dimecres, d’octubre 15, 2014

Companys 74 anys d'un assassinat "legal"

Ahir vam viure un dels dies més decebedors d'aquests darrers anys de moviment sobiranista, molts s'han afanyat a tranquilitzat al personal dient que és un fugida endavant, que no hi ha res perdut, i que a la fi vencerem. També molts han criticat els "6 d'Octubres", com si aquella revolta hagués estat l'error més gran de la història de Catalunya, i de pas a criticar Companys, el nostre president màrtir.
Avui precisament fa 74 anys del seu assassinat, a mans d'un règim feixista, els hereus del qual encara manen, aquell assassinat va ser legal, dins és clar, la "legalitat" franquista, aquella que va escanyar al nostre poble, la mateixa que avui en dia no ens deixa votar. 

M'ha vingut al cap, avui, doncs, un magnífic article escrit per l'admirat Víctor Alexandre. Recordo que el vaig llegir en veu alta als meus pares amb llàgrimes als ull, sense saber que anys després viuríem els dies històrics que estem visquen. 
L'article es va publicar al diari el PUNT el primer de maig de l'any 2007, mireu si ha plogut, i encara segueix vigent.

La Catalunya d'avui és una nació que ha perdut el costum d'honorar les persones que van donar la vida per ella. Totes aquelles figures que en qualsevol altra nació amb un mínim d'autoestima serien lloades i respectades, a Catalunya són menystingudes, desacreditades o fins i tot, com passa sovint, blasmades. Lluís Companys és una d'aquestes figures. El seu assassinat i la dignitat amb què es va lliurar a la mort en nom de Catalunya són tan indiscutibles als ulls de la història, que alguna ànima arrogant del país [...] ja s'ha afanyat a escorcollar i escampar les nombroses contradiccions que l'afectaven com a ésser humà per mitjà d'un llibre titulat La veritat no necessita màrtirs. Un llibre, per cert, que ha estat elogiat i rebut amb els braços oberts per la dreta més feixista espanyola. En les seves pàgines, el seu autor, Enric Vila, i l'esfera literària de l'espanyolisme emmascarat aboquen tanta porqueria com poden sobre el nom de Lluís Companys afirmant que era un ésser melodramàtic, fatalista i malaltís, un cercador de glòria, un egòlatra, un vanitós, un fracassat políticament mort que "els nazis, en lliurar-lo a Franco, van ressuscitar". D'aquesta manera, sotmeten Companys a un doble judici: el judici sumaríssim que se li va fer l'any 1940 i el judici d'intencions que ara li fan. Dos judicis, a més, units per un trist denominador comú: la indefensió de Companys.

"No hi ha dubte que la recerca de la veritat sempre és lloable; sempre, és clar, que la recerca no sigui un pretext per justificar una sentència condemnatòria feta a priori. Per tant, qui vulgui conèixer l'autèntica veritat sobre Companys, cal que llegeixi els llibres Nacionalisme i Guerra Civil a Catalunya i Nacionalisme català a l'exili, de Víctor Castells. En ells no hi trobarà autoodi, sinó autoestima. L'afany per cercar els aspectes foscos dels herois nacionals és positiu quan la nació a la qual pertanyen és una nació lliure, sobirana i independent. Un Estat es pot permetre aquestes coses sense que trontolli la seva consciència com a poble. Les nacions no normalitzades com la nostra, en canvi, necessiten referents que els recordin qui són, què han estat i quin ha de ser el seu irrenunciable horitzó. Tanmateix, per paradoxal que sembli, és justament en aquestes nacions, no pas en els estats, on proliferen els entrebancaires, on excel·leixen els trasbalsadors amb afany de notorietat. I és que els pobles llargament subordinats a la voluntat d'un altre ja tenen aquesta patologia. Molts dels seus ciutadans experimenten un plaer morbós denigrant-se ells mateixos, despullant-se davant la nació que els domina i exhibint-se públicament amb tots els seus defectes. És així, per mitjà de l'autoflagelació, que legitimen i amplifiquen la figura del dominador alhora que minimitzen la pròpia tot justificant el sotmetiment que pateixen.

Per què deu ser que aquests abrandats i neutrals escorcolladors de la veritat no s'enfronten mai amb el dominador? Per què deu ser que es mostren tan iconoclastes davant els referents catalans i tan respectuosos amb els espanyols? Com s'explica que despleguin tanta energia per poder cobrir de porqueria Lluís Companys i que es mostrin tan submisos amb els referents de l'espanyolitat, com per exemple el rei d'Espanya? La resposta és senzilla: per covardia. Per covardia, perquè blasmar Lluís Companys no suposa cap risc mentre que blasmar el rei d'Espanya sí. I és que del que es tracta és de destruir els pocs referents que ens queden com a poble mentre els referents espanyols, arran d'això, s'engrandeixen cada dia més. És així com, a poc a poc, el nosaltres col·lectiu català va cedint el seu lloc a un nosaltres col·lectiu espanyol; és així com, òrfena de referents, la consciència nacional catalana es veu obligada a fer un esforç titànic per tal de compensar les llacunes que presenta el seu imaginari com a poble.

Queda clar, d'acord amb això, que la revisió dels nostres referents històrics només es pot fer l'endemà de la independència, mai abans. I no es pot fer abans per la senzilla raó que sense referents difícilment hi haurà independència. És més, si no hi ha cap poble jurídicament reconegut que renunciï als seus referents, per què hauríem de renunciar-hi nosaltres? Doncs bé, diguem-ho clar: nosaltres no som jutges d'intencions, nosaltres ens atenem als fets i els fets demostren que el president Lluís Companys, l'únic president democràtic d'Europa afusellat pel feixisme, va donar la vida per Catalunya. El seu assassinat, per tant, va ser un crim d'Estat que no hem oblidat. Com no hem oblidat tampoc que Espanya no sols no ha demanat mai perdó per aquest crim, sinó que manté un silenci còmplice i es nega a revisar l'ignominiosa farsa d'aquell 14 d'octubre de 1940. Sortosament, aquest no és el cas d'Alemanya. Alemanya va demanar perdó a Carme Ballester, vídua de Companys, per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i, posteriorment, per mediació de Josep-Maria Batista i Roca, la va indemnitzar en saber que malvivia tota sola sense recursos en unes golfes de París.

Hi ha una cosa que els catalans amb un mínim de dignitat hem de tenir present: a Lluís Companys el van assassinar perquè era el president de Catalunya i perquè amb la seva mort pretenien destruir la nostra identitat nacional. Va ser per això que va patir tota mena de vexacions, com ara ser exhibit entre reixes mentre les visites li llançaven escopinades, monedes i rosegons de pa. Tot i així, el seu comportament davant la mort va ser exemplar. Amb una serenor i una fermesa extraordinàries, va fer les últimes passes de la seva vida al Fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc; es va descalçar per poder sentir la terra que tant havia estimat i, amb els ulls descoberts, mirant de fit a fit els seus botxins, va pronunciar aquestes últimes paraules: "Per Catalunya!"
Crec, honestament, que si Lluís Companys va tenir la dignitat de morir per Catalunya, Catalunya ha de tenir la dignitat d'estimar el seu gest, honorant la seva memòria i elevant-lo a la categoria d'heroi nacional."

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

No havia llegit aquest article en el seu moment. Avui és un bon dia per a llegir-lo. Gràcies!!!

Josep Bautista ha dit...

Encara cal molta educació històrica sobre l'època franquista i tots els fets que hi van tenir lloc.
És molt trist que de tots els components de l' "eix del mal" Espanya sigui l'única que ni demana perdó, ni reconeix els seus errors, ni encs narra la história "real".

xavier pujol ha dit...

Tot i que entenc la intenció de les cometes que poses a "legal", no hi ha cap assassinat legal. I menys encara el que es va perpetrar per un consell il·legal.
Estava a punt d'escriure una paraulota per definir els que van signar aquella sentència tan vergonyosa.
Magnífic article del V.A.