divendres, de setembre 29, 2006

País Freaky_5

Hosto bar

No us parlaré dels bar de Hostess (hostesses), ja els heu vist al Shin-chan, o a la pel.lícula Black Rain, on Kate Capshaw (Joyce) una Mama-san (cap de hostesses) ajudava a Michael Douglas a lluitar contra la Yakuza, la màfia japonesa.
De bars de hostesses en podem trobar arreu del món, cambreres de luxe que acompanyen als client en clubs jugant al joc del flirteig.

Us vull parlar d'un fenomen que ha revolucionat la indústria de l'oci nocturn del Japó. Els Hosto bar, els bars d'Hostessos.

Acompanyeu-me dins d'un bar, ho farem d'amagat ja que només hi poden entrar dones.

Estem al barri de Shibuya, uns nois pel carrer, molt ben vestits reparteixen flyers a noies elegantment vestides, les segueixen ,els fan bromes i els parlen a cau d'orella. Són els esquers, els aprenents, o "Hostos" d'un club que comença. Nosaltres anem a l'Acqua, el més famós.
Ens dirigim cap a l'entrada, hi ha una galeria fotogràfica, amb retrats dels seus millors "amfitrions", rànquing numerat. Entrem a la sala, blanca, il.luminada per llums blaves i decorada amb l'estil més avantguardista, disseny de qualitat i mobles cars. El Club és ple a vessar, els cambrers s'afanyent al voltant amb ampolles de whisky i plats d'aperitius, els sofàs de pell blancs s'atapeeixen amb homes en vestits foscos, cars i de sastre, que parlen animadament amb dones força joves. Canten criden, riuen i fan jocs. És només un altre lloc de festa en una ciutat de llocs de festa, amb l'excepció d'una diferència òbvia: quan s'aboca una beguda, és fet per un home molt amatent per a una dona que paga molts diners per a les seves atencions.
El sistema és el següent, hi ha una quota d'entrada, 50 o 100 euros, però això ja ho sabem, ara toca seure i ens acompanyen, de seguida uns cambrers ens presentaran la carta, però no és una carta de vins, és una carta de nois, al costat el preu per hora.
En triem un, vindrà de seguida, es presentarà i ens dirà que boniques que som o que ben vestides, encetarà una conversa, mentres ens demanarà la carta (ara sí, de begudes), com que es el primer dia ho haurem de celebrar, amb Champange, Dom Perignon és clar, l'ampolla, 204 euros. Si no accedim, no passa res, ho intentarà més tard, quan ja estiguem "tocats".
Si accedim cridarà:- "Donperi, donperi"-, i tot d'una ens envoltara una colla de nois que cridaran:- "donperi"- fins que el nostre hoste obri l'ampolla que repartirà entre tots i es veuran a "Sant Hilari".
Mentres hi hagi beguda els hostes principals passaran per la nostra taula i s'aniran presentant, entregant les seves "meji" targetes, amb foto, i les seves dades físiques, (no aquestes que esteu pensant no!).
Suposem que no és la primera vegada i que ja en triat un noi abans, aquest utilitzarà totes les estratègies possibles per fer-nos gastar, com ara dir: -avui estàs molt avorrida me'n vaig a una altre taula on aquella noia a obert una ampolla...-
El nostre "amfitrió-hoste" personal ho serà fins que volguem, o poguem i ell percebrà un percentatge del que gastem al Club, amb ell o sense


Els clubs de Hosto han esdevingut un fenomen estrident, i els seus protagonistes, tant famosos com Pop-Stars. Són les l'últimes celebritats del Japó.
Els Hosto estan apareixent en programes de TV, editorials, guies d'auto-ajuda i de negoci.
Una sèrie de TV sobre un club de Hosto explicava la vida d'aquest personatges de la nit, i era protagonitzada pels actors més atractius i desitjats del país i alguns Hosto reals.
Hi ha centenars de clubs en àrees com el Kabuki-cho de Tòquio i competeixen pel negoci mitjançant telèfons mòbils i, Internet, que té llocs web de recerca que classifiquen els millors amfitrions de la ciutat per aspectes, mirades coeficient d'encant, elegància, etc.

Els clients, dones joves conscients de les noves tendències del Japó, una nit a un bar de Hosto és en part emoció, en part perill.
L'emoció, naturalment, és una mica sexual: els nois són atents,i es flirteja amb la possibilitat de que podrien estar "disponibles" després que els clubs tanquin.
El perill és financer: després de quotes d'entrada, ofereixen comissions, una clienta pot arribar a gastar més de 10.000 euros en una nit.
Cada club disposa d'un número 1, títol que es guanya per la quantitat de diners que pot arribar a cobrar en una nit. He vist programes de televisió on dos Hosto competien per veure qui era el millor de Tòquio, el guanyador va fer gastar a la clienta 20 milions de yens ( 136.000 euros) en una ampolla de Cognac Francès. La noia, a la qual, la cadena de televisió va protegir la identitat, duia els diners en efectiu en una bossa de paper.

Però què fa que unes noies joves, atractives, i ecomònicament acomodades, paguin aquestes quantitats per estar amb un noi?
El secret, segons ells, és saber el que la dona vol, segons la seva experiència, atenció, i en un club t'ensabonen de valent.
Perquè, per la dona japonesa resignada ser consort tota la seva vida, el tractament d'estrella és força irresistible.

Però és un negoci. Un amfitrió pot fer "malabarismes" amb dotzenes de clients alhora. Algunes clientes poden visitar el club just unes quantes vegades a l'any, però les que vénen regularment exigeixen una quantitat significativa d'atenció. El Hosto fins hi tot telefona a les seves clientes principals unes quantes vegades la setmana, les acompanya en viatges de compres, fa del seu xicot a reunions de compromís, li fa regals cars o romàntics, per exemple un viatge a Venècia.
També pot proporcionar sexe. És qualsevol cosa, "que el client vulgui".
No se li paga efectiu per aquests favors, però les dones li donen les gràcies augmentant les despeses al club i fent-li regals cars.

Segons ells "el que venen no és una cosa", "si només volien una beguda, se'n podrien anar a una botiga de licor. Si volien sexe, podrien llogar un gigoló. Volen que algú pensi en elles i els dediqui atenció.

La recessió econòmica va fer que molts treballadors es posessin a treballar de Hosto, però també hi ha actors fracassats o nois que volen guanyar diners ràpid i fàcilment.

Sembla un joc de nens, els veig des de la perspectiva d'un europeu educat i amb estudis superiors i per a mi només són xavacans que veuen Xampany a galet i duen vestits de sastre, cars però sense classe. Realment la majoria de Hosto no tenen estudis mitjans, i provenen de classes baixes atrets per la possibilitat de viure entre el Glamour de les classes de Ginza. Els coneixements els aprenen al bar, del número 1 a qui serveixen com a criats, fins que poden tenir compte (client) propi.

Aquest són els que estaven a la galeria de millor quan vaig fer aquest article, els canvien segons les vendes, també van actualitzant els "looks", anar a l'última moda és vital.
La data curiosa, és el tipus de sang, a l'orient (xinès, per dir-ho d'alguna manera) hi ha creença que tipus de sang defineix el caràcter, i en fan prediccions de futur com si fos el zoodiac. Una de les preguntes típiques que et fa un japonès o un coreà quan et coneix és preguntar pel tipus de sang.

Hiro, 25 anys, 171cm, 57Kg. Tipus de sang A

Takuji, 25 anys, 172cm, 55Kg. Tipus de sang A

Seiji, 29 anys, 170cm, 55Kg. Tipus de sang AB

Haruto, 20 anys, 168cm, 48Kg. Tipus de sang O

Si voleu més infomació sobre els nois del club Acqua visiteu el seu web.

6 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Quines coses !! Veus, d'això si que no tenia ni idea!!

El món està cada dia una mica pitjor, o m'ho sembla a mi... cada dia són més i en canvi es paga perquè et facin cas.

La vaca que vola ha dit...

El japonès és, normalment d'un caràcter una mica aillat, tothom va a la seva, passeja amb els auriculars de l'Ipod, o dorm al metro sinò llegeix.
Una societat que ha après a defensar la seva privacitat fins al límit.
És veritat, però, que molt sovint donen mostres d'opertura i són molt acollidors, però això és bàsicament amb els extrangers, perquè els fa gràcia.
Hi ha moltes persones soles, i com a Megapolis que és Tòquio, el problema es mutiplica per deu.
Ahir la germana petita de l'Aya va anar a un funeral d'una companya seva d'escola que s'havia suicidat amb 19 anys.
Tinc previst publicar un post sobre els suicidis al país. És esgarrifós el que passa aquí!

Anònim ha dit...

Doncs m'he mirat la pàgina i la veritat... Físicament semblen fotocòpies, trobo que la majoria porten un look molt semblant. I no se vosaltres però jo els trobo un bastant afeminats.

Realment les dones que acudeixen a llocs com aquests a deixar.se la pasta... O en tenen tanta que no saben que fer-ne o estan moooolt però que moooolt soletes.

Em fa una mica de llàstima que hi hagi dones al mòn que necessitin aquestes coses per sentir-se bé.

Tinc la sensació que és una societat tant tancada que frivolitza l'oci fins als extrems.

Txell

vullunfestuc ha dit...

Ja m'ho imaginava que havent-n'hi de noies (es veuen al Shin Shan com tu dius) n'hi havia d'haver de nois... però fins al punt de gastar 10.000euros en una nit???? Collons!!!

Anònim ha dit...

Aquest look que porten els nois una mica afeminat ara es la moda, la portan tant japonesos, coreans com xinesos, i sobretot actors i cantants o gent famosa, considerats "guaperas" xD.

Rarament veuras per aquí aquest tipus de pentinats tant difícils de fer, al anar tots bastant semblants si que poden semblar copies.

I lo del Host Club una barbaritat xD, però, tu mateix/a, ja saps que jugant amb tu i que t'aniran a treure els calers.

::JOSEP::

Elisenda ha dit...

Jo sincerament ho entenc. I crec que aquí no tardaran en aparèixer aquest tipus de locals, tant d’homes com de dones. En una societat on cada vegada mes es reclamen llocs, festes, viatges per homes i dones sols, aquest negoci crec que tindria èxit. Fa unes setmanes va sortir del port de Barcelona un vaixell que feia una ruta pel mediterrani on acceptaven exclusivament solters/res, van omplir.
Que passa si ets jove soltera o solter i vols tenir companyia del altre sexe, sense compromisos?. No tens temps de fer amics, ni de buscar parella, o simplement no vols parella, el que vols es “lligar” però amb un home/dona atractiu/va que et faci cas, i que desprès no et demani d’anar al llit amb ell/a a canvi de les atencions que t’ha fet. Un/a home/dona el qual puguis dur a passejar de compres o a perdre alguna cosa i que tot el mon se la miri o se’l miri i et faci sentir com una deu. Quin mal hi ha? Pels homes fins ara sols podien accedir a serveis de prostitució i posant molta, molta pasta senyores de companya (prostitutes de luxe). Per les dones ni això. Pot una dona sola anar a algun lloc i “lligar” amb un home atractiu sense que la historia acabi malament? Es clar pot llogar un gigolo però si es una dona jove es una mica difícil que ho faci, primer esta l’orgull i pensa que no ho necessita tant com això. Però i si estigues ben vist? I si anar a un bar on poder llogar la companya d’un noi atractiu fos una moda? Dons perfecta problema solucionat. I per un home el mateix, si vull sexe, vaig de putes, si vull companyia femenina vaig a aquest tipus de bar, on una noia em complaurà sense necessitat de sexe, sols parlar, jugar i filtrejar.
Crec que es la solució a moltes de les necessitats en les que ens porta la nostre vida moderna, treballem moltes hores, ens passem moltes hores al tren, cotxe metro d’un lloc a l’altre. No tenim temps de res, comprem per internet, parlem per internet o per sms o movil, no ens toquem ni ens comuniquem, no tenim ganes de perdre el temps, dons si no tens temps de res i necessites que algu et faci cas vas al “bar” i un noi o noia jove i atractiu/atractiva et farà la pilota per el mòdic preu de 10.000 € i que si tu en cobres 20.000 al mes.

Mentre la cosa no canviï estic a favor d’aquests negocis, i si canvia ja desapareixeran.