Londres, París, Tòquio

Una llauna de cervesa, tres bosses de cacauets, dues llesques de pa amb "Nocilla" ( per cert, no me'n queda gaire...), una tetera plena de barreja xinesa, les ungles de les mans, les del peu no hi arribo,...tot això i més, esperant veure el partit del Barça. Aquí començava a les 3:45 del matí. Es retransmetia en obert pel canal Fuji TV. La qüestió és que la cadena va presentar el programa, una hora abans i després van fer un especial d'una hora sobre com viatjar barat a Londres, uf, quin mal rotllo!. Jo, enganxat al sofà aprop de l'ordinador, escoltant Catalunya Ràdio. I, finalment per fi va començar, la resta, és història, història de Catalunya, perquè en un país sense Estat, aquestes gestes són immortals.

Després de passar por, i son, ara estic cansat però eufòric, eufòria que només puc compartir amb vosaltres, sota la mirada incrèdula dels meus companys. I és que no poden entendre el que significa per a nosaltres una victòria blaugrana. Recordo com si fos ahir que vaig veure la final de Wembley des de Preston ( Anglaterra), a la residència universitària, en aquella ocasió, amb dos companys de Barcelona, la Marta i l'Aleix, després de guanyar en vam passejar pel poble fent sonar el clàxon com uns bojos. Aquella vegada tampoc ens van entendre.