dijous, d’octubre 20, 2011

Sóc un talibà!

 "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que m'estimo", va dir Gerard Quintana arrel de les crítiques rebudes després de l'emissió el capítol del programa de TV3, "El convidat".

Jo potser sóc un talibà, segons els estàndards del senyor Quintana, però m'estimo els meus fills i és per això que els ensenyo la meva llengua, perquè vull que estiguin oberts al món, coneguin que el japonès no és l'única llengua, vull que coneguin la meva cultura, que descobreixin els seus orígens, tenen tot un món per descobrir, i una família que viu lluny, allí on el sol es pon.
Mantenir la flama de la catalanitat al Japó és molt difícil, i a més en una ciutat petita on quedem allunyats d'altres catalans amb nens, perquè els nostres hi puguin jugar i comprovar que hi altres persones, a part del papa o els personatges que surten a la pantalla de l'ordinador que parlen català. L'altre dia comptàvem el llibres que l'Aya, obsessionada perquè la canalla en tingui molts, havia comprat per la petita biblioteca de la Shikibu, la nena té 6 anys i més de 670 llibres, sense comptar revistes o jocs de lletres, dels quals només 100 són en llengües estrangeres, en té uns 50 en català, alguns en anglès, i fins hi tot en té en francès, italià i coreà, i sí, en castellà.
La televisió, el cinema, l'escola i el nostre entorn d'amics i de família és japonès, per això haig de seduir als petitons al català, amb jocs, titelles i altres històries.
M'estimo el meu país, la seva cultura i vull que continui viva, rica, i si jo no la transmeto als meus fills, qui ho farà. Recordo el dia que la meva mare em va asseure a la seva falda i em va explicar què era Catalunya, el dictador encara era viu però es regirava al llit de mort, fa molt anys però recordo aquell dia com si fos ara. Sempre he pensat que un dia arribaria el meu torn d'explicar als meus fills la història de la nació del seu pare, que serà la seva si també ho volen.
Jo no sóc un líder d'opinió ni un cantant famós que proclama la seva adhesió al moviment sobiranista quan la meva carrera musical s'ha exhaurit, no he escrit cançons que són història d'una generació, sóc un ciutadà d'una nació en perill d'extinció, com els elefants africans i, com ells tinc memòria, i tinc un deure, el deure d'ensenyar als meus fill on és el nostre cementiri.
Em va decebre fortament que els fills d'un personatge tan rellevant per la cultura popular del meu país no coneguessin la llengua del seu pare, i que no poguessin respondre al presentador en català. Però en van decebre més encara les excuses de mal pagador del personatge en qüestió, que si bé és lliure de fer el que li roti a casa seva no pot justificar-se de cap manera, excuses de fals home de món, d'humanista cosmopolita 15M: " a casa meva hi ve gent que parla de tot, anglès, francès, italià...només jo parlo català ( mentida, que parles castellà )".
I el Twitter bullia. Què s'esperava? Que la gent no reaccionés? Pobret Gerard li han fet un linxament, "La jauría humana" deia ell fent referència a la peŀlícula d'Arthur Penn. També cita Elias Canetti, precisament, Canetti parla de la massa popular i la seva necessitat de lideratge, del desig de tenir una direcció a seguir, el poble necessita referents. Com era allò de la dona del Cèsar....Tot i no estar d'acord en que s'insulti a la gent, la manca de coherència ofèn tant com els insults.

I a Hiratsuka? Tinc amics japonesos, americans, francesos, també s'hi parla de tot, però quan m'adreço als meus fill ho faig amb la meva llengua, tret que els vulgui fer por de veritat, aleshores faig un "mcagundeu" en japonès, llengua de l'autoritat ( l'Aya i la mestra ), i els poso ferms.
Potser sí que sóc un talibà, però algú ha de ser-ho, almenys fins que la nostra nació sigui lliure, i els talibans siguin uns altres.

Per cert, un company va encetar un projecte al Twitter, CatalaSempre per encotatjar l'ús del català. Projecte pel que vaig tenir el plaer de dissenyar la imatge gràfica.

12 comentaris:

Carquinyol ha dit...

En canvi, que la seva parella impongui la seva no és gens talibà...

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Sembla que l'Empar Moliner ja li ha contestat.
"Però ¿és una talibana la teva companya, que sí que parla la seva llengua amb els nens? Naturalment que no. Perquè transmetre la llengua castellana als fills és un acte normal i natural com respirar. En canvi, transmetre'ls la llengua catalana no ho és".

Assumpta ha dit...

Hola!

M'agrada moltíssim aquesta frase teva: "M'estimo el meu país, la seva cultura i vull que continuí viva, rica, i si jo no la transmeto als meus fills, qui ho farà." Aquí queda tot resumit, no cal ni ficar-se en política ni res, és una qüestió d'amor i ja està.

Em vaig quedar tan parada quan vaig veure l'Albert Om dient-li al nen "quants anys tens?" i el nen "siete"... dic, mare meva, si no sap dir el més elemental!...

Ei, jo no tinc twitter ni facebook ni res d'això, blog i prou, però he clicat l'enllaç i m'ha agradat molt el teu disseny! :-)

Lalu ha dit...

No ho entenc... No entenc que algú que estima la seva llengua no la transmeti als seus fills. No pot ser.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Aquí hi ha resposta d'Epar Moliner a Gerard Quintana.
http://www.radiocatalunya.ca/index.php/component/content/article/35-noticies/557-nosaltres-els-talibans

Marta ha dit...

Jo no vaig veure el cconvidat, però arrel del que has posat le mirat a Tv3 a la carta i me quedat bastant glaçada.Qualsevol diria que no son militants del PP! Es que segur que la seva millor amiga es l'Alicia Sanchez Camacho!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Marta. Jo no diria tant, però vaig quedar molt parat.

maria ha dit...

Em sembla que sóc una talibana,perquè imposo la meva llengua (catalana)allà on vaig.
Quina llàstima!Amb el que ens costa arribar fins aquí, ve un famós ignorant i ens deixa pel terra.Una llàstima.

Anònim ha dit...

Aquest home és un artista, més gent així ens falta!!

Carquinyol ha dit...

Saps que passa company, que si en Gerard fos un talibà s'haurien de carregar totes les estatuetes de Buda que té a casa seva...

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Anònim.
No qüestiono la seva vàlua com artista, és perquè considero que és important que el què faci té més repercusió, que el què poguen dir o fer tu i jo.
Ara bé d'atistes n'hi ha de molts tipus, tenim:
Salvador Espriu o Josep Pla, Jaume Cabré o Eduardo Mendoza, Montserrat Caballé o Josep Carreras, Joan Miró o Salvador Dalí, Moisès Broggi o Santiago Dexeus, tots bons, tots genials, però tenen petites diferències, saps quines són?

Claire ha dit...

Totalment d'acord amb tot el que has dit! Realment vaig flipar...
Com ja ha dit l'Assumpta, amb aquesta frase teva "M'estimo el meu país, la seva cultura i vull que continuí viva, rica, i si jo no la transmeto als meus fills, qui ho farà." queda tot dit! I molt molt ben dit!
Ah, i moltes gràcies per l'enllaç a la resposta de l'Empar Moliner!