Enoshima

El dissabte passat vàrem visitar l'illa d'Enosima, a 30km de casa, núvols i clarianes presidien el cel, i el vent fred ens glaçava el rostre, però volíem sortir de casa, trobar-nos amb amics i gaudir d'un bon àpat pescador, a base de cloïsses a la brasa i sopa de peix collit aprop d'on érem.

Aquest és un lloc molt turístic, conegut per la seva torre observatori, i un símbol de la nostra prefectura, Kanagawa. 

S'hi poden trobar restaurants mariners, balnearis fantàstics, i una de les millors vistes del Mont Fuji de tota la regió. Un destí turístic des de fa segles, com demostra aquest dibuix del període Edo.

És un lloc alegre ple de visitants, de botiguers i algun "guiri" despistat", tanmateix, el cap de setmana passat tot semblava estar de dol, fins i tot el temps. 

Però cal fer el cor fort sortir de casa i actuar amb normalitat, el país sembla adormit i cal fer sonar el despertador, cal tornar a començar, cal continuar endavant, i gaudir del nostre país, tan bell i tan salvatge al mateix temps. Potser ara no és millor moment per visitar el Japó però és un país que val la pena conèixer, difícil potser d'estimar, però tot s'apren, i un cop el coneixes t'acaba seduint.

La vila s'enfila pujol amunt per un carrer comercial que la vertebra, acollint el visitant amb la porta oberta de la gran "Mon" de bronze que l'encapçala.

Al cap d'amunt del carrer l'entrada al recinte sagrat, assenyalat per un altre "Mon" vermella on comença l'ascenció amb escales fins la pagoda.

Una altre "Mon" de pedra al final de l'ascenció, el temple, molt malmès esta tancat però es poden visitar altres indrets, com la "cova del drac"...

La Sikibu hi tornarà un altre dia a buscar les Boles del Drac, que li vaig dir que es guardaven dins la cova. Potser acompanyada d'en Songoku...

 Des dels penya segats es poden veure algunes barques feinejant i molt al fons quasi esborrada per la boira marinera l'illa d'Ooshima, de pertany a la ciutat de Tòquio.

 Les estovalles vermelles ens diuen que dins aquest jardí, s'hi pot prendre el te, i potser somniar amb Sayuri o Chochosan...

 Els Tsubakis florits desafien el fred i la torre el vent i els terratrèmols.

 Al fons el Mont Fuji, i el mar que tan ens dona com ens pren, és la residència dels déus, que de tan en tan ens recorden que són ells qui manen i que a la terra de Yamato només i som de pas, només en som els llogueters.

 Segur que aquest racó ha inspirat a més d'un pintor o una parella a fer-se un petó.

Imponent i magnífic el Mont Fuji, és a uns 70km però sembla ben bé que voregi la mar. Tinc ganes de torna-hi un dia més clar, de tardor, potser, per poder gaudir de l'espectacle.

Hi ha molt motius per estimar Japó, vaig tenir la sort de néixer en una de les ciutat del boniques del món, Barcelona, i ara tinc la sort de viure en un dels països mes valents.