Fins avui no hem tingut notícies seves, les comunicacions amb el nord-est han sigut molt dolentes o molt difícils, Sendai ha patit molt, tot i que el tsunami no va afectar la ciutat com en altres zones els efectes del terratrèmol han sigut terribles.
Avui la seva mare ens ha enviat un missatge explicant-nos l'experiència viscuda. Un cop es va poder reunir la família al centre d'acollida de refugiats, van decidir passar la nit dins del seu cotxe, per tenir més intimitat, molta gent ha fet el mateix, acostar-se amb els seus vehicles privats plens d'objectes agafats a corre cuita i dirigir-se cap als centres d'acollida per poder accedir al serveis, com lavabos, aigua potable o menjar. Han passat dues nit al cotxe, us imagineu el què a de ser passar dues nit al cotxe dos adults i un nen petit? Dons hi havia famílies senceres en les mateixes condicions. Per fi han pogut tornar a casa, han tingut "sort" i l'edifici on viuen de lloguer resta en peus, però l'habitatge és un caos, tots els objectes, mobles i altres estris estan escampats com si algú els hagués fet volar. Calaixos oberts i caiguts per terra, trencadissa de plats, armaris tombats d'amunt d'altres mobles, roba escampada...i jo que em queixava que se m'havien caigut quatre ninots dels prestatges!
El meu amic Toshi, treballa a Sony, és un "coco" que treballa al departament de Smarts Phones de la companya, el divendres m'escrivia al Facebook des de la seva oficina on segurament hauria de passar la nit. Afortunadament la companyia de ferrocarrils Odakyu va ser més eficient que JR ( Japan Railways ) i van restablir el servei passada la mitjanit.
El meu sogre que també treballa a Tòquio, a prop del Palau Imperial, tampoc va poder tornar a casa fins dos quarts de cinc de la matinada, també amb Odakyu. JR no va restablir el servei fins al matí següent, deixant centenars de milers d'usuaris sense possibilitats de tornar a casa.
El meu amic Albert i la seva dona Keiko eren a Shinjuku al moment del terratrèmol, ell i jo havíem de viatjar l'endemà a Sendai amb el nou Shinkansen, Hayabusa. Un cop allí volíem recórrer la costa amb el tren que s'empassat el tsunami. L'Albert i la Keiko van decidir tornar a casa a peu, dues hores i mitja de marxa, l'Albert em va dir anit que era com tornar d'una manifestació, tothom caminava en la mateixa direcció, en aturar-se a una Koban ( un post de policia ) per assegurar-se de que anaven pel bon camí, l'agent els va dir que tothom tornava al mateix barri, o sigui que van seguir la gernació.
A Hiratsuka, l'escola de la Shikibu va servir de refugi a unes 400 persones que no van poder tornar a casa, per culpa de la interrupció del servei de ferrocarril.
Avui estava veient les notícies, ara les televisions fan un seguiment dels supervivents, els entrevistes i miren de copsar les seves experiències personals. Vosaltres a Europa, a Amèrica, al món, heu vist les imatges esfereïdores del tsunami negant poblacions senceres, refineries de petroli saltant pers aires creant núvols de foc, imatges d'oficines amb mobles que queien. Si us penseu que això fa por, és que no heu vist res, els testimonis dels afectats et fan posar la pell de gallina més que les imatges espectaculars que semblen sortides d'una peŀlícula de Hollywood.
A mi, personalment m'afecta més la imatge d'una dona amb pas erràtic cercant entre les runes i cridant la seva filla, fins que els bombers l'adverteixen del perill, i li diuen que no s'hi pot estar allí i ella els diu amb llàgrimes als ulls que fa dos dies que no sap on és la seva filla.
3 comentaris:
No sé com ho faran a altres indrets del món, però per aquí els mitjans de comunicació s'han dedicat més a repetir les espectaculars imatges del fenòmen que a incidir en el drama humà, per on han passat molt de puntetes. I a hores d'ara la informació es centra en l'estat de les centrals nuclears.
A mi em provoca angoixa pensar en tota aquella gent que ho ha perdut tot i que, potser, no sap si els seus éssers estimats estan vius o morts, és terrible company !
..no puc possar-me en lloc de totes les persones, però per la part que em toca, vaig patir la mort del meu germà als 21 anys en un accident de moto, i la sensació de buit és horrible i d'impotència.. no et dic res amb tot el que viviu allà.. i quants nens s'hauran quedat sols..els que som pares no podem ni imaginar-ho.. ostres, l'Albert també hi és allà.. heu tingut moltíssima sort, moltes forces i ànims!
Gràcies pel teu bloc.
M´ajuda a ser més conscient de la vida, de les persones i de les seves lluites. De com hem de valorar les coses i els moments.Bona lliço de vida d´aquest pais i de la seva gent.Endevant!!
Publica un comentari a l'entrada