Fabulós article de Valèria Gaillard al Punt-Avui sobre la darrera noveŀla de Jaume Cabré, Jo confesso. L'article ens parla dels punts potser més destacables de la noveŀla dels què en voldria ressaltar un fragment:
En tot cas, el novel·lista també tenia en ment el famós J'accuse, de Zola. Efectivament, el tema de la diàspora jueva queda recollit en l'obra. Fins i tot un dels personatges estableix un paral·lelisme entre el poble jueu i el català, perquè, com els jueus, “els catalans s'han sentit esclaus en la seva pròpia terra”. Davant d'aquesta afirmació, l'Adrià diu: “Jo també sóc jueu. Jueu de cap, de poble, d'història.” Els jueus ja tenen estat propi. Els catalans, no: “En no tenir estat és molt difícil mantenir la visibilitat de la literatura catalana a fora, fins i tot d'altres igual de minoritàries, l'eslovena o les nòrdiques, fan més feina perquè tenen estat.”
Avui en dia Catalunya és més anti-jueva que mai almenys des del segle XIV, i també més "espanyolitzada", potser té alguna cosa a veure. Lluny han quedat els dies en que Salvador Espriu associava el poble jueu amb el català a l'Assaig de càntic en el Temple de la Pell de brau. O que Jordi Pujol començava tenint relacions diplomàtiques amb l'Estat d'Israel abans que Espanya el reconegués oficialment.
Sempre he tingut simpatia pels jueus, he confessat moltes vegades en aquest blog que sóc sionista, tot i que no estic d'acord amb moltes de les coses que fa el govern israelià.
Com el personatge de la noveŀla de Cabré, sempre he trobat un paraŀlelisme amb el poble d'Israel i el poble català, com ells som captius a la nostra pròpia terra, marcats i insultats, titllats d'especuladors, garrepes i poc solidaris, però alhora el motor i l'enginy de l'estat que ens empresona.
Crec fermament que si els jueus no ens haguessin abandonat el 1391, després de l'atac al Call de Barcelona i farts de la violència a que eren sotmesos, Catalunya seria hores d'ara un estat independent.
Nosaltres, ens aferrem a la nostra llengua i cultura, i malgrat el atacs rebuts, som tossuts i decidits a fer-nos escoltar on calgui per qui calgui. Com els jueus durant el Sàbat quan deien "l'any vinent a Jerusalem", nosaltres mirem el futur i diem: "aviat la llibertat".
Com els jueus de Zola i el cas Dreyfus, el catalans som prejutjats, acusats i condemnats pel sol fet de ser catalans, fins hi tot catalans unionistes com Carme Chacón, no poder aspirar a la presidència del govern espanyol pel sol fet de ser catalans, més que per fet de ser dones, malgrat el masclisme imperant a l'estat dels toros, la pandereta i els bombers que insulten als companys catalans quan fan exhibició pública de la seva identitat.
Els catalans, com els jueus hem estat expulsats de la nostra terra, abans per motius polítics, ara per motius econòmics, els catalans de la diàspora vivim aferrats al nostre país, però integrats a la cultura que ens ha acollit, ens trobem per veure jugar el Barça o per fer una costellada l'Onze de Setembre sense que darrera hi hagi cap ambaixada oficial que ens organitzi.
Durant la presentació del llibre Cabré també va dir: "Quan vaig anar a la fira de Frankfurt, la gent comentava: 'L'existència de la literatura catalana és el secret més ben guardat de l'Estat espanyol'. Nosaltres tenim un handicap que no tenen altres llengües com l'eslovena o les nòrdiques. Ells compten amb el suport d'un Estat i nosaltres, els catalans, no ".
M'agrada molt Jaume Cabré, recordo haver "devorat" Senyoria quan vivia a Londres, si tinc l'oportunitat de visitar Catalunya en un futur proper, una de les primeres coses que faré serà anar a compar-me el llibre.
Jaume Cabré, Alfred Bosch, Quim Monzó, entre altres han parlat, hi ho han dit clar, la llibertat del nostre poble és necessària, ens hi juguen la supervivència.
Quan rebo notícies d'aquestes, se'm renova l'esperança.
2 comentaris:
Molt d'acord amb el que comentes company. Ara bé, si els jueus no haguessin marxat el 1391 segurament haguessin caigut en les mans de la "Sacrosanta Inquisición Castellana" ;)
Carquinyol.
Segons com ho veig jo no, perquè una Catalunya forta econòmicament, malgrat la pesta i les males collites del S. XV, no hagués hagut de mirar cap a Castella alhora de triar un successor a la corona, i amb un Comte català com Bernat d'Urgell o un noble provençal com Luís d'Anjou no hi hagués hagut la influència castellana dels Trastàmara. Un mediterrani encara ric, i poder econòmic propi. Si gent com Jordi Bilbeny tenen raó i els catalans vam descobrir Amèrica, amb les nostres colònies al Nord d'Àfrica, i les Illes Canàries haguéssim pogut tenir un cap de pont i continuar l'expansió per Amèrica, sense intervenció castellana ni el famós testament d'Isabel de Castella que ens prohibia el comerç americà.
Per tant potser sí que els jueus haguessin patit, però hauria estat durant l'ocupació nazi de la Segona Guerra mundial. En una Catalunya indepentent.
I això sembla el programa "el Nas de Cleòpatra" de CatRàdio.
Publica un comentari a l'entrada