dijous, de desembre 15, 2011

Tot esperant el Tió


L'any està a punt d'acabar, enguany ha estat un mal any pel món sencer, terratrèmols al Japó, Múrcia, Turquia, tsunamis, atemptats terroristes, guerres, la crisi, aquesta crisi de què tothom parla, i la gent que ho ha perdut tot, l'atur, el desesper que porta a la revolta.
L'any 2012 s'ha d'acabar el món, segons diuen, i sembla que ja hagi començat. Però hem de lluitar, hem de continuar construint un futur pels nostres fills, i per a nosaltres mateixos. Hem de recuperar l'esperança.

Recordo, de petit, la iŀlusió que em feia l'arribada del Nadal, anar a la fira de Santa Llúcia, per comprar una figureta nova del pessebre, l'olor de molsa i d'avets, el fred al nas i el caliu de les parades.
Recordo que les nits de Nadal eren les úniques en que dormia sense por, protegit per les llumetes de l'arbre del menjador. I com xalava de valent picant una capsa de cartró que feia les funcions de Tió.
Passat el Tió, cada matí corria al pessebre per veure i els reis m'havien deixat alguna llaminadura, monedes de xocolata, pedretes de sucre...
La Nit de Reis, a Badalona, després de la cavalcada, fèiem cagar a ses majestats, i recordo perfectament com veia ploure ametlles, avellanes, nous i caramels del sostre, mentre passejava el fanalet amunt i avall del passadís d'un pis petit cantant:
Els Reis venen, venen de la muntanya,
porten joguines per la canalla.
Els Reis venen, venen de l'orient,
no porten res pels nens dolents.

Molt abans que s'acabessin les festes, ja em deprimia i plorava a la llum de l'avet, nostàlgic de pensar, que el Nadal s'acabaria. Era l'època més feliç de la meva curta existència.
Però el temps va anar passant, i la iŀlusió es va anar perdent involuntàriament, un dia et desperten del somni i la màgia desapareix. Alló en que havia cregut tant de temps, allò que m'havia fet feliç, era fum.
Més endavant la vida em va portar per camins de solitud que durant anys vaig compartir amb la meva ombra, i quan arribava el Nadal, aquesta solitud es feia més forta i més dolorosa, vaig acabar odiant el Nadal, aquelles dates que tant havia estimat. La feina era l'única salvació possible, treballar per oblidar, treballar per no pensar.
Alguns amics, molt amics van intentar d'alguna manera ajudar-me, però no podien omplir el buit que tenia, tot i les bones intencions.

I així fins que va arribar una fada vinguda de terres llunyanes, de més enllà de l'orient dels Reis d'Orient.
Ella em va fer el millor regal que he pogut rebre, em va tornar el caliu que havia perdut. Amb el temps dues animetes més ens acompanyen en aquest nou viatge, i amb elles ha tornat la iŀlusió.
Veure les carones d'alegria i la brillantor en la mirada, quan en llevar-se corren cap al Tió per veure si ha deixat alguna llaminadura, i de nit, abans de dormir, l'amor en que li porten un got de llet i unes galetes o una peça de fruita. No té preu i no es pot comprar.
La màgia ha tornat i jo no estaré mai més sol per Nadal.
Com diu la cançó ( Captatio Benevolentiae ) dels Manel: "a vegades ens en sortim".

 Cal llegir-li històries perquè el Tió no s'avorreixi...

Enguany el Tió no porta barretina com altres anys, la Shikibu ha decidit que el Tió és una nena i li ha posat un llacet. Per què no? El Tió pot ser una nena també...

Abans de fer "non-non" cal donar-li una mica de menjar, perquè es faci molt gros, la Shikibu ha pensat que li donarà un caqui, però abans cal decorar-lo perquè sigui força bonic. El caqui també és una nena.

12 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Sempre és necessari mantenir la il.lusió encesa dins nostre, la vida ja fa prou coses per amargar-nos l'existència no cal que nosaltres hi col.laborem !

Per cert, allà a on vius els Reis i el Tió arriben abans ! No s'hi val !

:P

sara ha dit...

...jajajaja..m'ha encantat això del tió i el caqui nena! genial..genial...

Assumpta ha dit...

Ostres, Isaac, quin post més emotiu... és maco de veritat. Poca cosa és pot fer més que llegir-lo amb respecte i alegrar-nos per aquesta fada i els dos petits follets que t'han tornat el somriure i la il·lusió!! :-))

Quina gràcia em fan aquestes idees de la Shikibu!! És clar que sí, un tió nena està molt bé!!

Bé, vaig a veure el partit... a veure si surts tu!! :-DD

Begonya ha dit...

Em sent molt identificada amb l'historia tot i que jo ara estic a la fase de la soledat. M'agrada molt el teu blog (first comment, yeah!)

Maria ha dit...

Casi bé ploro.

Espero que aquest Nadal sigui molt més especial. Pels teus amics ho serà.

Petons al nas,
Maria V

Alba ha dit...

Quin post més xulo... m'he emocionat amb els teus records de temps ençà, aquells en què la il·lusió i la màgia eren presents les 24 hores del dia. Jo encara intento conservar aquesta il·lusió avui dia i reconec que la nit de reis és una de les meves preferides.... I el tió (que a casa meva és el tronc) que recordo que també li contava contes!!! ;) això sí, mai el vaig decorar... el meu tronc de Nadal mai va tenir cara, tenia un gran forat i amb això ja n'hi havia prou!

Eutrapèlia ha dit...

Alba, deus ser de les meues terres, perquè jo també li dic tronc (i canto El tronc de Nadal, caga torrons i pixa vi blanc) i no el decorem, té el forat i la flassada i les mandarienes per alimentar-lo. Jo encara el faig cagar.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Carquinyol.
De vegades l'amargor ens arriva i no hi podem fer res, tant de bo tothom pogués ser feliç sempre. Jo he tingunt molta sort a la vida, els temps passats m'ha ajudat a apreciar el què tinc ara.
Tens raó però els Reis venen d'Orient, no, és normal que passin per casa abans!

Sara.
Això sí que és igualtat de gènere, em pregunto però si hi ha caquis "nen" també, li ho preguntaré a la Shikibu.

Assumpta.
Gràcies, estava badant veient els meus minyons, i de sobte vaig recordar per tot el que havia passat fins arribar on sóc.
Us ho volia explicar, malgrat que em feia una mica de vergonya.

Begonya.
Gràcies pel teu cometari, m'agrada molt rebre comentaris i coneixer una mica les persones que visiten aquesta finestreta a la meva vida. Em sap greu que estiguis passant per aquesta fase. Et desitgo molta sort.

Maria.
Ja em coneixes, em coneixes molt bé, gràcies a la teva ajuda i als teus, vaig poder superar-me i ara ho heu tornat a fer.

Alba.
Moltes gràcies, aquestes dates ens tornen nostàlgics, oi?
Jo sembre havia volgut tenir un Tió d'aquells dels què parles, amb el tronc buit. Ara quan vam trobar el Tió per la Shikibu quan era petita, li vaig pintar una carona, i una boca amb un cor com li agrada a ella.
Eutralpèlia.
No sabia que a València en deieu Tronc del Tió, nosaltres també li donem mandarines.

XeXu ha dit...

L'Assumpta m'ha fet venir cap aquí perquè llegís aquest post, ella sap que a mi no m'agrada massa el Nadal, però m'he vist força reflectit en el que expliques. De moment l'evolució em sembla força semblant a la meva, tot i que em sembla que jo tampoc hi posava tanta il·lusió de petit, però sense la meravellosa part final. És molt maco aquest post, m'ha agradat llegir-lo. A més, ja saps que no sóc habitual, i no havia tingut oportunitat de veure els teus fills, quin parell de criatures més precioses, renoi. Que passeu unes bones festes.

Claire ha dit...

De moment encara em segueixen agradant tots els Nadal i la nit de reis l'espero sempre amb molta il.lusió! I me'n farà encara més quan algun dia tingui la meva pròpia família i fills. Serà genial segur!
M'encanta la idea del tió nena, amb el llacet! És genial la Shikibu! Una monada el caqui pintat!!! :-D

Eutrapèlia ha dit...

Oh, jo no sóc valenciana ;P Sóc tortosina, d'un poblet molt menudet... Mira que són guapos, els teus menuts!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

XeXu.
Moltes gràcies, veure els meus petits iŀlusionats és le què més m'agrada d'aquesta època.
Espero que tinguis unes Bones Festes.

Claire.
La Shikibu, porta les tradicions a un nou nivell.

Eutralpèlia.
No sé que n'ho feia pensar, potser algun comentari teu.
Doncs encara em sembla més sorprenent aquesta nomenclatura tan diferent, tenim un país molt ric, llàstima que la gent s'hagi oblidat de com n'és d'extraoridnari. Tortosina eh? De totes maneres m'hi he acostat una mica ;)