven a mirar-me divertits.

Vaig veure moltes famílies, moltes parelletes, noies soles, la del meu costar, per exemple, petits grups d'amics, tots molt divertits, tots força animats, malgrat el fred. 

No sé com explicar-vos ho, és una mica com un concert de rock o una òpera, anit els japonesos que hi havia al meu voltant volien escoltar òpera. I van tenir ocasió de veure algunes virtuositats del Messi, o l'Iniesta, però tampoc es podia fer gaire gran cosa amb l'equip de tenien davant. Jo no hi entenc de futbol però aquests de Qatar van sortir a no perdre per molt, no a jugar.

Els japonesos se sabien tots els noms de tots els jugadors, els números de la samarreta, els gols que havien marcat, i els sentia rondinar sobre el fet que Pep no hagués tret Xavi.
Una petita reflexió, anit 67.000 japonesos, van anar al camp, un dia entre setmana, amb fred, pagant alguns 14.000¥ ( 138 € ) o més , aquest era el preu dels nostes seients de 2a classe, per veure un equip estranger bo, molt bo, jugar cotra uns aficionats, i el partit es feia en obert a la televisió. Amb això s'ha de tenir en compte que els esports rei del Japó són el Baseball i el Golf.
Tot això us volia dir, perquè la visió dels periodistes és la d'uns tipus que fa dos dies que ha arribat al Japó, s'està a l'hotel i va al camp sense tenir ni idea del que veu o diu, i com que ha d'omplir una crònica amb un determinat número de caràcters, i fica tots els tòpics suats sobre el país de desconei. Ei!  I que no els culpo, no tothom ha de ser un expert en Japó.

La veritat és de l'ambient que es respirava era molt agradable, un partit de baix risc, tothom estava d'acord, estava d'acord, una bandera els agermanava. Hi ha dues estacions de tren que porten a l'estadi, hi havia molta gent, els espectadors, segons van dir, uns 67.000, totes les entrades venudes, la gernació anava cap a l'estadi comprant records, menjar, i begudes, però sense fer massa enrenou, això sí és l'educació japonesa. Estem tan acostumats a que hi hagi milers de persones arreu que no és cap problema ordenar 67.000 culés, perquè tothom era culé, amb el neu cunyat vam estar buscant algú que animés l'equip qatarià, però no vam trobar ningú. N'hi havia que diuen unes bufandes mitat del Barça mitat del Santos, volent dir que donaven per fet que la final seria entre aquest dos equips.

Aquestes són les portes d'accés, el control de seguretat, on una noia molt simpàtica ( i bufona ) et treia el tap de les ampolles de plàstic, i mirava tímidament dins les bosses, per mirar que no entréssim res d'iŀlegal, però que de fet no es va mirar res perquè a ningú li passaria pel cap entrar una llauna de cervesa, o algun altre objecte perillós. Jo faig fer l'ull viu i vaig "pispar" un parell taps de plàstic de damunt de la taula de seguretat, perquè em feia basarda haver d'anar amunt i avall amb l'ampolla destapada, o sento ho duc a la sang, tampoc tenia la intenció de fer res mal fet amb el tap.
Un cop dins em va passar una cosa curiosa, vaig trobar 2.000¥ al terra aprop d'una paradeta, jo que me'n vaig cap a la dependenta i li dono els diners, motivat per "l'esperit de l'Aya" i la noia astorada em diu que no són seus, i me'ls torna, aleshores vaig a un vigilant i li dic que m'he trobat uns diners, i l'home em diu que me'ls quedi, que ves a saber de qui són i on para l'amo, després de dos intents de tornar els diners el meu cunyat em diu que me'ls quedi, que no passa res, avui li he explicat a l'Aya i m'ha dit que en casos com aquests la policia ho deixa córrer.
Més tard, a la porta dels serveis, veig una moneda de 50¥, la gent hi passa per sobre i no l'agafa, potser creuen que vindrà algú a buscar-la, jo que me la miro i penso, això és en "Fumera" que vol saber si sóc bon minyó per dir-li ho al Tió, així que vaig com tothom i la deixo on era, ostres, però encara i penso.

A l'entrada hi havia aquest cartell tan divertit de confirma el "gran nivell" d'anglès del Japó. Si no us enganyo jo.

Llàstima que vaig ser un pèl lluny d'alguns catalans que van venir a veure el partit, es notava que eren turistes, de fet van animar prou bé durant el partit, sobretot em va agradar que tots duien Estelades, en vaig comptar tres almenys. Excusa que em va servir per explicar-li al meu cunyat l'origen i el significat de la bandera, i de pas als qui em volguessin escoltar.

Aquest era l'aspecte de les graderies, nosaltres érem a W26 des d'allí van veure tota la primera part lluny ja que els de l'Al-Sadd no s'acostaven a la porteria de Valdès ni per casualitat, hola que tal passava per aquí. A la segona part també semblava que el camp només tingués la mitat de l'amplada.

 Quina patxoca que feien tots!

 Pare i fill comprovant estadístiques, aquest parell sabien més del Barça que el mestre Puyal.

 Si això és un públic fred, que vingui Pou i m'ho expliqui. Mireu quin culeret tan bufó!

 El resultat ja el sabeu però fa bonic de recordar.

 En acabat el partit, la foto de la victòria.

 Mireu que ràpid es va buidar el camp. Per cert com que el Tió no porta barretina me la vaig posar jo.

 Les paradetes venien coses curioses, com aquesta bandera del "Barserona FC".

De tornada cap a l'estació la policia organitzava la gentada dosificant els passatgers per no col·lapsar les instal·lacions.

A la fi vaig veure aquesta noia que duia una bufanda del Barça,vaig pensar que li agradaria a la Shikibu, no crec que sigui massa oficial però és molt bonica així rosa i amb un cor.
Quan vam arribar a casa l'Aya ens havia gravat el partit i el vam tornar a veure els tres mentre la canalla feina nones, i ens cruspiem unes postres de músic regades amb un blanc japonès molt bo.