Cap al Fuji, amb dos collons!

Aya, me'n vaig al Fuji, amb el teu germà! Li vaig dir tot decidit. Amb dos collons!

Volia demostrar que els catalans els tenim més grans, més durs i més quadrats que ningú. Total és un 3.000 ( 3.776 metres, per ser exactes), què pot passar? Una excursioneta per un ex "Abuinga" de l'aspirantat de Sant Josep.

Quan anàvem pel camp base "roku-go-me", el número 6, després d'hores de pujar, de nit, amb pluja, els collons, m'hagués agradat que haguessin sigut més petits, menys durs i menys quadrats.
Vam començar a pujar al capvespre, cap a les vuit més o menys, l'arribada era prevista per la sortida dels sol, aquesta és la gràcia, veure sortir el sol, des del punt més alt del Japó, la residència del déus.
Això volia dir que hauríem de pujar tota la nit, amb lots al cap, sota una pluja impertinent. Al començament vam travessar un bosc, de dia preciós, de fades, de nit, feia més por que el de la Blanca-Neus, els arbres, malgrat tot ens va aixoplugar prou, desprès d'unes hores arribaríem als maquis, les flors de color groc intens, brillaven dins la fosca com llums reflectants, el camí, de pedretes volcàniques una tortura pels peus.
Ens vam endinsar a la boira, que no era boira eren els núvols, potser ja feia ben bé 5 hores que pujàvem, el Fuji, no és una muntanya com el Montseny o el Montblanc, que formen part d'un sistema muntanyós, és una muntanya de arrenca del terra i puja al cel en solitari, o sigui que és com si comencessis de zero i t'hagessis d'empassar els 3.000 en una pujada de 45°, és així, és molt bestia, per això travessem els núvols, per pujar al cim.
Mai, havia sentit la manca d'oxigen, pensava que era una collonada, de petit vaig anar al Jungfrau, amb els meus pares, hi vam pujar amb el carrilet, el Jungfrau, fa uns 4.000 metres i sempre està nevat.
Pujar a peu és una altre història, les llaunes d'oxigen que duia en Koichiro se'ns van fer necessàries quan el mal de cap es feia evident. Aleshores vaig entendre perquè en Òscar Cadiach o l'Araceli Segarra trigaven una setmana per fer 100 metres quan eren al Everest.
Camp 7, 7 i mig, camp 8, ens hi acostàvem, però érem els únics, potser més d'un miller de persones pujava la muntanya amb nosaltres, era impressionant veure la processor de lluernes dins la boira.
De sobte, algú va cridar, mireu a l'esquerra! El cel es va esclarir, i la boira va deixar pas a les estrelles. Aquelles que només podem veure si passem una nit en una àrea de les autopistes del Llenguadoc, o en un càmping de la Vall de Boí.
Cap a dos quarts de cinc, per damunt dels núvols es va alçar el dia. El silenci es va trencar i la llarga filera d'excursionistes va exclamar d'admiració. Un moment màgic.
La llum del nou dia va acolorir la muntanya de milers de tonalitats, uns vermells encesos, uns negres rotunds, uns grocs-sofre enlluernadors, un espectacle visual.
El cel, des d'amunt blau, era cop viatjar amb avió. Saps que a baix plou, però, on ets el dia és clar.
Cap a les 7 del matí creuàvem la "porta del cel", exhaurits, fets pols. Jo estava tant cansat que em vaig adormir d'amunt d'una pedra de basalt. El fred, la humitat, a pluja, la foscor, les pedres del camí, la manca d'oxigen. Per fi el cim. Sóc tant "burro" que no se'm va acudir res més que cantar els "Segadors", amb a mà al pit. Els meus companys deurien pensar que era la borratxera de l'altura o l'eufòria de l'èxit.
Eufòria molta, encara em dura, va ser molt difícil, molt, no m'ho hagués pensat mai.
Després d'unes dues hores vam fer en camí de baixada, les onze hores de pujada, feien preveure un descens llarg i difícil, un "trenca cames". Rampes "esllavissoses" que et fan caure de cul, més d'una vegada.
Per baixar es fa drecera, es baixa "a sac", 45° i a vall "que fa baixada". De totes maneres ens hi vam estar 4 hores, 7 hores menys que per pujar, brutal.
Val a dir que l'ascens es complica molt, a part de la dificultat física, per què el camí és ple de gent que vol fer el mateix que tu, veure sortir el sol.
A la fi del camí, travessem el bosc de les fades i en passat per a pagoda donem gràcies als déus per a seva hospitalitat.
No vaig gosar a agafar cap pedra del cim, potser per respecte...

Sens dubte, el Fuji és una muntanya màgica, jo he purgat la meva supèrbia, des d'ara de la miraré amb més respecte, però amb la complicitat de que ja en coneixem, almenys una mica.

...un petit descans...

...per damunt dels núvols...

...la "porta del Cel"...

 ..."serpentina" de colors...

...fent drecera...

...un jaç "còmode", Yo-chan?

 El terra és vermell...

...a la boca de l'infern...

...un castell als núvols...

"Hem fet el cim!"

...els picarols dels excursionistes, ofrerts als déus (descens)

...el bosc de les fades (descens)

En arrivar a casa l'Aya m'havia fet un pastís!!!