Jo també vull un estat propi (III)

Miquel Sirvent (o Servent), escriptor valencià, autor del Llibre "el Quixot" originalment escrit en català i posteriorment expoliat per Espanya.


Com a guerrer va lluitar pel seu país, com a intel.lectual també.

" D'una lectura atenta del Viatge al Parnàs en Martí de Riquer en treu la conclusió que En Cervantes va passar la seva joventut a Nàpols i Sicília (Leer a Cervantes, 87).

Vers el 1567, Cervantes té un conflicte a la Cort i segons Trapiello va marxar a València i d'aquí a Barcelona, abans de sortir cap a Roma, on li trobem ja al 1569.

A Roma entra al servei del cardenal Juli Acquaviva i Aragó i viu a casa seva.
Però el cardenal va sortir cap a Roma des de Barcelona, per la qual cosa un gran tou d'autors creuen, en conseqüència que En Cervantes també hi seria.

Deixa el servei del cardenal i se'n va a València, on s'allista aquí a la companyia d'En Miquel de Montcada, per anar a la batalla de Lepanto. Per En Martínez i Martínez, "han estat valencians els seus companys a l'exèrcit durant diversos anys" (p. 47).

L'estol salpa de Barcelona, el 26 de juny de 1571 (Navarrete, 14).

Després de la batalla, l'estol trona a Messina, on es recull. Aquí desembarca Cervantes i ingressa a l'hospital, al 1574 (Leer Cervantes, 49). El trobem a Sicília, almenys entre 1572 i 1574, on és a Palerm.
A Nàpols i Messina hi troba antics companys d'armes com els valencians Andreu Rey d'Artieda i Cristòfor de Virués.

El novembre de 1574 dóna per acabada la seva vida militar. Roman a Nàpols fins al novembre de 1575, en que torna cap a Espanya a bord de la Galera Sol rumb a Barcelona (Canavaggio 122).

"No gaire lluny de Cadaquers o Palamós" (Canavaggio, 123), la galera és capturada per Arnau mamí i deportat a Alger, entre d'altres molts cavallers i gent principal (Trapiello, 70). En demanen rescat perquè era un capità.

Per En Martínez i Martínez, Cervantes "ha tingut, durant el captiveri tracte gran i íntim amb les gents d'aquesta terra" (p. 47).

Intenta una fuga amb un valencià dit Onofre Eixarch (Canavaggio 143).

El valencià fra Jordi d'Oliver i fra Jeroni Antich, surten cap a Alger a rescatar-lo, on desembarquen el 20 d'abril de 1577. La fuga, on també hi ha implicat el virrei de València (Canavaggio, 137) fracassa.

Al cap de poc s'arma de Mallorca una fragata a rescatar-lo (Canavaggio, 134) i Felip II fa diverses gestions per aconseguir la seva llibertat a través de comerciants valencians (Canavaggio, 137).

Al 1577 és alliberat el seu germà. El 24 d'agost surt d'Alger, amb un grup de més de cent presoners i torna a Espanya. El 1r de setembre assisteix a una missa d'acció de gràcies a la Catedral de València (Spunberg, 50-51). Porta cartes dirigides als virreis de Mallorca i València perquè mirin d'aconseguir la llibertat dels qui encara queden a Alger (Spunberg, 53).

Al 1578, la seva mare, des de València demana al Consell de Guerra, autorització "per exportar a Alger vuit mil ducats de mercaderies" del Regne de València (Canavaggio, 139), la qual cosa li concedeix el virrei i Cptà. Gral. de València (St, Fco., Cervantes y Vcia., 27).

Al juny de 1578, l'Orde de la Mercè autoritza el comerciant valencià Ferran de Torres a fer-se càrrec de la tramitació del rescat d'En Cervantes (Spunberg, 58).

Al 1579 trava amistat a Alger amb el poeta sicilià Antonio Veneziano (Leer Cervantes, 56).

El 1580 torna a Dènia i d'aquí, amb d'altres captiu, arriba a València, on són acollits al convent dels Trinitaris (Canavaggio, 149). I després "tingueren lloc les processons que s'acostumen a fer en acció de gràcies" (Trapiello, 84). Hi ha una evocació d'aquesta tornada a El amante liberal, que diu que "l'endemà veieren davant d'ells la desitjada i estimada pàtria; es renovà l'alegria als seus cors, s'esvalotaren els seus esperits amb el nou contentament, que és un dels més grans que en aquesta vida es pot tenir, arribar després de llarg temps de captiveri sa i estalvi a la pàtria" (Canavaggio, 149).

S'està uns mesos a València, on manté contactes amb els poetes valencians i sovinteja la botiga de Joan Timoneda (Canavaggio, 150).

Escriu Los baños de Argel, una obra dedicada a Miquel d'Aranda, un "sacerdot valencià que, sens dubte fou lapidat i cremat davant seu" (Canavaggio, 130).

Al 1582 la seva mare intenta vendre al comerciant valencià Joan de Fortuny una llicència comercial que guardava de l'època en què els seus fills eren presos a Àfrica (Spunberg, 69).

Al 1584, rep el suport d'Ascani Colonna, futur virrei d'Aragó.

Al 1590 una seva neboda trenca el matrimoni amb Pere de Lanuça i Perellós, un membre de l'alta aristrocràcia aragonesa (Spunberg, 122), i germà del famós Justícia d'Aragó (Leer Cervantes, 70).

Al 1595 obté el primer premi d'unes justes poètiques organitzades pels dominics de Saragossa (Spunberg, 123).

Abans del 1604, possiblement al 1603, s'edita el Quixot a Barcelona. I al 1605 hi ha dues edicions a València.

Al 1609, en ser designat el comte de Lemos, Pere Ferrandis de Castre, nou virrei de Nàpols, Cervantes intenta formar part de la seu seguici administratiu. Es trasllada a Barcelona, al 1610 on aquí va intentar entrevistar-se amb el comte, però només ho va poder fer amb el seu vell amic Lupercio Leonardo de Argensola, aragonès (Leer Cervantes, 79).

D'acord amb una molt difosa tradició oral i escrita, En Cervantes tenia una casa a Barcelona, on, segons En Martí de Riquer, escriuria alguns fragments del Quixot.

Per En Riquer En Cervantes va residir a Barcelona al 1610 (Leer Cervantes, 80). I ens diu que "el seu viatge per Catalunya i el seu coneixement de Barcelona influïren poderosament a l'última secció de la segona part del Quixot" (80).

El 1613, el comte de Lemos, Pere Ferrandis, Virrei de Nàpols, comença a passar-li un subsidi financer (Spunberg, 176). Cervantes li dedica la Segona Part del Quixot.

Al 1614 es publica El Quixot d'Avellaneda, a Catalunya. Du peu d'impremta de Tarragona, però En Vindel ha fet veure que les lletres eren de la impremta barcelonina d'En Sebastià Cormelles ["Introducció" de Martí de Riquer al Quixot d'Avellaneda, xcviii]. A la segona Part del Quixot, aquest, a Barcelona, assegura que s'hi està imprimint el fals Quixot de l'Avellaneda."

Jordi Bilbeny