Tot esperant el Tió

L'any està a punt d'acabar, enguany ha estat un mal any pel món sencer, terratrèmols al Japó, Múrcia, Turquia, tsunamis, atemptats terroristes, guerres, la crisi, aquesta crisi de què tothom parla, i la gent que ho ha perdut tot, l'atur, el desesper que porta a la revolta.
L'any 2012 s'ha d'acabar el món, segons diuen, i sembla que ja hagi començat. Però hem de lluitar, hem de continuar construint un futur pels nostres fills, i per a nosaltres mateixos. Hem de recuperar l'esperança.

Recordo, de petit, la iŀlusió que em feia l'arribada del Nadal, anar a la fira de Santa Llúcia, per comprar una figureta nova del pessebre, l'olor de molsa i d'avets, el fred al nas i el caliu de les parades.
Recordo que les nits de Nadal eren les úniques en que dormia sense por, protegit per les llumetes de l'arbre del menjador. I com xalava de valent picant una capsa de cartró que feia les funcions de Tió.
Passat el Tió, cada matí corria al pessebre per veure i els reis m'havien deixat alguna llaminadura, monedes de xocolata, pedretes de sucre...
La Nit de Reis, a Badalona, després de la cavalcada, fèiem cagar a ses majestats, i recordo perfectament com veia ploure ametlles, avellanes, nous i caramels del sostre, mentre passejava el fanalet amunt i avall del passadís d'un pis petit cantant:
Els Reis venen, venen de la muntanya,
porten joguines per la canalla.
Els Reis venen, venen de l'orient,
no porten res pels nens dolents.

Molt abans que s'acabessin les festes, ja em deprimia i plorava a la llum de l'avet, nostàlgic de pensar, que el Nadal s'acabaria. Era l'època més feliç de la meva curta existència.
Però el temps va anar passant, i la iŀlusió es va anar perdent involuntàriament, un dia et desperten del somni i la màgia desapareix. Alló en que havia cregut tant de temps, allò que m'havia fet feliç, era fum.
Més endavant la vida em va portar per camins de solitud que durant anys vaig compartir amb la meva ombra, i quan arribava el Nadal, aquesta solitud es feia més forta i més dolorosa, vaig acabar odiant el Nadal, aquelles dates que tant havia estimat. La feina era l'única salvació possible, treballar per oblidar, treballar per no pensar.
Alguns amics, molt amics van intentar d'alguna manera ajudar-me, però no podien omplir el buit que tenia, tot i les bones intencions.

I així fins que va arribar una fada vinguda de terres llunyanes, de més enllà de l'orient dels Reis d'Orient.
Ella em va fer el millor regal que he pogut rebre, em va tornar el caliu que havia perdut. Amb el temps dues animetes més ens acompanyen en aquest nou viatge, i amb elles ha tornat la iŀlusió.
Veure les carones d'alegria i la brillantor en la mirada, quan en llevar-se corren cap al Tió per veure si ha deixat alguna llaminadura, i de nit, abans de dormir, l'amor en que li porten un got de llet i unes galetes o una peça de fruita. No té preu i no es pot comprar.
La màgia ha tornat i jo no estaré mai més sol per Nadal.
Com diu la cançó ( Captatio Benevolentiae ) dels Manel: "a vegades ens en sortim".

 Cal llegir-li històries perquè el Tió no s'avorreixi...

Enguany el Tió no porta barretina com altres anys, la Shikibu ha decidit que el Tió és una nena i li ha posat un llacet. Per què no? El Tió pot ser una nena també...

Abans de fer "non-non" cal donar-li una mica de menjar, perquè es faci molt gros, la Shikibu ha pensat que li donarà un caqui, però abans cal decorar-lo perquè sigui força bonic. El caqui també és una nena.