dilluns, d’abril 04, 2011

No cal que torneu...

No cal que torneu, si marxeu ara, no cal que torneu. Aquest és l'avís que la direcció de Mainichi Simbun va fer als seus treballadors, l'avís anava dirigit sobretot als treballadors estrangers que volien abandonar el seu lloc de treball durant la crisi després del terratrèmol.

De fet la situació és més que preocupant, l'èxode d'estrangers durant els dies següents al terratrèmol i amb l'amenaça de contaminació nuclear, pot haver afectat la imatge dels immigrants al Japó. Quina empresa voldrà contractar treballadors que fugen abandonant les seves responsabilitats, deixant que siguin els seus companys nacionals que es facin càrrec sols de la situació.
I amb quina cara tornaran els que van marxar aprofitant els avions que els seus governs els van posar a disposició per fugir d'una inexistent Apocalipsi.
És evident que molts governs occidentals van cedir davant l'opinió pública que es va veure influenciada per la  premsa i les agències de notícies que donaven informacions exagerades sobre la situació del país.
Sembla clar que si Franca va oferir avions per sortir del Japó, els espanyols no perdonarien que Zapatero no fes el mateix, i és clar,  si França vol una merda, Espanya en vol dues ( com dirien al "Polònia" )

No sóc, com ja sabreu els qui em coneixeu de fa temps, gaire amic de l'ambaixada espanyola, ja que no la considero la "meva ambaixada", però la vull defensar en part, perquè des de l'ambaixada espanyola se sabia la situació real del terratrèmol i el tsunami, i la posterior crisi a la central nuclear. Tot i que potser van ser lents alhora de donar informació, cal pensar que les seves oficines es van veure afectades pel tremolor com es pot veure al blog d'un treballador de l'ambaixada.
Em fa gràcia que el primer què em preguntaven els mitjans catalans que em van entrevistar dies després del terratrèmol era la reacció de l'ambaixada espanyola. Jo m'espero de l'ambaixada, que tingui al dia els meus papers per votar, el meu llibre de família i que em renovi el passaport a temps. Les ambaixades no són el "papa i la mama" que vindran a fer-nos moixaines quan ens hem caigut i pelat un genoll. No són equips de rescat ni refugis en cas de conflicte, són oficines burocràtiques amb funcionaris que centren els seus esforços en cobrar comissions per ajudar als empresaris a establir relacions comercials. I en el cas de l'espanyola a promocionar part del seu territori i a fer propaganda política i cultural de la seva visió d'Espanya.
No em van trucar ni esperava que ho fessin, són quatre treballadors a la secció consultar i més de dos-mil residents registrats ( fa set any érem mil cinc-cents ).

Quina mania que sempre que hi un conflicte han de ser les ambaixades les que han de repatriar als turistes o  als nacionals estrangers. Que no hi han les agències de viatges o les empreses contractistes? Són aquests els qui s'ha de fer càrrec de la situació, i poster o faran millor, com el cas de Repsol o BP a Líbia. És més fàcil que Julià Tours trobi un avió que un funcionari d'una ambaixada, crec jo.

Bé, després de la comèdia del rescat, resulta que aquí no passa res, que la vida és si fa o no fa normal i que els trens funcionen, pel què sembla, malgrat tot, millor que la Renfe.
Avui el govern publicava un index de radiació comparatius i resulta que hi ha més radiació a l'Oest, on fan fugir molts estrangers, que a Tòquio. I que les antenes de telefonia mòbil o les línies d'alta tensió emeten més radiacions de les que tenim en aquest moments.
Aquestes dades fan que l'èxode d'estranger encara sigui més ridícul, i les excuses de donar tanquilitat a les famílies també, Internet no ha deixat de funcionar, i els telèfons només ho van deixar de fer algunes hores després del desastre.
És cert que els estrangers que vivien a la zona afectada ho tenen més magre, però no més que els seus veïns japonesos, ells no marxaran del país, perquè Japó és la seva llar i els estrangers que ho facin, si marxen és perquè són i seran sempre estrangers com el d'Albert Camus, però els qui anomenem Japó "casa", aquests no ens em plantejat mai marxar. I ara ens constarà tornar a tenir la confiança que tant ens ha costat aconseguir, perquè quatre, quatre eixelebrats es van deixar endur per la histèria i la propaganda forastera.

10 comentaris:

Carquinyol ha dit...

No sé noi, no puc deixar de pensar que de la mateixa manera que hi havia interessos als que els interessava magnificar l'incident nuclear n'hi ha interessos als quals els hi interessa magnificar la fugida d'estrangers. No sé quants estrangers hi viuran al Japó però em sembla que seran un col·lectiu força nombrós, tan que el percentatge d'ells que cabrien als vols preparats per a 'repatriar-los' seria força baix i més que res anecdòtic (de fet crec que l'avió que va enviar l'Estat Espanyol va torna força buit i això que portava gent d'altres estats)

En tot cas, jo penso que el fet de marxar o de no marxar també influencien altres factors, no només si ets japonès o estranger, com ara si sents que allà on vius és casa teva, la proximitat a la zona de problemes, la possibilitat o no de marxar del lloc, l'angoixa que et crea tot plegat... vaja, que crec que és més una decisió bassada en la personalitat i en la situació de cadascú que no pas en la seva nacionalitat.

Ara bé, t'haig de dir que en una cosa no estic gens d'acord amb tu. Ens comentes que aquí no passa res, que la vida és si fa o no fa normal. No passarà res a on esteu vosaltres, perquè a 20km en rodó de la central la gent ha hagut de marxar de casa seva i a 30km han de seguir una sèrie de recomanacions. A més de que s'ha de controlar la radioactivitat dels aliments i del mar en certes zones, i tot això per culpa de que una central nuclear de sis reactors està un xic descontrolada a hores d'ara. Tal com dius, no és l'apocalipsi però certament de problemes n'hi ha.

Ah... i realment, la radiació de les antenes de telefonia mòbil o línies d'alta tensió potser és superior, però s'ha de tenir en compte l'energia que té la radiació i, realment, una radiació d'origen nuclear té moltíssima més energia que no pas la que pugui generar una antena de telefonia mòbll o una línia d'alta tensió, tot i que rebre-les de forma continuada tampoc és gens aconsellable.

Jo l'únic que desitjo és que es solucioni d'una vegada el problema i prego per a que hagi sort i tota aquella gent que ha hagut de deixar casa seva (ja sigui pel tsunami o per la radiació) i pugui tornar per a realitzar una vida el més normal possible.

Una abraçada.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Potser no m'he explicat bé, però el què volia dir és que a Tòquio i a Yokohama no passa res de tan greu com per haver d'abandonar el país.

Segons les dades del 2003 hi havia 2 milions d'estrangers. La majoria dels que van marxar eren de la zona de Tòquio, no hi ha gaires estrangers fora de Tòquio o les grans capitals.

Carquinyol ha dit...

Realment és veritat que s'ha extés el pànic cap a zones on no hi hauria d'haver. Jo penso que en tot això hi ha una mica la paranoia de Txernòbil, ja que en aquell cas no arribava gens d'informació fins que no era massa tard i aqu, al començament sobretot, la desinformació ha fet molt mal.

Jo penso que els estrangers que estan com tu, integrats al país, no hauran marxat. És així company ?

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Molts han marxat a l'Oest ( del Japó ) per relaxar-se o fugir de l'estrés segons diuen, altres per, com dius tu, per prudència davant un futur desastre. De fet dels que conec pràcticament tots han fugit de Tòquio, i ara van tornant. Entenc alguns, però n'hi ha d'altres que van fent bandera de com s'estimen el país però després no actuen en conseqüència, i després es van fent els màrtirs o els herois.
Potser estic un xic resentit amb ells.
Hi ha molts japonesos que no han pogut anar a "relaxar-se".

Carquinyol ha dit...

Entenc perfectament el ressentiment que tens vers aquells personatges !

Marta ha dit...

Si, Isaac , si que es nota un resentiment i també potser en la teva situació es normal, però tu saps que cada persona actua diferent i tu has reaccionat com creus que ho havies de fer, aixó es lo més important.
Segueixo pensant que per ajudar tindreu que comercialitzar les samarretes de Rebuild Japan, ja ho has comentat al teu soci??
Petons i anims!!!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Carquinyol i Marta
Gràcies per entendre'm.
Marta
Soci? No, és un amic meu per qui he fet uns dissenys, ja m'agradaria ser el seu soci, sobretot si tot surt bé ;)
Li he comentat el tema, però va molt enfeinat i encara no s'ho ha pogut mirar. De totes maneres hauria de ser un disseny més senzill.

David Fibla ha dit...

Saps que t'acostumo a llegir i sempre m'admira com de bé t'has integrat a un mon tant dificil com el japonés, cosa que, com he dit varies vegades tant als teus pares com a la teva germana o a en Dani, jo seria incapaç de fer.
En aquest escrit t'entenc perfectament. Per culpa de quatre ara tots els "forasters" sereu mal vistos. Però això tampoc ho trobo just.
M'agradaria saber que van fer els possibles ciutadans japonesos als grans terratrèmols de Mèxic, Haiti o el d'on vulguis. El més normal és intentar salvar la pell, i si tens on fugir, "pires" i molta sort per qui es quedi.
Realment veig que ets un japonés nascut a Catalunya. Espero que els teus veins també ho vegin.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

David
Hi ha estrangers que són de vacances, ni ha que viuen al país, però fan com si visquessin en un altre i mai s'integren, ni ha d'altres que volen formar part del la societat que els ha acollit, jo per molt que m'hi esforci, no seré mai japonès, ni el japonesos em veuran com un d'ells, el meu físic em delata.
Però Japó es casa meva, on han nascut els meus fills i on tinc la casa i la feina. Per això seré dels que pujarà els nens al terrat i lluitarà contra el tsunamis amb sac de sorra si s'escau, i després sortiré amb la pala a netejar les restes de runa i fang.
Això no ha estat necessari almeny aquí i espero que no sigui mai, però sense la necessitat de fer grans heroismes, només el fet d'acompanyar els companys de feina cada dia ja és una gesta lloable.
Segur que els japonesos de Mèxic, o Haití van fugir, els de Nova Zelanda, però van morir, gent jove que estudiava anglès, tots dins el mateix edifici.
Els bombers japonesos no van trigar gaire a viatjar a la ciutat afectada per mirar de rescatar als seus conciutadans, i les famílies de les víctimes van arribar més tard, per repatriar els cossos de més de 20 estudiants. És clar que a Nova Zelanda no hi havia cap amenaça nuclear. En casos com aquests és normal sortir corrents, el que venia a dir és que la fugida l'he trobat exagerada, sobretot per la gent de Tòquio o Kanagawa.

David Fibla ha dit...

Gràcies per la resposta Isaac.
Com la majoria de les vegades, la informació sesgada o interessada del que arriva de l'altra banda del mon et fa ser (o semblar) injust.
Un cop més àmins i els millors desitjos des de Badalona.
Una forta abraçada als quatre.