Ahir, el dia de Showa, ( l'aniversari de l'anterior emperador, reciclat en un dia de festa ), a Hadano vam tornar a plantar arbres, per crear un bosc que duri mil anys. Després de dues hores de discursos interminables parlant del futur verd del país, l'eminent "Doctor Xaruc" va repassar els noms del arbres que plantaríem un per un, per acabar amb un examen oral per saber si l'haviem entès. Després ens van fer un classe, de com s'havia de plantar un arbre.
Tots degudament organitzats per grups, amb un líder que ens supervisaria el tros.
Un dels patrocinadors de l'acte era el Mainichi Shinbun, el diari on treballa el meu sogre, aquesta és la mateixa empresa que publica el Sponichi, el diari d'esports, aquí que vingués convidada una escola de Sumo. A la imatge es veuen els estudiants vestits amb els seus Yukata i els cabells engreixats, amb una substància que, per a mi, fa molt bona olor, entre encens i resina nova.
Els troços estaven dividits per cordes i fites de bambú, els que duen la gorra vermella eren els caps de colla. I la nena amb les botes de maduixes, la "meva cap".
El senyor que va vestit com si anés a la oficina, amb ulleres, és un antic Yokozuna, un campió de Sumo, no en recordo el nom, però s'ha aprimat molt. Ara dirigeix una escola, era al·lucinant veure com dirigia els aprenents, tenien una disciplina gairebé militar.
Podeu veure, tots els Sumo, barrejats, vestits més esportivament que amb els Yukata, se'l diferencia clarament pel pentinat i el "volum". El gos del fons, de samarreta blanca i pantalons negres que duu un mocador al coll és un Rikishi molt bo, Amishiki. Veieu com se'l miren les noies de vermell?
Ahir, el dia de Showa, ( l'aniversari de l'anterior emperador, reciclat en un dia de festa ), a Hadano vam tornar a plantar arbres, per crear un bosc que duri mil anys. Després de dues hores de discursos interminables parlant del futur verd del país, l'eminent "Doctor Xaruc" va repassar els noms del arbres que plantaríem un per un, per acabar amb un examen oral per saber si l'haviem entès. Després ens van fer un classe, de com s'havia de plantar un arbre. 
Tots degudament organitzats per grups, amb un líder que ens supervisaria el tros.
Un dels patrocinadors de l'acte era el Mainichi Shinbun, el diari on treballa el meu sogre, aquesta és la mateixa empresa que publica el Sponichi, el diari d'esports, aquí que vingués convidada una escola de Sumo. A la imatge es veuen els estudiants vestits amb els seus Yukata i els cabells engreixats, amb una substància que, per a mi, fa molt bona olor, entre encens i resina nova.
Els troços estaven dividits per cordes i fites de bambú, els que duen la gorra vermella eren els caps de colla. I la nena amb les botes de maduixes, la "meva cap".
El senyor que va vestit com si anés a la oficina, amb ulleres, és un antic Yokozuna, un campió de Sumo, no en recordo el nom, però s'ha aprimat molt. Ara dirigeix una escola, era al·lucinant veure com dirigia els aprenents, tenien una disciplina gairebé militar.
Podeu veure, tots els Sumo, barrejats, vestits més esportivament que amb els Yukata, se'l diferencia clarament pel pentinat i el "volum". El gos del fons, de samarreta blanca i pantalons negres que duu un mocador al coll és un Rikishi molt bo, Amishiki. Veieu com se'l miren les noies de vermell?
2 comentaris:
D'aquí mil anys passarem a mirar-ho a veure que tal està !! ;)
Sí, però on hi havia un camp treballat ara hi haurà un bosc. I les sebes seran xineses o peruanes. És això sostenible? Quan hi penso, tremolo!
Publica un comentari a l'entrada