diumenge, d’abril 03, 2011

Més motius per estimar el Japó

Fa uns quants de dies vaig publicar un post sobre l'illa d'Enoshima, us vaig parlar de la seva bellesa i una mica de la seva gastronomia, potser vaig encetar una sèrie de posts en que us vull fer veure la riquesa cultural del meu país d'adopcio.
Fa anys vaig llegir la noveŀla de James Clavell, "Shogun", en un moment del llibre un personatge no japonès li diu al protagonista, un capità anglès, que: el Japó és el país més bonic del món, si saps on mirar. Educar aquesta mirada no és fàcil, jo sóc com el meu avi murcià, que després de viure tota la vida a Badalona deia que els carrers de Jumilla eren més amples. Fins que un dia hi va tornar, i es va trobar amb un poblet petit de carrerons estrets.
Japó és un país que es renova constantment, on no hi pots trobar edificis antics, o places històriques, la historia del Japó es porta dins de cada habitant, dins dels llibres, amb cada gest, o amb una petita acció.
Potser perquè el Japó pateix terratrèmols constants que el destrueixen, els japonesos no s'aferren a l'arquitectura, a les coses materials, i aprenen a resignar-se i a tornar a començar, com un au Fènix, el Japó resorgeix de les seves centres amb força renovada.
És cert que hi ha una tradició molt forta, costums apresos que no han canviat des de fa mil anys, però també hi ha una cultura popular que evoluciona constantment, que es renova i que canvia tan ràpid que el què és moda avui potser no ho serà demà. Aquesta capacitat de renovació constant, d'evolució fa que sigui un país admirable.
Una altra cosa que cal admirar del Japó és la capacitat de treure profit dels seus pocs recursos naturals, el territori no és gaire gran, malgrat tot hi vivim més de 125 milions de persones, una gran part d'aquest èxit és com el japonesos aprofiten el màxim els recursos dels que disposen, per exemple amb el menjar. Al Japó es mengen productes com les algues que tenen moltes proteïnes, per contrarrestar la mancança de bestiar ( no crec que un pagès del segle XVIII hagués tastat mai la carn ). Aquesta mancança de productes ha fet que aguditzessin l'enginy creant una cultura gastronòmica que ha seduït el món. Milers de receptes que canvien d'un poble a una altre, una gran diversitat de plats senzills en aparença però complicats com una fòrmula màgica del professo Snape, que fan d'un plat de pollastre i arròs una obra d'art.

En part frugalitat, en par equilibri calòric, fan de la dieta japonesa una de les més recomanables per la salut. Saber apreciar sabors subtils, textures desconegudes, perfums diferents als que estem habituats, és més fàcil del que ens pot semblar, al cap i a la fi tots som humans i tenim les mateixes necessitats i desitjos.
Us dic això, perquè no us penseu que al Japó tot es redueix al Sushi o al Tatake ( que sembla estar molt de moda tot i que només en una de les seves variants ), hi ha milers de plats per descobrir, milers de sensacions noves per seduir el paladar.
Des de Europa es parla de contaminació nuclear fins a l'absurditat, com el govern alemany que ha prohibit els restaurants de Sushi, com si el peix vingués del Japó ( com l'Ordralfabetix dels Astèxix que portava el peix de Lutècia en carro ). Ahir vaig veure un acudit de molt mal gust publicat al diari el Punt on un cambrer oferia menjar radioactiu als clients com una "delicatessen" japonesa.
Al Japó els controls sanitaris són molt rigosos i s'analitzen tots els productes per controlar els nivells de contaminació, el nivells d'exigència són 10 vegades superiors als nostres. És possible que els naps del pagès d'Ascó no passessin el test de radioactivitat de les nostres autoritats.
Us dic tot això perquè no caieu en la paranoia d'alguns governs ignorants o interessats i us creieu que al Japó estem sota una apocalipsi nuclear ni un fenòmen com el de Txernòbil.

Els habitants del Japó fem vida normal, tret de la zona arrasada és clar, estem tristos i afectats, però ens en sortim, ajudarem als nostres conciutadans del nord a sortir-se'n, recollim diners i coŀlavorem com podem, entre les coses que podem fer és intentar fer vida normal, com sortir a gaudir d'un pollastre Teriyaki amb arròs, ou i algues, amb mongetes dolces, sopa de Miso i uns cogombrets amb salmorra, acompanyats d'un te verd o una cervesa ben fresqueta. Tot un plaer pel paladar i per l'esperit.

4 comentaris:

Josep Ma. ha dit...

Us he conegut amb el terratrèmol del Japó i el posterior Tsunami. Sou un dels punts de referència que tinc per veure que, de fet, el que llegim a la premsa catalana o espanyola es refereixen a un lloc anomenat Japó, que no es el Japó on viviu.
D'altra banda, m'he enamorat del vostre bloc i des de fa un parell de setmanes n'espero amb delit el nou post.
Es exquisit llegir-vos en el dia a dia.
A reveure

Marta ha dit...

Es boniiiiiiiiiiiiiiiisim el menjar japonés!
Per cert!! Avui he anat amb el meu germà i ell ha demanat un pollastre teriyaki, que estaba boniiiiiiiiiiiiiiiiiiisim!!!
Però es que nosatres sóm uns adictes a la ddeita japonesa, per cert!! Que la Keiko ens va recomanar un restaurant a Barcelona que volem anar-hi i no ens enrecordem de l'adreça, es veu que coneix els del restaurant i ens va dir que si menja molt i molt bé, li pots preguntar l'adreça?
L'alarma que s'està creant aqui no té cap mena de sentit, es nota que no coneixen la cultura (jo no es que sigui una experta) però hi ha una notable diferencia amb la China, el Japó es High quality!!!

Petons a tots!!!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Josep Ma.
Moltes gràcies, m'has fet posar vermell.
Tens raó, el Japó és un gran desconegut a Catalunya, a Occident. Sovint es confon amb la Xina, fins hi tot TV3 només té un enviat especial a la Xina que cobreix les notícies del Japó, però si estem a dues hores d'avió!
És increïble el menyspreu que es té per un país tan important pels interessos de Catalunya com és el Japó. Potser per aixo les empreses japoneses estan començant a abandonar el Principat.
Pel que fa a les notícies sobre el terratrèmol i el tsunami, crec que la premsa volia vendre i per vendre necessitava sang i fetge, és clar que la devastació ha estat enorme, però res a veure amb la visió apocalíptica que s'explicava des dels mitjans catalans. La zona més afectada ha estat Tohoku, al nord-est del país, allí la devastació és tràgica però Tòquio o Yokohama, a part d'unes hores caòtiques de confusió i nerviosisme, van recuperar la normalitat ràpidament, és cert que amb restriccions energètiques que afecten els transports i els abastiments d'alguns productes, però no calia enviar avions de rescat o sortit fugint, això ha estat més una propaganda política que res més.
Després quan va començar la crisi nuclear, es van veure els interessos que hi ha a Catalunya i i a Europa en contra d'aquesta energia, sobretot a Catalunya on hi ha pendent el tema del "cementiri de residus".
Fa gràcia, avui el govern publicava els nivells de radiació de la zona de Tòquio, i resulta que és més baix que a zones de l'Oest on alguns estrangers es van anar a "refugiar" ( sortir del foc per caure a les brases ).
Me n'alegro que t'agradi el blog, m'agradaria que a Catalunya es comencés a veure el Japó com el que realment és, i no com una peŀlícula de Godzilla.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Marta
El menjar japonès és molt bo per això els japonesos estan tot el dia parlant de menjar, és el que més els importa, potser, però perquè mengen poc, si els comparem amb els occidentals, només cal veure les mesures de cafè d'un Starbucks japonès a un d'americà, la mida "gran" japonesa és la "petita" americana. Quan vam anar a NYC no ens podíem acabar el menjar que ens posaven al plat.
Pel què fa a la Keiko, li pots preguntar tu mateixa, perquè ja són a Barcelona. I no saps el greu que em sap. :(