Resposta a una qüestió interessant

Avui he rebut in missatge que m'ha fet pensar que potser hauria de parlar una mica de la immigració i el tracte que rep al Japó.

Des del març que segueixo el teu blog i el trobo molt interessant. Sempre he tingut curiositat pel món nipó i gràcies al teu blog n’he après moltes coses. Personalment, trobo que és un model de societat a seguir. Tot i això, m’agradaria preguntar-te unes coses. Com és ser immigrant al Japó? Com els acull, en general, la població japonesa? Són oberts amb als estrangers? Quin tracte hi ha per part de l’administració pública? Hi ha moviments tant repulsius com PxC?


Gràcies i perdona les molèsties,
Jordi Martínez Soler


Jordi.

Gràcies pel teu comentari, no és cap molèstia contestar els dubtes que tingueu sobre el Japó, en part és per això que escric aquest blog, per donar a conèixer una mica més aquest país que m'ha acollit.

El que em preguntes no és fàcil d'explicar, però mica en mica ho he anat intentant explicant les meves experiències durant aquests anys de blog. Japó és un país molt gran amb més de 125 milions d'habitans. El tracte envers la immigració és diferent segons els cassos. L'únic constant és l'oficial, el de l'administració pública, però tot hi així dependrà molt de l'humor del funcionari de torn aquell dia, si fa o no fa com a tot arreu.
El Japó no ha tingut allaus massius d'immigració com Catalunya, la que ha vingut ha estat mot controlada i escalonada. Darrerament, però, potser s'ha incrementat més, en part, per la fallida de molts països sud-americans que tenien població japonesa, com Brasil o Perú, o la obertura de països de l'est després de la caiguda de la Unió Soviètica.
Els néts d'aquells emigrants que van voler fer "les Americas" han tornat gràcies als vincles culturals i familiars amb el Japó.
Com passa a tot el món hi ha dos tipus d'immigrants, els rics i els pobres. Els professionals qualificats i la mà d'obra barata. Per poder obtenir el permís de residència has de tenir o bé diners, o bé una feina, o en el cas que t'he explicat abans, tenir família que t'avali.
Recordo com si fos ahir quan el cònsol japonès a Barcelona em va estar tafanejant la llibreta de la Caixa Catalunya abans de signar el vist i plau pel meu primer visat.
Algunes empreses com Nissan contracten treballadors qualificats estrangers, per formar-los per les seves fàbriques a l'exterior, i alguns es queden a viure al Japó després de casar-se amb un nacional.
Normalment els professionals qualificats venen de països europeus, Estats Units o Austràlia, darrerament també de la Índia, Corea o infermeres filipines. Alguns són estudiants universitaris d'altres treballadors contractats per empreses o bé estrangeres o bé nacionals amb vincles a l'exterior.
La mà d'obra no qualificada normalment bé gràcies a la "reunió familiar" però és difícil i si no troben feina, poden perdre el visat i ser deportats. Aquests són normalment procedents de sud-Amèrica, les Filipines, la Xina, o altres països assiàtics com Tailàndia.
Ajuntaments i edificis dedicats a la immigració ofereixen serveis d'atenció en llengües forasteres, com el Portuguès, el Xinès, el Tagalog, l'Anglès el Coreà i l'Espanyol.
La durada de permisos de treball o residència dependrà del país d'origen de l'immigrant, en el meu cas, tot i ser pare d'una nacional i estar casat amb una japonesa només tenia 3 anys de visa que vaig haver de renovar dues vegades fins aconseguir la residència permanent de la que gaudeixo ara.
Els tràmits per la meva residència permanent van durar un any, període en el qual el govern japonès va investigar la meva família a Catalunya a través del consolat i és clar el meus comptes bancaris, i tots els meus afers.
Una cosa important que has de saber és que pel sol fet de néixer al Japó no ets japonès com passa en altres països, per poder ser japonès cal que un dels progenitors biològics sigui nacional.
Per sortir del país cal que demanis un permís de re-entrada, si vols tornar, aquest permís és necessari malgrat tinguis residència permanent, sense aquest permís no puc ni sortir del país i si ho faig, perdria la residència.
Sense residència no pots treballar, ni tenir assegurança mèdica, ni empadronar-te. No pots aconseguir la llicencia de conducció ni llogar llibres a la biblioteca, ni és clar, anar a escola.
Sense permís de residència permanent no pots començar un negoci ni comprar una casa, i és molt difícil que et lloguin un pis.
Jo estic totalment regularitzat, tinc residència permanent, llicencia de conducció, assegurança mèdica, carnet de la piscina, pago els meus impostos i rebo les ajudes econòmiques per la canalla com els altres pares de l'escola, sóc un ciutadà més ( això sí, sense dret a vot ).
El darrer primer ministre Naoto Kan volia canviar algunes lleis i possivilitat que els estrangers poguessin votar a les eleccions municipals, però de moment la iniciativa no ha tirat endavant i després de tot el que ha passat el país te altres cabòries a les que fer front.

Tot això és el que et podria dir a grans trets sobre la política oficial del govern envers la immigració.

Pel que fa a la població civil, és molt difícil generalitzar, només puc parlar per expeciència pròpia. No he tingut cap problema important tret de tres o quatre anècdotes, com quan la policia em va retenir perquè no els quadraven els papers de la bicicleta, estic segur que no haurien estat tan meticulosos si hagués estat japonès. El pitjor que m'ha passat és que no m'entenguin quan parlo, encara que ho faci en Japonès, perquè es pensen que els parlaré en anglès i ja no paren l'orella, si vaig amb l'Aya, encara que sóc jo qui pregunta, li contesten a ella.
En el tracte social he notat que es poden apropar més, o que em dispensen un tracte més "informal" del que de donarien a un japonès, com el fet de "tutejar" a l'empresa on treballava tothom s'adreçava pel cogmon afegint el "-san", com Kobayashi-san, per exemple, però a mi que em deien pel nom i sense el "-san", fins hi tot subordinats meus, això seria intolerable entre ells.
En general, el tracte que he rebut ha estat cordial, i amable, els japonesos no són dels qui enceten converses però un cop hi parles els agrada escoltar, i fer preguntes. Els meus fills tenen un èxit brutal i quan vaig pel carrer passejant amb ells rebo felicitacions perquè tinc uns fills molt "kawaii", bonics.
Sé que altres estrangers no han tingut la mateixa sort, tinc una amiga japonesa a Catalunya que es va casar amb un noi de Barcelona i la seva família la va repudiar.
Conec històries de locals on no han deixat entrar estrangers, o he llegit que molts propietaris no volen llogar habitatges als no japonesos. Haig de dir que en teoria està prohibit fer discriminació ètnica, però al cap hi a la fi hi ha reservat el dret d'ammisió i cadascú és lliure de llogar casa seva a qui vulgui.
A la sortida de l'estació es reparteixen propagandes de "snak-bars" o "clubs" i a mi no me'n donen mai, sincerament si aquesta és la discriminació, no m'importa gens, no se m'hi ha perdut res en una "barra americana".

Al Japó hi ha partits xenòfobs com PxC, fins hi tot polítics que no en pertanyen, que de vegades fan declaracions molt controvertides, com el primer ministre Abe, que va negar la magnitud del genocidi a la Xina o va visitar la tomba dels criminals de guerra. O l'alcalde de Tòquio que va dir que en francès no es podia estudiar matemàtiques.
Els partits d'extrema dreta ultra-nationalistes, es passegen per les ciutats en camions de color negre onejant banderes i pancartes amb consignes com: "Japó pels japonesos" o "volem que ens tornin les Illes Kurils", però són molt minoritaris i no se'n coneixen masses cassos d'agresions o vandalisme. Xerren i prou.
De totes maneres alguns coreans d'origen o de segona o tercera generació intenten ocultar-ho, es canvien el nom, i es fan passar per japonesos. Al Japó encara té prejudicis envers els coreans, i els xinesos, els primers per culpa dels segrestos dels anys 70 quan els nord-coreans raptaven japonesos per aprendre'n els costums i la llengua per formar espies, el segons, per culpa de les màfies.
Potser algún avi tingui ressentiment contra els americans, però és molt residual, i potser que als poblets els faci por veure estrangers, però no més que la por de deuria tenir la masovera d'un poblet català quan va veure el primer negre.
La principal barrera que es troba un foraster al Japó el la llengua, hi ha molt pocs japonesos que parlin altres llengües, un cop et pots comunicar és un altre món.
Crec que malgrat la fama, els japonesos no són ni més ni menys racistes que nosaltres, el que sí són és més estrictes pel que fa a la immigració, però crec que és una bona cosa, si no pot passar el mateix que a Catalunya que no ha pogut absorbir la immigració descontrolada i ha sobresaturat els recursos i les serveis.
Un cop més gràcies Jordi per fer-m'hi pensar, espero haver-te aclarit alguns dubtes.