157

157 persones és el número màxim de passatgers que poden pujar als vagons del tren que agafo cada matí. Jo crec, però, que a l'hora punta en som més.
Ja fa temps que agafo el mateix tren, i a la mateixa hora pujo al mateix vagó. Amb el temps he començat a reconèixer les mateixes cares que s'asseuen als mateixos seients cada dia.
Jo sempre m'espero per poder seure davant d'un noi que llegeix una novel.la envolicada en paper de diàri perquè no es vegi la portada. Al costat unes estudiantes de secundària, amb el seu uniforme, ara faldilla grisa i camisa blanca, una d'elles una nina preciosa, de cara blanca i molt fina amb uns llavis vermells t'alegren el dia, la seva companya s'espera que a la propera parada pugi aquell universitari de cabells color de palla, alt i prim. Quan la veu, ell li passa els llibres i ella se'ls posa a la falda fins que baixa, aleshores ell s'asseu al seu lloc.
Hi ha una noia amb cara de "Bruixa avorrida" que sempre busca el mateix seient que jo, però avui he estat més ràpid que ella, li he pres, i és que estar hora i mitja dret, en un vagó plè de gent, és una tortura.
Molts dormen, la majoria, fins hi tot drets, aprofitant l'hora o més de camí, per acabar de sommiar.
Més tard puja una noia bonica però massa maquillada, que s'espera a que jo baixi per seure al meu lloc, i un senyor amb els pantalons massa curts, sempre ensenyant els mitjons del mateix color que la corbata.
També hi ha aquell noi que estudia amb un llibre de repàs, les respostes escrites en vermell les tapa amb un acetat del mateix color que les fa invisibles, però fa trampa i que tan en tan l'aixeca per descobrir-les.

Quan baixo puja una noia embarassada, de vegades el tren arriba abans i me la creuo baixant les escales, aguantant-se la panxa que cada dia és més gran, d'aquí uns mesos ja no me la trobaré.

157 persones tothom amb la seva història personal, somnis, feina, amors perduts, amors trobats, mirades que es creuen per uns instants, gent que forma part de la teva vida, intimitat d'una hora dins d'un vagó de tren.

Avui els he vist d'una manera diferent, avui la tragèdia m'ha colpejat de bon matí, just a la boca de l'estómac.

Avui, al meu país, una de cada tres persones del meu vagó han perdut la vida...


Il.lustració de Frédéric Boilet