El 9N votaré per tu

El 9N votaré quan em toqui, ja que sóc un dels voluntaris que s'estarà a la mesa que l'oficina comercial de la Generalitat a Tòquio posarà al servei de la nostra democràcia. I no es pot dir que els faci gaire gràcia la idea, per la desídia que demostren en fer-ho. Però d'això us en parlaré quan toqui.

El fet és que si no hi ha cap terrabastalI de proporcions descomunals, votaré, votarem. I quan voti ho faré com sempre, en clau de país, conseqüent amb els meus principis i amb la història de la meva pàtria. Però també ho faré amb el record a la memòria dels qui ja no ho podran fer.

Votaré pels patriotes que ens han precedit, el mestre Jordi i el seu nét del poema de Pitarra, votaré pel meu besavi, que durant la dictadura de Primo de Rivera va estar acusat ( no sense motius ) d'acollir a la seva granja-cafè reunions clandestines sindicals-separatistes i que gràcies a Francesc Layret es va lliurar de la presó.

Votaré recordant els meus avis vinguts de Múrcia. El pare del meu pare, que malgrat la dictatura va conservar una figureta de bronze de Macià, per qui tenia devoció. Aquell avi que va patir el "pacte de la gana" de part dels empresaris badalonins per llegir "Solidaridad Obrera" als companys de fàbrica a l'hora de dinar. Aquell lletraferit que un dia tornant a casa es va trobar la seva dona morta de por cremant el seu tresor, els seus llibres, perquè si la polícia feia un escorcoll no trobessin res. I l'altre avi, el pare de ma mare, petit i rondinaire que es va lliurar de la guerra per la seva mala oïda però que es va haver de vestir l'uniforme de la república els darrers mesos per tot seguit fugir cap a França on, segons explicava, els gavatxos els van tractar tant malament i on feien curses de cuques sobre les mantes militars al camp de refugiats ( concentració en deia ell ).

Votaré pensant amb la meva àvia Mercè, l'única a qui vaig conèixer en vida, aquella persona que havia viscut dues dictadures i dues guerres, i que mirava amb recel darrere els "visillos" les manifestacions que passaven per davant de casa durant els anys de la trancisió. No surtis al balcó! Em deia, mai saps d'on pot venir una bala perduda. Ella que no sabia de lletra i que en prou feines parlava el castellà, va ser qui em va dir que aquella música que sonava el dia de la mort del dictador per la "carta de ajuste" de Tele Miramar era els Segadors, l'himne nacional de Catalunya. A l'àvia Mercè li agradava molt parlar del Noi del Sucre ( Salvador Seguí ) i encara li dolia el seu assassinat moltes decades després. Parlava tan bé! Deia.

Votaré per la meva cosina Anna Maria, que va morir de càncer el passat més d'agost, en un hospital alemany, expatriada, per culpa de la crisi, ella que s'estimava tant la seva terra va haver de marxar nord enllà, per no tornar mai més ( com la cançó )

Votaré per mi, perquè me'n moro de ganes, perquè ho anhelo des que sóc petit, perquè ho desitjo i ho tinc a tocar. Ho faré pels milers de compatriotes que no tenen la sort de disposar d'una oficina de la Generalitat a la seva ciutat.

Però votaré sobretot pels meus fills perquè malgrat que van néixer fora de Catalunya, quan es facin grans tinguin una pàtria pròpia, oberta a tothom, més lliure, més justa, més rica i feliç.

L'Estaca a la vila de les Barres i Onades

Avui el llevo ben d'hora ben d'hora malgrat ser diumenge, per aquell estrany defecte que tenim els catalans de treballar. Abans de posar-m'hi faig un repàs a la premsa, a veure quines noves hi ha de la mava estimada pàtria. I què llegeixo? Que algú de l'ajuntament de Badalona ha volgut prohibir la interpretació de l'Estaca de Lluís Llach a la cerimònia de cloenda del Festival Filmets de Badalona. Prohibir l'Estaca? L'any 2014, en un país "democràtic", no potser, m'he dit, ho has llegit malament. Doncs sembla ser que sí, que algú va voler impedir que s'interpretés aquesta cançó. El valor, però d'un músic de la banda del festival va ser aturar la Gala i denunciar-ho, aleshores el públic la va entonar, alguns d'empeus, d'altres aplaudint, per acabar cridant independència. Un cop més em sento més badaloní que mai, la meva ciutat ha demostrat darrerament el seu valor, fa poc donant suport a la consulta, amb els vots del PSC! I anit amb aquest acte de rebeŀlia. I és que ja no es poden fer callar.
Ep Garcia Albiol! Aquí tens un badaloní que et coneix de quan festejaves la seva veina! A veure si censures el meu bloc també.

L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà...

Si jo l'estiro fort per aquí...

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà...

Si jo l'estiro fort per aquí...

Companys 74 anys d'un assassinat "legal"

Ahir vam viure un dels dies més decebedors d'aquests darrers anys de moviment sobiranista, molts s'han afanyat a tranquilitzat al personal dient que és un fugida endavant, que no hi ha res perdut, i que a la fi vencerem. També molts han criticat els "6 d'Octubres", com si aquella revolta hagués estat l'error més gran de la història de Catalunya, i de pas a criticar Companys, el nostre president màrtir.

Avui precisament fa 74 anys del seu assassinat, a mans d'un règim feixista, els hereus del qual encara manen, aquell assassinat va ser legal, dins és clar, la "legalitat" franquista, aquella que va escanyar al nostre poble, la mateixa que avui en dia no ens deixa votar. 

M'ha vingut al cap, avui, doncs, un magnífic article escrit per l'admirat Víctor Alexandre. Recordo que el vaig llegir en veu alta als meus pares amb llàgrimes als ull, sense saber que anys després viuríem els dies històrics que estem visquen. 

L'article es va publicar al diari el PUNT el primer de maig de l'any 2007, mireu si ha plogut, i encara segueix vigent.

La Catalunya d'avui és una nació que ha perdut el costum d'honorar les persones que van donar la vida per ella. Totes aquelles figures que en qualsevol altra nació amb un mínim d'autoestima serien lloades i respectades, a Catalunya són menystingudes, desacreditades o fins i tot, com passa sovint, blasmades. Lluís Companys és una d'aquestes figures. El seu assassinat i la dignitat amb què es va lliurar a la mort en nom de Catalunya són tan indiscutibles als ulls de la història, que alguna ànima arrogant del país [...] ja s'ha afanyat a escorcollar i escampar les nombroses contradiccions que l'afectaven com a ésser humà per mitjà d'un llibre titulat La veritat no necessita màrtirs. Un llibre, per cert, que ha estat elogiat i rebut amb els braços oberts per la dreta més feixista espanyola. En les seves pàgines, el seu autor, Enric Vila, i l'esfera literària de l'espanyolisme emmascarat aboquen tanta porqueria com poden sobre el nom de Lluís Companys afirmant que era un ésser melodramàtic, fatalista i malaltís, un cercador de glòria, un egòlatra, un vanitós, un fracassat políticament mort que "els nazis, en lliurar-lo a Franco, van ressuscitar". D'aquesta manera, sotmeten Companys a un doble judici: el judici sumaríssim que se li va fer l'any 1940 i el judici d'intencions que ara li fan. Dos judicis, a més, units per un trist denominador comú: la indefensió de Companys.

"No hi ha dubte que la recerca de la veritat sempre és lloable; sempre, és clar, que la recerca no sigui un pretext per justificar una sentència condemnatòria feta a priori. Per tant, qui vulgui conèixer l'autèntica veritat sobre Companys, cal que llegeixi els llibres Nacionalisme i Guerra Civil a Catalunya i Nacionalisme català a l'exili, de Víctor Castells. En ells no hi trobarà autoodi, sinó autoestima. L'afany per cercar els aspectes foscos dels herois nacionals és positiu quan la nació a la qual pertanyen és una nació lliure, sobirana i independent. Un Estat es pot permetre aquestes coses sense que trontolli la seva consciència com a poble. Les nacions no normalitzades com la nostra, en canvi, necessiten referents que els recordin qui són, què han estat i quin ha de ser el seu irrenunciable horitzó. Tanmateix, per paradoxal que sembli, és justament en aquestes nacions, no pas en els estats, on proliferen els entrebancaires, on excel·leixen els trasbalsadors amb afany de notorietat. I és que els pobles llargament subordinats a la voluntat d'un altre ja tenen aquesta patologia. Molts dels seus ciutadans experimenten un plaer morbós denigrant-se ells mateixos, despullant-se davant la nació que els domina i exhibint-se públicament amb tots els seus defectes. És així, per mitjà de l'autoflagelació, que legitimen i amplifiquen la figura del dominador alhora que minimitzen la pròpia tot justificant el sotmetiment que pateixen.

Per què deu ser que aquests abrandats i neutrals escorcolladors de la veritat no s'enfronten mai amb el dominador? Per què deu ser que es mostren tan iconoclastes davant els referents catalans i tan respectuosos amb els espanyols? Com s'explica que despleguin tanta energia per poder cobrir de porqueria Lluís Companys i que es mostrin tan submisos amb els referents de l'espanyolitat, com per exemple el rei d'Espanya? La resposta és senzilla: per covardia. Per covardia, perquè blasmar Lluís Companys no suposa cap risc mentre que blasmar el rei d'Espanya sí. I és que del que es tracta és de destruir els pocs referents que ens queden com a poble mentre els referents espanyols, arran d'això, s'engrandeixen cada dia més. És així com, a poc a poc, el nosaltres col·lectiu català va cedint el seu lloc a un nosaltres col·lectiu espanyol; és així com, òrfena de referents, la consciència nacional catalana es veu obligada a fer un esforç titànic per tal de compensar les llacunes que presenta el seu imaginari com a poble.

Queda clar, d'acord amb això, que la revisió dels nostres referents històrics només es pot fer l'endemà de la independència, mai abans. I no es pot fer abans per la senzilla raó que sense referents difícilment hi haurà independència. És més, si no hi ha cap poble jurídicament reconegut que renunciï als seus referents, per què hauríem de renunciar-hi nosaltres? Doncs bé, diguem-ho clar: nosaltres no som jutges d'intencions, nosaltres ens atenem als fets i els fets demostren que el president Lluís Companys, l'únic president democràtic d'Europa afusellat pel feixisme, va donar la vida per Catalunya. El seu assassinat, per tant, va ser un crim d'Estat que no hem oblidat. Com no hem oblidat tampoc que Espanya no sols no ha demanat mai perdó per aquest crim, sinó que manté un silenci còmplice i es nega a revisar l'ignominiosa farsa d'aquell 14 d'octubre de 1940. Sortosament, aquest no és el cas d'Alemanya. Alemanya va demanar perdó a Carme Ballester, vídua de Companys, per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i, posteriorment, per mediació de Josep-Maria Batista i Roca, la va indemnitzar en saber que malvivia tota sola sense recursos en unes golfes de París.

Hi ha una cosa que els catalans amb un mínim de dignitat hem de tenir present: a Lluís Companys el van assassinar perquè era el president de Catalunya i perquè amb la seva mort pretenien destruir la nostra identitat nacional. Va ser per això que va patir tota mena de vexacions, com ara ser exhibit entre reixes mentre les visites li llançaven escopinades, monedes i rosegons de pa. Tot i així, el seu comportament davant la mort va ser exemplar. Amb una serenor i una fermesa extraordinàries, va fer les últimes passes de la seva vida al Fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc; es va descalçar per poder sentir la terra que tant havia estimat i, amb els ulls descoberts, mirant de fit a fit els seus botxins, va pronunciar aquestes últimes paraules: "Per Catalunya!"
Crec, honestament, que si Lluís Companys va tenir la dignitat de morir per Catalunya, Catalunya ha de tenir la dignitat d'estimar el seu gest, honorant la seva memòria i elevant-lo a la categoria d'heroi nacional."

Undokai abans de la tempesta

El dia abans del tifó que va sacsejar el meu poble, l'escola d'en Miró va celebrar el seu "Undokai", el míting atlètic, que d'atlètic en té poc, és més una excusa perquè els pares gaudim dels nostres fillets fent monades, i és que són tan bufons de petitons.

 Súper galtones...

 Les noves generacions, francament precupant, cada cop hi ha menys canalla.

 La gorra de costat, sí senyor, tot un "dandy"

 El jurament "olímpic"

 Molt interesant, eh!

Cantant el Kimigayo, l'himne nacional, abans no ho feien, canvi de política més nacionalista a l'escola?
L'Aya em va dir que hi havia gent que segur que no ho trobava bé, de fet el nacionalisme japonès s'assembla massa a l'espanyol, ja m'enteneu...

 Aquesta nineta seria una bona enxaneta, mireu una aleta més xula que fa!

Les oques van descalces, i els ànecs també...aquests espontanis ens van fer aturar les activitats, una estoneta. El curiós és que ningú els foragités, tothom es va limitar a esperar que creuessin la pista mirant com ho feien.

 Els mé grans ( 5-6 ) tenen moltes responsabilitats.

 Kumicho-sensei, perdó, Encho-sensei, els fans del Shin-chan m'entendreu.

 Com sempre hi ha un lloc habilitat per les càmeres, i els "papa-razzi" (^_^)

 Bessones

 La "senyo" del patufet, ja ho havia estat de la Shikibu, la trobo molt guapa i en Miró també.

 Complicitats...

 Pom-poms "sandunguerus"

 Debilitat de papa...

 Més complicitats

 Relleus

 Ah, per cert enguany Miró tornava a l'equip vermell, el meu favorit.

Aquest patufet és amiguet d'en Miró, em fa molta gràcia, em recoda un personatge del Manga 20 Century Boys.

 L'Aya fent safareig, perquè les dones japoneses es tapen la boca quan riuen? Encara no en tinc ni idea.

 No sé si s'esforça o s'està petant...

 per terra!

 Tivant la corda, vam perdre (T_T)

 Jocs pels ex-alumnes, go! go! Shikibu!

 Missió acomplerta!

"Kibasen", cavall de guerra, es tracta de pendre el barret del contrincant, en Miró en va arreplegar dos, és el joc que més m'agrada, espero tot l'any per aquest moment.

 Es nota la cara de satisfacció?

Medalla d'or, per a tohom és clar!

El groc és el color de la Llibertat!

El procés català vist des del Japó ( comentari sobre l'article de l'ARA )

El dia 23 de setembre el professor Tawaza va ser convidat al programa televisiu Miyaneya, una mena de news show, perquè parlés de la independència de Catalunya. Quan el van trucar el van sorprendre molt segons diu, perquè aquest programa, que s’emet de dilluns a divendres a partir de les 14 h i durant un parell d’hores, té més d’un 12% d’audiència. El 12% d’audiència en un país d’una població d’uns 120 milions d’habitants representa moltes persones. I aquest programa volia dedicar uns 20 minuts a la qüestió de la independència de Catalunya. A més a més, el dia 23 queia en festiu, cosa que vol dir que els treballadors que normalment no són a casa a aquestes hores també el veurien. Segons ell es tractava d'un fet extraordinari, perquè fins ara al Japó no hi ha hagut gaire interès per la independència de Catalunya.

(...) Per exemple, l’endemà de la Diada d’enguany els principals diaris gairebé no en parlaven. Yomiuri (amb un tiratge de més de 9 milions d’exemplars) dedicava mitja pàgina al referèndum d’Escòcia, però no tocava el tema de Catalunya. Asahi (7 milions) també dedicava un espai prou gran al referèndum escocès, i al final de tot afegia en una sola línia que el resultat del referèndum podria influir en la situació de Catalunya.(...)

El professor Tazawa també explica que (...)"Tornant a la televisió, després de la manifestació de la Diada del 2012 vaig ser convidat als telenotícies internacionals del canal satèl·lit de la NHK (Emissora Estatal del Japó) perquè expliqués el rerefons històric i la situació actual del nacionalisme català. Aquesta secció va tenir un espai d’uns 15 minuts, que no és poc, però cal admetre que els canals satèl·lits tenen una audiència força limitada: els solen mirar només la gent d’un nivell cultural alt. L’any següent no va haver-hi cap notícia, que jo sàpiga, sobre la cadena humana. I aquest any, al mateix canal estatal per satèl·lit no va haver-hi dossier especial dedicat a la Diada. En canvi, això sí, almenys dos canals de la televisió terrestre van emetre notícies breus sobre la Diada." (...)

Al seu parer semblava que l'interés per la qüestió catalana es desinflava, però el fet d'esta convidar pel programa Miyaneya el va fer pensar que potser estava equivocat.
Es tractava d'una oportunitat única per explicar Catalunya al Japó, per això havia de deixar de banda els academicismes propis d'un professor de universitat per explicar el tema de manera amena que enganxés a la gent, i això, segons explica ell, el va fer posar neguitós.
(...)"El motiu de la meva inquietud era que, mentre que al programa del canal satèl·lit podia parlar com en una classe de la universitat ....a Miyaneya, el contingut havia de ser més fàcil de pair. Al cap i a la fi, era un xou, un programa d’entreteniment." (...)

Jo no vaig veure el programa, però segons explica el professor, primer van posar un bon reportatge sobre la V de Barcelona. I senbla que va impactar als presents al plató perquè diu que se’ls va escapar un “Oh!” quan van veure la V humana de vermell i groc. Com tots el catalans que fem pedagogia al Japó, cal partir de la base que els japonesos no en saben res de Catalunya, de la seva història ni dels greuges que ens han pordat a l'estat en que ens trobem.
El professor va començar per explicar qui som, d'on venim i que volem ser. Des de la nostra història fins a la repressió franquista de la nostra llengua i cultura. I explica: (...)" Alhora, perquè els televidents no s’avorrissin i no canviessin de canal, vaig mirar d’intercalar-hi uns episodis més simpàtics, com ara l’origen català de Chupa Chups, el fet que Dalí va dissenyar-ne el logotip a canvi d’una remuneració important, que el Barça podria seguir jugant a la Lliga espanyola després de la independència, etc."(...)
També va explicar que la diferència entre Catalunya i Escòcia era l'aptidud diferent d'ambdós governs.

He explicat moltes vegades que ètnicament, el Japó és gairebé uniforme, la "neteja ètnica amb les illes d'Okinawa o Hokkaido fa segles que va homogeneitzar el país. I tret de l’ocupació nord-americana de després de la II Guerra Mundial, no ha conegut cap govern estranger. Pel japonesos actuals és molt difícil imaginar-se la situació de Catalunya, sobretot tenint en compte que Espanya és un país simpàtic a ulls japonesos i que partim de ser els dolents.


El professor Tazawa acaba l'article d'una manera optimista, segons ell, el cas català finalment ha despertat interés al Japó

(...) per corroborar aquesta impressió, aquest diumenge el diari Asahi-un dels més importants del Japó amb 7 milions de tiratge- va publicar un editorial sobre la qüestió catalana. Arrencava així: “Barcelona no és només una ciutat olímpica i futbolística sinó també la capital orgullosa de la comunitat autònoma de Catalunya. Ara hi parlen d’independència amb fervor i amb un cert risc”. (...)

El professor Tazawa Ko és el traductor del Tirant lo Blanc al japonès, i entre altres coses el creador del diccionari Català-Japonès i Creu de Sant Jordi.

9N Estem convocats!

Finalment ha arribat el dia, jo fa setmanes que em vaig inscriure, portava tota la vida esperant veure això, i finalment ha arribat, ara ens queda ser mereixedors de l'oportunitat que se'n presenta, seran unes setmanes intenses, els catalans de la diàspora en serem els ambaixadors i no defallirem en explicar a qui calgui, on calgui que els fets extraordinaris que estan succeïnt al nostre petit país, petit en extensió, però gran en valors, i farem prevaldre aquests valors de democràcia, voluntat i llibertat i cap poble del món ens podrà donar lliçons, ans el contrari serem un exemple a seguir.

Tres-cents 18 de setembre

El 18 de setembre ha marcat la meva vida, literalment. Un 18 de setembre de fa "secrets anys" (^_^) va néixer la meva mare o sigui que si no hagués estat així, jo ni existiria. Anys després també un 18 de setembre, quan jo en tenia 5 ( i mig ), va néixer la meva germana, després d'aquell estiu a Cabrera de Mar on vaig aprendre a muntar a cavall, vaig tenir la meva primera bicicleta ( potser per fer-me passar la gelosia ) i vaig descobrir els còmics de l'Astèrix.

Abans de fer 20 anys i després d'unes vacances a Galícia amb els amics de la Universitat em van ingressar un 18 de setembre a la Clínica del Sagrat Cor de Barcelona, víctima d'una úlcera de Crohn, davant la incompetència dels metges d'aquell centre vaig ser traslladat un mes més tard a Sant Pau on vaig passar-hi dos mesos, una de les experiències més especials de la meva vida, els fans de Polseres Vermelles ho entendreu.

Continuant amb el relat de la meva vida, ja d'adult, casat i expatriat al Japó, la vida em va fer un regal un regal preciós en forma d'angelet, el 17 de setembre de fa nou anys va néixer la Shikibu, a 3/4 de 11 de la nit, va anar de ben poc que no neix el 18 de setembre, un petit problema d'arritmia cardíaca però, ens va mantenir allunyats del nostre tresor ben bé fins les 5 de la matinada del, és clar 18 de setembre, que va ser el primer cop que vaig poder abraçar la meva petita filleta.

Demà serà 18 de setembre, fins fa poc no vaig aprendre que el 18 de setembre era la data de la capitulació de Cardona i el fi de la Guerra de Successió al Principat. És curiós que aquest fet ens fos tan desconegut als catalans. ( Per cert, Franco va convertit el Castell de Cardona en un Parador Nacional ).

Molt lluny d'on sóc ara, potser no tan lluny de vosaltres, el 18 de setembre es convertirà en una data històrica per una nació d'Europa, Escòcia, demà votaran si volen ser independents del Regne Unit i recuperar la sobirania que fa més de 300 anys van cedir a Anglaterra.

El resultat del referèndum d'Escòcia estic segur que tindrà un gran impacte sobre la nostra nació i com a conseqüència, la manera en que enfrontarem els mesos següents abans de la nostra pròpia votació, és possible que aquest 18 de setembre ens afecti com a poble i és clar, a nivell individual, ja que estic convençut que una victòria del "YES" encoratjaria els nostres indecisos a pendre partit per la independència, sobretot en veure que l'endemà de les votacions escoceses ni el món s'ensorrarà ni cap plaga d'Egipte caurà sobre els caps dels habitants del nou estat.
Jo estic convençut que demà tornarà a ser un dia que canviarà la meva vida.

El darrer Setembre sense llibertat!

Avui fa 300 anys que la ciutat de Barcelona, després de tretze mesos de setge, queia en mans de les tropes de la Doble Corona comandades pel Duc de Berwick. Aquell dia plovia, com plou avui a Tòquio. He hagut de deixar el Penó de Santa Eulàlia damunt del llit perquè no vull que es mulli. L'estelada, però, l'he penjat al balcó, és la seva feina, sortir cada any al balcó per recordar a tothom que en aquell pis hi diu un català, i per recordar-me a mi mateix qui sóc i quin vull que sigui el futur del meu país, Catalunya.

Els qui llegiu aquest blog sabreu que tinc un discurs divagant i que salto d'un trema a un altre amb facilitat, així que avui abusaré una mica del meu habitual calaix de sastre i de la vostra paciència, perdoneu.

He esperat uns dies a pair la V de Tòquio, per les fotografies ja podeu veure com va anar. Vam ser poquets, menys que l'any passat, però hi havia molts factors en contra, sobretot el mal temps que va fer molta gent preferís quedar-se a casa. També us he comentat el tema de la por. Hi ha gent que treballa amb empreses relacionades amb l'ambaixada espanyola i no vol problemes. Però això ja us ho he explicat en l'entrada anterior a aquesta.

Us vull explicar els meus sentiment el dia de la V.
Em vaig llevar d'hora, ben d'hora si es pot dir que dormís, ja que estava molt neguitós per com sortiria la V, el temps era molt dolent i no va parar de ploure tota la nit, i a més feia vent, d'aquell que fa ploure de costat. Amb l'Aya i els nens vam fer quatre Teru-teru botsu, que són uns ninotets fets de paper o roba que es lliguen pel cap amb un cordill i es pengen de les finestres per demanar que l'endemà faci bon dia. Després d'esmorzar vam comprovar que els Teru-teru havien fet una mica de feina i que la pluja semblava minvar, i això ens va donar esperances.
Per primera vegada que recordi vam sortir de casa amb temps per poder agafar el tren que ens duria directament a Shibuya, haviem quedat una mica abans amb una companya del Casal per acabar de veure on posaríem la càmara i no podíem fer tard.
En sortir de casa, es va produir un fet excepcional que recordaré tota la vida, potser us semblarà una rucada, però són les petites coses les que et fan canviar els sentiments. Em vaig veure envoltat dels meus éssers estimats, l'Aya, la Shikibu i en Miró, tots tres riallers i animats, m'havia costat molt convèncer la Shikibu que havia de fer festa de Ballet per anar a una "cosa de Catalunya", i quan em va agafar la mà per fer el camí de l'estació em vaig sentir feliç, vaig sentir aquell caliu al cor que se sent tan poques vegades a la vida, i aleshores vaig deixar depreocupar-me, sabia que passés el que passés sortiria bé. Aquest sentiment, potser és el sentiment de molts catalans independentistes de fa molts anys, estar sols, ésser minoria, els frikis que anaven al Fossar de les Moreres, o penjaven l'única Senyera al balcó del barri ( encara sóc l'únic ). Però el diumenge a Tòquio vaig anar a una concentració per demanar les llibertats del meu poble i hi vaig anar amb la meva família, i em vaig trobar amb altres catalans que tenien el mateix anhel que jo. Vaig conèixer en Joan que "passava per allí" i que ens va fer les fotos de la V des d'un Starbucks, un noi que no coneixia de res i a qui vaig confiar la meva càmara de 600 euros.
Avui a Barcelona hi ha milions de catalans de totes les edats, races i condicions, i sortirà bé, i el món veurà quina mena de poble som.
Per cert, érem pocs però vam cridar prou l'atenció, la gent ens feia fotos i ens preguntaven, la policia ens va deixar fer ( això em treia el son sincerament ) i la nostra V a donat la volta al món gràcies a les xarxes socials, amb les de 3.200 likes al FB només a la pàgina de l'ANC, i 200 comparticions, centenars de repiulades al Twitter i més de 140 usuaris a la plana del Casal encetada just abans de la diada.
Ha estat una de les més valorades, per la dificultat que comporta "tallar" Shibuya's Crossing, un dels encreuaments més transitats dels món, en una ciutat de 30M d'habitants us ho podeu imaginar. I ho vam fer fins a quatre vegades! Si nosaltres amb una espardenya i una sabata ho vam fer possible, què no podem fer tots plegats si ens ho proposem?
Avui serà un dia que farà història, la manifestació pacifica d'un poble reclamant llibertat per decidir el seu futur. Avui després de 300 anys els catalans tornem a lluitar i aquest cop vencerem.

Visca Catalunya Lliure! I via fora!

D'Utrecht a Tòquio els "Mortadelos" espanyols no paren

Els darrers fets ocorreguts a l'Instituto Cervantes d'Utrech no ens són gens estranys, ja que el catalans de Tòquio els hem anat patint any rere any.

El que escriure a continuació és un text que fa un any vaig enviar a Víctor Alexandre per denunciar la censura que el Cervantes impartia sobre els actes culturals que tenien lloc a la seva delegació a Tòquio. En aquells moments vaig parlar de l'autocensura de la por.
L'autocensura practicada pels catalans que d'alguna manera es guanyen la vida al Cervantes i dels mateixos treballadors de l'Instituto que estan sempre sota la pressió dels de dalt, del cap de torn que alhora rep pressions del director que rep pressions de l'ambaixada. En aquells moments vaig demanar Víctor Alexandre que no fes públic el missatge, per no perjudicar ningú. Avui el joc ha canviat i ja no ens poden fer mal.

"Hi ha països europeus els ciutadans dels quals tenen por de perdre la feina per llegir un poema, no fos cas que l'amo s'ofengui. Aquests ciutadans no ho són d'ex-dictadures soviètiques ni són empleats d'empreses unltraconservadores amb amos explotadors. Aquestes coses passen a centres de cultura de països en teoria democràtics en ple segle XXI on els organitzadors d'esdeveniments culturals s'autocensuren per por.
Això és el què va passar a l'Instituto Cervantes de Tòquio en els moments preparatoris de l'organització de la Festa de Sant Jordi, en homenatge a Espriu i el centenari del seu naixement. Quina mena de país és on els seus ciutadans poden perdre la feina per llegir un poema? Aquesta és la imatge que es vol donar al món de tolerància?

Per què s'han d'enfadar, per llegir Espriu el dia del seu homenatge? Un homenatge, d'altra banda humil, organitzat per voluntaris, ja que el centre de cultura que en teoria ens representa a tots no té previst fer cap esdeveniment oficial per homenatjar uns dels poetes més grans de la nostra història, i tot perquè escrivia en una llengua incomoda, que subsisteix malgrat els segles de genocidi cultural. Per cert, festa presentada com a "Dia del Libro".
L'autocensura ha estat implacable amb els poemes de la Pell de Brau, llibre del que es va llegir no pas els poemes més significatius sinó els que menys podien ofendre, perquè hi ha països on demanar diàleg ofèn, on reclamar llibertat es consideren amenaces més perilloses que un fusell.
Durant la festa es va oferir un concert de dolçaina que va estar "escursat" després que s'interpretrés el Cant dels Maulets i que sabés que la peça final seria la Muxaranga. Això sí es va excusar la manca de temps ( sin que se note el cuidado ).

La paraula contra el mur, el mur de la por, l'auto-odi, l'autocensura, por de perdre la feina, por d'ofendre. Fins quan aguantaren aquesta situació?
Per cert l'esdeveniment va estar subvencionat per la Generalitat, ja que el Ministerio espanyol no aporta res, com és costum quan es tracta de promocionar la cultura d'un país que paga el 20% del pressupost del flamant Instituto Cervantes de Tòquio. Cornuts i pagar el beure!

Un dels co-organitzadors de lla Festa de Sant Jordi és l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya, una organització lucrativa, creada a l'època Pujol, quan es van encetar els vincles econòmics amb el Japó, és una associació altament espanyolista, que s'incomoda molt amb el procés sobiranista, tot hi que ha organitzat xerrades per explicar la situació del nostre país, no vol perdre la bona relació que té amb l'ambaixada espanyola i talla d'arrel qualsevol expressió que es pugui considerar ofensiva per part dels representans del Reino d'Espanya.

Fins hi tot l'any passat vaig haver d'amenaçar en retirar els meus cartells, que decoraven la sala, si no treien una bandera espanyola que volien posar al taulell recepció. I com que no es va poder fer l'acte en català es va optar per fer-lo en japonès."

Fins qui la carta que vaig enviar a Víctor Alexandre, enguany però, els fets van ser més greus ja que la Festa de Sant Jordi va ser censurada del tot. Després de presentar el projecte basat en la Celebració del Centenari, i d'haver estat aprovada, dues setmanes abans de la Diada ens van fer arribar un correu on se'n deia que el director no considerava oportú que es tractés un tema bèŀlic en una jornada festiva. L'excusa, sempre molt diplomàtica, era que hi hauria canalla i no volien ferir sensibilitiats, per això se'ns va demanar fer una cosa típica, com ballar sardanes i fer castells ( com si tots el catalans del món sabéssim fer castells o ballar sardanes ), és clar i tots el espanyols saben tocar la guitarra i ballar sevillanes!

Personalment, no veig que parlar d'uns fets històrics puguin ofendre o espantar a la canalla, a menys que el director del Cervantes tingués clarissim que els de Berwick es van passar tres pobles. De fet volíem parlar de la construcció de la Nova Europa i explicar per què lluitaven els catalans del 1700.
La festa es va fer, però sota el control de l'Instituto i de l'Associacio d'Amistat amb Catalunya, que ja us he explicat del pal que va. De fet, estem sols el seu rival, el director d'Acció va del mateix pal ( Marcas Renombradas Españolas, ja m'enteneu ). Per cert en una ocasió Freixenet ens va negar el suport perquè, textualment: "nosaltres no som una marca catalana, som una marca internacional"

En fi, jo vaig acabar barallat amb la mitat de catalans i vaig retirar el meu suport a una festa que portava ajudant a organitzar des de feia quatre anys. Em vaig empassar els meus dibuixets de Miquelets "kawaii", les "pegatinas i catalogos" que havia dissenyat i el Penó de Santa Eulàlia que havia fet imprimir per l'ocasió.

Fa uns mesos el fundadors del futur casal Català ens vam trobar amb un professor universitari que, després d'acabar uns estudis en una universitat japonesa, va accedir a col·laborar amb el Diplocat perquè ja no podia perdre la beca d'estudis, la seva tasta amb el Diplocat va ser fer un parell de conferències d'àmbit acadèmic per explicar el procés polític que està vivint el nostre país, les dues universitats van rebre pressions de l'ambaixada espanyola perquè no es fessin, i a la darrera van aconseguir retallar el torn de preguntes perquè ningú que estigués interessat pogués preguntar. Naturalment si preguntes per què, et diran que és per manca de temps.

El diumenge passat vam fer la V, potser algú por dir que hi havia poca gent, és veritat tenint en compte que hi ha hagut un increment de catalans al Japó, tot sabem perquè. Us puc dir que molts no van voler venir tot i que simpatitzen amb la causa sobiranista, no van venir per por. Per por de sortir en una foto que els pogués comprometre.

Estic segur que les coses aniran a pitjor, nosaltres no som Albert Sànchez-Piñol, però el seu cas ens ha ajudat a fer visibles les males pràctiques del cos diplomàtic espanyol.

Per cert, quan sento Joan López-Alegre dient que els Cervantes fan cursos de Català, em pixo. Els cursos de Català del Cervantes els fan l'Institut Llull que paga al Cervantes pel lloguer del local, els professors són pagats pel Llull, i el Cervantes els obliga a tenir un mínim d'alumnes ( que paguen directament al Cervantes no al Llull ) si no hi ha prou alumnes es suspèn el curs o el Llull ha de pagar les matrícules dels alumnes que falten per cobrir el cup. No sé si això és el tracte que té el Llull amb altres Cervantes, però a Tòquio és així.
La Festa del Sant Jordi l'organitzen catalans voluntaris i associacions japoneses interessades que busquen suport entre empreses catalanes com Codorniu o Desigual, el Cervantes només posa el local, però ho aprofita per fer promoció, ja que la Festa de Sant Jordi és de llarg la que més gent aporta. A més ho venen com una festa espanyola o sigui que negoci rodó.

Apa, ara ja sabeu el pa que si dona.

NOTA
Un amic m'ha fet unes petites correccions sobre el funcionament del Cervantes pel que fa a les classes de Català i la promoció de la nostra cultura.
En un principi hi havia un acord del Llull amb el Cervantes, per fer classes de Català de 8 a 6 persones, el Llull es comprometia a pagar les places que faltessin.
Però amb la crisi va ser difícil d'acomplir i l'acord es va trencar, aleshores el Cervantes va proposar fer mini-grups de 4, que pel que sembla costen d'omplir fins hi tot pel Castellà. Quan més petits són els grups més diners costen tot i que els professor cobren igual per una classe en Català que en Castellà. Us podeu imaginar que molta gent que vol estudiar Català es fa enrere ja que costa més que estudiar Anglès, i és clar és una llengua molt especialitzada per ser tan minoritària.
Hi ha dos tipus de professors, els funcionaris i els coŀlaboradors, actualment no hi ha cap funcionari de Català i la coordinació dels cursos es fa per voluntariat dels coŀlaboradors.
Les classes de Cultura Catalana les imparteix un membre dels Casal Català a petició de l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya, també de forma voluntària. El Cervantes aprofita aquestes classes per promocionar el "xiringuito" gratis. 

La V a Tòquio

Un any més, un repte assolit, enguany fer la V amb els catalans a Tòquio, on? Al Shibuya's Crossing, potser l'encreuament més transitat del món. 

Haig de confessar que no les tenia totes. Ja ho podrem fer? No hi haurà massa gent? La policia no ens cridarà l'atenció? Ens confondrem amb la gentada?

Anit poc que vaig dormir gaire amb totes aquestes cabòries al cap, per acabar-ho d'adobar, Sant Pere semblava del PPSOE i ens va enviar una tempesta de llamps i trons que ens ha fet la guitza tota la nit.

Per sort els teru-teru botsu que vaig penjar ahir han funcionat i a l'hora programada han caigut només quatre gotes. 

O sigui que ni la pluja ni el vent, ni els lamps ni els trons, ni l'agent del CNI enviat per l'ambaixada espanyola han aconsseguit aturar-nos. 

Moltes gràcies a tots els qui heu vingut!