Una de Japonès_1 (els números)

Avui us explicaré els números japonesos, que en realitat són números xinesos, almenys el símbol, el nom varia, és clar, però només de vegades.
Com potser sabeu el Japonès és un idioma independent, vull dir que com el Basc, els filòlegs encara s'estan trencant la closca intentant esbrinar els seus orígens.
Cap al S.VI, més o menys, els japonesos van introduir l'escriptura, que fins a les hores desconeixien. Va ser tímidament, portada pel estudiosos del Budisme, i és clar en Xinès.
És per això que els japonesos usen els caràcters xinesos.
Per això, molt sovint, un caràcter ( Kanji ) es pot llegir de mes d'una manera, a la japonesa o a la xinesa. No entraré en detalls per no fer-me pesat.

Els números.
El primer que destaca és que en japonès no existia el zero, de fet el concepte de zero és hindú, i ens va arribar a través dels àrabs, ja que els romans tampoc el tenien, per això el zero en japonès és igual que en occidental, i es diu "zero" o "rei".
La utilització dels zero també difereix de la nostra, ja que nosaltres comptem fins a mil i desprès anem avançant de 3 zeros: 1.000, 10.000, 100.000, 1.000.000. Els japonesos no.
Desprès del deu mil ( man ), avancen de deu mil en deu mil fins al cent milions ( oku ).
Així 20.000, es diu "dos deu mil" ( ni man ), i un milió "cent deu mil" ( hyaku man ). Bé, no?

Passem als números: els teniu en el quadre següent.


Una altre cosa important són els comptadors, en japonès no existeix el plural, normalment, però els comptadors no són només per especificar la quantitat sinó també la categoria del que estàs comptant. Aquestes paraules serveixen per definir l'objecte.
Hi ha moltes categories, algunes defineixen la forma física de l'objecte, altres la seva natura.
Per exemple hi a comptadors per:
Persones (nin), san (tres) nin (persones) no (de) kodomo (nens). "tres de nens"
Animals petits (hiki): nana (set) hiki (animalets) no (de) usagi (conill). " set de conill"
Objectes petits (ko): i ko (un) no (de) ringo (poma). "una de poma"
Objectes allargats (hon): ni (dos) hon no (de) biru (cervesa). "dues de cervesa (ampolles, o llaunes)"
Objectes plans (mai): yon (quatre) mai no (de) pegi (pàgines). "quatre de pàgines"
Cases (ken): hyaku (cent) ken no (de) ie (casa). "cent de cases"
Tatamis (jou): ichi (un) jou no (de) tatami. "un de tatami"
Màquines (dai): ni (dos) dai no (de) kuruma (cotxe). "dos de cotxes"
etc...

Vindria a ser com quan comptem ous hi ho fem amb dotzenes o mitges dotzenes, "parells" o les cerveses que es compten per estrelles...;)

Crec que per avui ja m'he fet un gra massa. Potser demà més.

...i de sobte la foscor

-Anem a caçar escarabats?-els va preguntar Akio Ogami, el seu pare. La resposta va ser entusiasta, als nens japonesos els encanta criar escarabats banyuts, són grans i negres, semblen rinoceronts en miniatura, a l'escola els ensenyen als companys, competint a veure qui el té més gran o fort, però no els maltracten, en premen cura i els respecten.

En Saaya només té un any i encara no entén la fal.lera dels seus germans en Hiroaki de 3 i en Tomoaki, el gran, de 4 anys.
Junts amb la mare i el pare, es van passat tot el divendres, buscant i caçant escarabats, anant amunt i vall pel bosc, a la prefectura de Fukuoka.
S'havia fet tard, els nens havien volgut aprofitar fins l'últim moment de llum per aconseguir les preuades bestioles.
-El meu és més gran, segur que a l'avi li agradarà més.-va dir Tomoaki.
-Que dius beneit,-va respondre Hiroaki- el teu és una tifa comparat amb el meu, ja veuràs.
-Nens pareu- va fer la mare, cansada de les baralles al cotxe entre germans- i no feu soroll, que despertareu en Saa-chan!.
Havia sigut un dia intens, els nens es van calmar i al poc ja dormien.
-No se perquè hem hagut d'anar fins tant lluny per anar a caçar aquestes bestioles fastigoses,- va dir la mare. Ja saps que no m'agraden gens. I ara que encara tens vacances...
-Si però has vist quines cares, els nois "som" així.-va respondre Akio. Ens ho em passat bé, no?
-És clar que si amor, però ja saps que després me n'hauré d'encarregar jo dels escarabats, ecs! Per cert, has trucat als pares per dir-los que arribariem tard?
-Si, tens raó ja, són quarts d'onze, no pensava que la carretera anés tant carregada. Però ja som al pont de Hakata...Ostres! que fa aquest cotxe del darrere.......

Segons, minuts, uns instants, de sobte un cop, caiguda lliure, la fredor de l'aigua, els sentits, on ets? on som, que ha passat? dolor...

Fins a quatre cops es va submergir la mare per intentar recuperar els seus fills del fons de l'aigua, en Akio, el pare, geia inconscient a la vora després d'haver pogut sortir de l'aigua.

Un impacte pel darrere va empènyer el seu vehicle, un tot-terreny mitjà, escometent-lo contra la barana de seguretat del pont i el va precipitar al buit fins caure a l'aigua de la badia de Hakata.

Els equips de rescat van poder recuperar amb vida Saaya i Hiroaki, que moririen poc després a l'hospital, el germà gran Tomoaki, el van trobar cordat a la seva "baby-seat", dins del cotxe, ofegat.

En Futoshi Imayashi de 22 anys, funcionari de l'ajuntament de Fukuoka, sortia del bar, havia begut molt, li agrada veure. No agafa el taxi va amb el seu cotxe n'està molt del seu cotxe, gran, negre, potent, i ràpid.- Puja!. Li va dir a un amic.
-Mira com "mola". A 80 quilometres per hora, el camí és fa més curt. - Soc un crack! com mola accelera!.- parlava animadament, fent broma amb el seu company.
De Sobte un obstacle imprevist, un cotxe familiar que surt de la foscor.
La topada és brutal, el seu vehicle empeny l'altre i el fa caure al riu.
-Que fem?- es pregunta. Fugim!
Però l'impacte a estat massa fort i el cotxe de Futoshi aganta 300 metres. Un taxista en veure l'escena avisa a la policia i als serveis de rescat.

L'endemà l'alcade de Fukuoka demana, personalment excuses als pares, que miraculosament han sortit il·lesos.- Si us plau, us demano perdó, en nom del consistori, i en nom meu, no tinc paraules, per expressar el nostre dolor. - Emociona veure com un compungit alcalde s'inclina reverencialment cap a la parella. El culpable de les morts ha estat un dels seus treballadors, potser no el coneixia, però era part del seu equip, i se'n sent responsable.

El dilluns, funerals d'estat, la prefectura de Fukuoka si ha abocat de valent, tres grans cotxes negres esperen que s'alliberin uns coloms blancs que marcaran l'inici de la comitiva. El pare, ha posat un escarabat d'amunt de les petites caixes que contenien el seu futur.
-Els agradaven tant els escarabats- s'excusa.

Tot el país plora per la tragèdia, i reclama justícia, potser n'hi haurà, però per Akio de 33 anys i la seva dona de 29, la vida es va aturar el divendres. No vull i puc pensar que es pot sentir quan de sobte perds no un sinó tots els teus fills, de 4, 3 i 1 any.
Quant saps que el borratxo que els a mort, no només va intentar fugir sinó que els va negar auxili.


No sé com es fan les coses ara a Catalunya, però aquí tothom sap qui és Futoshi Imayashi, 22 anys funcionari. Em vist la seva cara als telenotícies. Anirà a la presó uns 20 anys, però la seva condemna serà de per vida.

Un article de revista!

La revista Zexy és la bíblia dels que es volen casar. No té rival, és una guia mensual que aconsella a les parelles que es casen els millors restaurants i hotels, els vestits i tota la parafernàlia que envolta la cerimònia.
És lider al Japó, i pertany a un grup editorial de publicacions periòdiques importantíssim, Recruit.
En motiu de la propera inauguració de la Show Room de la meva empresa a Shibuya, Zexy en ha dedicat un espai en la seva secció de invitacions de boda.
Alguns dissenys escollits són meus (els he senyalat en vermell).

M'ha fet tanta il·lusió que no m'he pogut resistir a penjar l'article al blog. Ja em perdonareu.

Bearbrick, una "mascota" de disseny

M'agrada decorar la grisor del meu escriptori amb ninotets de colors, no sóc l'únic que ho fa, la meva oficina és molt avorrida, sort de la finestra.
Fa anys vaig descobrir els Bearbrick, una derivació els Kubrick, que alhora s'inspiren en els Lego i el Playmobil.
El Kubrick són unes figures d'uns 6 cm fabricades per l'empresa japonesa MediCom Toy inc. El seu nom és una convinació del les paraules "cool" i "brick", "totxo-guai", i alhora un homenatge al director de cinema Stanley Kubrick. El nom també deriva de la paraula "ku" 9 en japonès, que és el número de peces que componen cada figura.
Kubrick són bàsicament figures de col·leccionista que adapten a la forma de la figureta infinitat de personatges de pel·lícules, de l'actualitat, de la literatura, etc.

Jo prefereixo els Bearbrick (els ossets). Partint de la base de la figura, dissenyadors gràfics, i artistes de tot el món han creat petites obres d'art.
De Bearbricks n'hi ha de tota mena, les edicions especials, caríssimes, poden valer més de 700 euros, fins a les edicions "blind box" de valen uns 3 euros la peça.
Els "blind box" equivaldrien als nostres cromos, ja que mai saps quins dissenys hi ha dins i pot ser que compris algún que ja tinguis. Cada sèrie de dissenys la formen 12 figures de les quals l'empresa només n'ensenya 10, les altres dues són sorpresa.
Els "ossets" es venen en capsetes per separat i dins de la capseta i ha una bossa de plàstic i alumini per impedir que es pugui veure el seu contingut per raigs "X". Els 10 dissenys "públics" es divideixen en 9 categories:



a. Bàsic, l'ós monocrom amb una lletra serigrafada al pit, normalment la B
b. Jelly Bean, "gominola" d'osset
c. Pattern, la figura ornamentada amb alguna trama
d. Flag, bandera
e. Horror, possiblement algun monstre o alguna història macabre
f. Cute, una imatge tendre i bonica
g. Animal, l'osset disfressat d'altres animals
h. SF, ciència ficció, ós un robot
i. Artístic, dissenys personals d'algun artista, dissenyador, arquitecte, modista, etc.

Jo faig trampa i vaig a Akihabara on hi ha botigues que els venen oberts, de segona ma, són més cars però pots triar els que vols.

Si voleu conèixer més sobre els Kubrick i els Bearkubrick adreceu-vos a aquest link:


MediCom Toy

Quedem al Hachiko

Si un dia veniu a Tòquio segur que visitareu Shibuya, actualment uns dels barris més animats de la ciutat. A Shibuya es pot trobat una representació de tota la "fauna urbana" de Tòquio. Tothom va a Shibuya, tothom és a Shibuya.
Davant l'estació de la JR trobareu un munt de gent esperant en un racó de la plaça on l'ombra dels arbres els protegeix de les inclemències de temps.
Veureu gent fent-se fotos, altres parlant pel mòbil, amics que es retroben i parelles que es barallen...
Però per què tothom està concentrat en un mateix lloc. És què no és prou gran la placa? És què no hi racons més còmodes, amb ombra, o centres comercials climatitzats on quedar?

Si, però tothom queda al voltant de l'estàtua del Hachiko, és el lloc favorit per quedar, com els barcelonins o els estrangers que queden a Canaletes.

Hakiko, la seva història va esdevenir llegenda, la llegenda de la fidelitat portada a extrems en que els humans només podem somniar.

En Hakiko era un gos de raça Akita, va néixer l'any 1923 a la mateixa prefectura d'Akita al nord de l'illa de Honchu, la més gran del Japó. L'any següent el seu amo, Eisaburo Ueno, es va traslladar a Tòquio per treballar com a professor d'agricultura a la Todai, la Universitat de Tòquio.
En Hachiko acompanyava al seu mestre fins l'estació de Shibuya, i l'esperava fins que tornava de treballar, s'estimaven molt, amo i gos, l'un orgullós de la bellesa del seu animal i la seva fidelitat, l'altre per l'amor i estimació en que l'amo el regalava dia si dia, també.
L'any 1925 el professor Ueno va morir, i la seva esposa va retornar a la seva casa d'Akita, en Hakicho, però no va voler marxar, davant la insistència de l'animal la senyora Ueno va regalar el gos a uns amics Toquiòtes, Hachiko, però s'escapava cada dia i anava fins l'estació de Shibuya per esperar al seu amo.
Al final s'hi va quedar per sempre. Al començament era maltractat pels passatgers del tren i passavolants, però finalment el cap de l'estació se'n va fer càrrec, l'alimentava i el deixava dormir al magatzem. Uns anys més tard un antic alumne del professor Ueno es va interessar per la història de Hachiko, el va començar a visitar a l'estació, alhora que publicava una sèrie d'articles sobre l'animal i la seva fidelitat. "Hachiko el gos fidel", en els anys convulsos d'entre guerres la història de Hachiko va entendrir als Toquiòtes, fins al punt que l'any 1934 es va erigir una estàtua en honor seu, la inauguració de la qual va presidir el mateix Hachiko.
Durant la guerra l'esforç militar va obligar a reciclar el bonze de l'estàtua. Que va ser refeta l'any 1948 davant la insistència de la ciutadania.

En Hachiko va morir l'any 1935, a l'estació de Shibuya, esperant el seu mestre.


És per això que els Toquiòtes s'esperen amb Hachiko, on millor sinó? Un consell no arribeu tard, potser, la vostra cita no té la paciència de Hachiko.

Coincidències?

Per fi ha acabat la construcció de Sainte Grace una capella de bodes situada al barri d'Aoyama, una zona molt exclusiva de Tòquio.
Es tracta d'un edifici d'un 23 metres d'alçada que forma part d'un complex destinat a la celebració de bodes i recepcions nupcials.


Els agrada, als japonesos, casar-se per l'esglèsia, només pels vestits blancs, les flors i tota la parafernàlia de les envolta.
Fa uns mesos que caure a les meves mans el projecte de la capella, i ves per on li vaig trobar molta semblança a la Catedral de Barcelona. Fa poc vaig decidir fer una visita a l'edifici real, han trigat només dos anys per construir-lo!
Jo vaig fer el disseny de les invitacions de boda que l'empresa oferirà al nuvis, com que l'edifici estava a mitges, vaig copiar part de la façana de la Catedral, i ningú es va queixar.



L'altre dia l'amic Carquinyol publicava al seu blog un post sobre l'art català al Principat i al País Valencià, i vaig recordar Sainte Grace.

Crida a la blogosfera sobiranista

La intenció d'aquest blog no és política, tot i que molt sovint l'aprofito per expressar la meva opinió envers els afers que afecten al meu país de procedència.
Aquest blog intenta il·lustrar la vida d'un català al Japó. Tanmateix l'actualitat del racó de món on vaig néixer demana la mobilització de tothom amb consciència nacional.
És per això que m'afegeixo a la proposta de Xavier Mir d'encapçalar el escrits amb el títol "Jo també vull un estat propi". Malgrat tot, al no tractar-se d'un blog polític ho faré a la meva manera.
La campanya començarà al 4 de setembre fins el 10.

Fe d'errades

"Machigai" és el terme emprat en japonès per dir que una cosa està equivocada. Segur que si repasseu els meus "post", en trobareu un munt d'errades, tipogràfiques, gramaticals, ortogràfiques, etc. Algunes per desconeixença, altres pel la meva dislèxia que empitjora amb l'edat, i altres, senzillament per mandra de repassar el text, no sabeu que s'és de difícil escriure català en ordinadors japonesos...
Per altra banda, segur que hi ha errades culturals, però no es tracta d'un bloc d'un japonès que viu al seu país sinó d'un disbarat d'un badaloní que intenta sobreviure en un país i una cultura que li era del tot aliena. Car jo, abans de conèixer la meva parella només coneixia del Japó la Sony i en Mazinger Z, com aquell que diu.
De Sony n'hi ha un munt de coses fins hi tot bancs i els Mazinger Z es venen caríssims en botigues de col·leccionista "otaku" a Akihawara.
Bé, aquest post és per demanar excuses per moltes coses i en particular per rectificar una errada gràfica.
Fa un dies us vaig penjar un dibuixet del "Kaminari-sama" el déu del tro, sembla ser que estava equivocat, el déu en qüestió té dues banyes i no una, i duu els cabells llargs, suposo que em vaig inspirar en el déus que sortien a Dr. Sump.
En "Kaminari-sama" es deuria enfadar perquè dilluns va caure un llamp sobre Tòquio tant fort que va fer aturar les línies de tren i metro de la ciutat durant tot el matí.


En vista del nou tifó que s'acosta i que passarà per Kyushu, demano excuses al déu i de pas li he refet el pentinat, per si de cas...

Hi ha justificació moral?

Podem desvincular l'art de la persona?

Molt sovint la persona del creador són un món diferent, és clar i és natural. El creador es transforma en una altre persona en el noment de la creació.
Ho explicava d'una manera mot gràfica Milos Forman en boca d'un poc real Salieri, quan desvinculava la personalitat "tronera" de Mozart del geni creatiu.
Picasso un dels més gran genis artístics era, segons les seves ex dones un tirà, un don Joan, sense escrúpols.
Es pot ser un cabró fill de puta i crear obres d'art meravelloses, jo crec que sí.
Però això no vol dir que es pugui desvincular la creació del seu pare. Així com en tota vida creada hi ha ens gens dels progenitors, aquests gens els trobem també en l'obra creada.
Ara bé, l'art es pot i s'ha utilitzat com a eina educativa, fins i tot propagandística. Un artista que feia cartells Nazis és còmplice de la barbàrie nazi, com un soldat nazi o pitjor, ja que el seu missatge arriba a més gent i es fa més transcendental, històric.
Picasso potser era un dèspota però va crear el "Gernika", amb això va prendre una posició envers la societat.  Es clar, que una cosa es ser un dèspota amb les persones que t'envolten i una altra cosa ser part d'una maquinaria despòtica, tirana i cruel d'un estat organitzat hi ha una gran diferència.
Jo sempre dic que estic en contra de la pena de mort institucional, però si algú fes mal a la meva família, ho pagaria amb la vida. La diferència és que un estat no es pot permetre aquest tipus d'acció perquè aquesta és la frontera entre la societat civilitzada i la barbàrie.
És aleshores on entren el joc dels qui fan costat als estats criminals i els qui no, i per això pateixen l'exili, la tortura o la mort.
Els artistes no en són excepció.
No s'ha de jutja Wagner per que els nazis utilitzessin la seva música, però si en els cas d'un declarat anti-semitisme. Per això alguns bandegen les seves peces en teatres. Cosa que ens sembla una exageració pròpia d'ignorants.
Abans vaig esmentar el cas de Shakespeare, si fos veritat que va haver de fugir per assassinat, seria lícit perdonar-lo per la seva meravellosa producció literària.
O Caravaggio, que va haver de fugir en repetides ocasions de la justícia, per culpa del seu tarannà violent?
Però és clar, Caravaggio és mort, i Shakespeare, també, i els familiars de les seves víctimes.
Picasso va morir a l'exili, i Joan Miró va retornar quan la seva fama l'havia fet invulnerable al règim feixista.
Insisteixo, un artista es pot veure avocat pel seu context, o la por a col·laborar de manera obligada per unes idees que rebutja, o al contrari treballar de manera ferma i destacada per aquelles idees.

País Freaky

17 d'agost.
A la prefectura de Tokushima un professor temporal d'institut ha estat arrestat per filmar per sota dels "Yukata" kimonos d'estiu, a dues joves universitàries.

Shinji Kurimi de 43 anys és professor de l'institut Sera de la prefectura de Hiroshima, ha estat detingut per la policia de Tokushima per violar la llei local d'encalç sexual.
Kurimi ha admès les al·legacions duran l'interogatori. També ha confessat haver filmat roba interior femenina al Festival Yosakoi de Kochi des del 9 fins al 12 d'agost, i al Festival Awa de dansa de Tokushima del 12 al 15 del mateix mes.
Kurimi s'apropava a les joves estudiants de 18 anys vestides amb Yukata en els trens i usava una petita càmera dissimulada a la sabata, aprofitant que el vagó anava ple de la gent que es dirigia als festivals posava el peu sota el Yukata.
Un passatger es va adonar que Kurimi tenia la cama massa sota de la noia i li va demanar que abandonés el tren. La policia alertada per un altre passatger el va detenir en arribar a l'estació. En un principi va intentar escapolir-se però el desplegament de la policia va avortar la fugida.


La càmera de la sabata estava connectada a un petit aparell de DVD de duia a la motxilla. En el moment de la detenció estava en possessió de vàries filmacions de roba interior femenina.

El timbaler "enllaunat"

Quan jo era petit, a l'escola hi havia un nen més alt i fort que em tenia mania. Em va fer la vida impossible a l'escola i després a l'institut, m'apallissava, m'insultava i m'assetjava amb la seva colla, em destrossaven la "vespino", i feien pintades en contra meva.
Encara ho recordo i recordaré sempre.
En aquella època els mestres eren molt més permissius que ara en aquests tipus d'afers. Avui en dia segurament li haguessin obert un expedien per racista o assetjador.

De petits aquest nen jugava a nazis, és clar l'uniforme era més "xulo", es saludava amb els companys amb el braç enlaire i dibuixava "svastika" per tot arreu. Teníem 10 anys.

Podeu pensar que us enganyo però és així, jo, per la meva educació, no veia les coses de la mateixa manera, allò era dolent, els nazis eren feixistes i assassins. Als 10 anys si no has sentit a parlar de l'Holocaust és que els teus pares són uns ignorants irresponsables.
Després a l'institut el personatge en qüestió es va "apuntar" al MDT, per trencar vidres del Mc Donals, fins que la policia el va detenir, quin gran heroi, el brètol!
Mentres tant alguns estudiants treballaven per normalitzar el país, ens mobilitzavem pel català, contra l'Otan, contra la Loapa, etc...teníem 15 anys.

Que "guai"! es passejava amb el mocador palestí, quedava molt "progre", mentres m'insultava i m'agredia pel meu nom jueu i les meves idees sionistes.
És clar només tenia 17 anys i jo era el "fatxa", a punt de començar la universitat, militant de les JERC, i delegat dels estudiants de Badalona al consell d'estudiants de Catalunya.

Afortunadament aquest nen no tenia talent per res. Un negat als estudis i un fracassat en tot, aquest nen no és Günter Grass, Günter Grass és un escriptor Nobel, no és un ignorant és un idiota.
Es un idiota, hipòcrita i mentider amb un passat nazi, no valen excuses, amb 17 molts decideixen el seu camí, pots triar saps discernir la bondat del mal. Un SS era un dimoni malvat i assassí. Impossible equivocar-se. Ara el que hauríem de saber és, si va cometre algún crim de guerra, furgar en el seu passat i jutjar-lo.
Ell podria haver estat un noi normal allistat per força a l'exèrcit per defensar el seu país, però va triar la SS, el cos més violent i criminal.


Molts l'excusen diuen que no sabia el que es feia, pobret! Altres que ja s'ha redimit, que la seva vida posterior l'ha redimit, que la seva obra l'ha salvat.
Jo no sóc catòlic i no crec en la redempció. I el "Timbal de llauna" em va avorrir mortalment.

Les fades del Japó_2

Abans us vaig ensenyar algunes fotos de les fades japoneses, algú va dir que eren noies disfressades, quina poca fe!
Per si no ha quedat clar que al Japó hi viuen fades de veritat us torno a aportar proves visuals.

Japó, un país de serveis_2

Una de les coses que més ha agradat als meus amics de visita a Japó a estat el tracte rebut per part de la gent que treballa de cara al client.
Una de les coses més divertides és "anar a fer" benzina. Des de fa anys al nostre país es van posar de moda les gasolineres d'autoservei, on tu mateix has d'omplir el dipòsit després d'haver abonat la quantitat requerida a un empleat que et parla darrera d'una finestreta. Si et dona les gràcies, bon dia o bona nit, estàs de sort.
Al Japó "anar a fer" benzina és una experiència de "lujo oriental", com diu un amic.
Arribes amb el teu vehicle i almenys quatre empleats correctament uniformats et donen la benvinguda amb una reverència, un d'ells et guiarà fins al "poste" corresponent, l'altre et netejarà els vidres, tots, per dins i per fora, un tercer t'obrirà la porta i posant-se a la gatzoneta et demanarà quant vols reposar, recollirà els dines o la targeta amb les dues mans com si li passessis la "patena", i anirà a la caixa a pagar, mentre això succeeix un quart empleat t'omplirà el dipòsit. En acabat un d'ells amb una bandera de colors cridaners aturarà el trànsit per què puguis sortir i els altres t'acomiadaran amb un << un moltres gràcies, esperem que torni, i condueixi amb prudència>> seguit de la típica reverència oriental, recordeu "Tenko", doncs igual.
El preu del combustible al Japó no és ni de bon tros més car que a Catalunya, aquest servei és gratuït i norma general. Dóna feina a estudiants o gent que vol treball extra.

Una vetllada a Link

No us he parlat mai de Link, el local del meu cunyat Koichiro. Bé si, de passada, parlant de les festes que organitzen.
Avui us parlaré de l'experiència que representa visitar aquest local.

Link és un Shochu-bar, el Shochu és un aiguardent que es pot fer de moltes coses; de de patata, de moniato, d'arròs, de canya de sucre, etc. Els més apreciats són els que es produeixen a Kyushu, l'illa més a l'oest del Japó.
Però Link no només serveix begudes, també té una cuina excel·lent, gràcies a la dedicació dels companys d'en Koichiro, que, estudiant i practicant, han aconseguit una carta plena d'especialitats japoneses i alguna coreana, a mi m'encanten els seus "edamame", uns pèsols bullits en aigua salada, que es serveixen de "tapa" acompanyant la cervesa. Per cert els japonesos fabriquen cervesa des del S.XVI.
Una altre meravella és la "ba-niku", carn de cavall crua, tendríssima!
Però el millor de Link és la seva hospitalitat, i em direu, clar ets de la família! Cert, anar a Link et fa sentir de la família, els client són amics, i els amics en fan punt de trobada.
L'altra dia hi vaig anar amb uns amics de Catalunya, els pares la meva fillola de 5 anys, ella també va venir.
Era un dia de festa, el més important d'Atsugi, la ciutat on és Link, milers de persones pels carrers intentant veure el focs artificials, una gernació que omplia de gom a gom els carrers del centre.
A la primera, la rebuda, encantadora, alegria sincera de tornar-nos a veure, de seguida, una cervesa, i menjar per la nena, sense haver demanat res.
A la taula el cambrer ens ofereix unes tovalloles refrescants, uns gots plens d'aigua glaçada, i ens fa broma. Ens porten la carta, mal m'està dir-ho però encara em costa llegir, hi ha molts, moltíssims kanjis que no entenc. Demanem "osusume", la recomanació, bona tria: yakitori (uns "pinxos" de carn de pollastre a la brasa), amanida de tofu amb fideus fregits i peixet, una safata de patates fregides ( amb formes diferents, per la nena), ba-niku, edamame, chikin-katsu (pollastre arrebossat), kimuchi (verdures en salmorra i bitxo a l'estil coreà), una tapa de konyaku picant al pebre negre (es un tipus de gelatina), també vam menjar takoyaki (boles d'arrebossat farcides de pop) que com no en tenien les van anar a buscar en una parada de la fira, tot per complaure'ns. Mentrestant bevíem ume-shu (licor de pruna), i sake calent.
De tant en tant venien client a saludar, tenien curiositat per conèixer els meus acompanyants, algunes noies van obsequiar a la meva fillola amb caramels i pomes ensucrades que van anar a buscar expressament.
Us podeu pensar que aquest va ser un tracte especial, hi ho és, es que tracte especial que reben els clients en aquest tipus de local.
Un detall, si algú entra sol, el cambrer li fa companyia, fins que entra un altre client, aleshores els posen junts i el cambrer enceta una conversa per que es facin amics.
Tenim la idea que els japonesos són molt tancats o avorrits, és clar hi ha barrera del idioma, però amb alguns gotets de sake, tothom parla el mateix.
El nostre arquitecte, en Masao, és un aficionat als Shochu-bar o als Izakaya (tavernes), diu que molts dels seus clients els a conegut allí. Fins hi tot n'ha projectat un parell.
Si mai veniu al Japó i us avorriu no ho dubteu entreu en un Izakaya. O millor veniu al Link, però abans em feu un truc que hi anirem plegats.

Les fades del Japó

La meva germana em va demanar com eren les fades del Japó, el que ella no sabia és que existeixen de veritat.

Barça o "selección ejpañola"_2

Qui ha assessorat al Barça per triar aquesta convianció tant desafortunada? El "cunyadíssim"?
No puc fer més comentaris.

Molt sorroll per no re

Gràcies al Déu del tro i al Déu del vent, que, és clar, són japonesos, el tifó ha canviat de ruta i s'ha dirigit cap a Rússia, un cop allí s'esfumarà, cap problema. Ara només cal esperar el següent.

La meva finestra

Potser us preguntareu des d'on us escric, o no, tanmateix us ho ensenyo.

Finestres

A la "millor terreta del món" hi ha uns "personatges" que es venten de fer bones migdiades sota l'ombra dels tarongers, gaudint de menges exquisides que fan glatir. Des de les daurades terres de Califòrnia ens arriben noticies de micacos motoritzats descrivint platges quilomètriques que imaginem habitades per vigilantes amatents.

Gràcies a ells, els que NO TENIM VACANCES, traiem el cap per la finestra per recollir una mica d'aire fresc. Malgrat la "ràbia" que ens fan els "pocavergonyes".

L'altra dia llegint el blog dels amics de Quiòniam, seguint el seu consell vaig entrar en un web molt bonic i relaxant, per poder viatjar una mica dins boscos meravellosos. Un d'ells al costat de casa, el bosc del Mont Fuji, res mitja horeta en tren.

Aquestes són algunes imatges si en voleu més:

"Forests-Forever"





Gràcies Raül, Carquinyol i Teobald

Alerta! Tifons!

Alerta!, el país està en alerta, s'acosta un tifó, no és una situació anormal, passa cada any, però cal prevenir.
Veieu la taca vermella de baix del mapa? Doncs ens passarà per sobre, de moment pluja lleugera, i un vent suau, típic abans de la tempesta.
Tanqueu les finestres, i porticons, entreu les plantes i els animals del jardí, reviseu el rebost. Sort que els nens fan vacances i no són a l'escola.
De moment calor, i humitat, el 94%. I retards en el trens.
Ara només cal esperar que passi sense fer massa mal.

Petites diferències

Si veig les "mega-pantalles" de vídeo del davant de l'estació de Shibuya engegades, això voldrà dir que arribo tard a la feina.
Aquest ha estat el cas d'avui, per culpa de la pluja, el meu tren s'ha enrederit 15 minuts, això significa una penalització i una multa econòmica que veuré reflexada en la meva propera nòmina.
Per compensar aquesta incidència la companyia entrega al passatgers un justificant del retard, un empleat de la companyia a cada sortida va repartint els rebuts a tothom que ho sol·liciti, ràpid i eficaç.
Amb aquesta papereta la meva empresa reclamarà a la companyia el valor econòmic del meu treball perdut i així no m'ho descomptaran a mi.
Genial no? No és la primera vegada que em passa, per això no m'he preocupat, la companyia ferroviària ha acceptat la seva responsabilitat i la meva empresa gestionarà la incidència.
Val a dir que s'acosta un tifó i que la cosa anirà a pitjor.


Una imatge del famós rebut.

Natou

sense paraules...

La Tokaido

Ahir us volia parlar de la "Tokaido" i vaig acabar parlant de "coca-coles" peruanes.

Què és la "Tokaido", doncs un camí, el camí de "Tokai". Ahir uns amics molt estimats van agafar un tren que feia aquest camí, per això m'he recordat que us n'havia de parlar.
La "Tokaido" és la via que uneix Tòquio amb Kyoto i Osaka.
A finals del S.XVII quan Ieyasu Tokugawa va instaurar en Shogunat, la capital política del Japó es va traslladar a Edo, actualment Tòquio, seu del poder del clan Tokugawa. Kyoto va esdevenir centre religiós mantenint-se com a capital simbòlica però sense poder real.
Malgrat tot es va fer necessari comunicar aquestes dues ciutat i la veïna Osaka, el port més important aleshores, per facilitar el trànsit de mercaderies, funcionaris, noblesa, etc.
Amb l'arribada dels occidentals a finals del S.XIX la "Tokaido" va esdevenir llegenda. El Shogunat, malgrat permetre la instal·lació de petits assentaments a l'actual prefectura de Kanagawa i la construcció d'un port de mercaderies a Yokohama, va prohibir l'ús de la "Tokaido" als forasters. Prohibint, també l'utilització del magnífic port d'Osaka. Aquesta prohibició i les notícies de que al final del camí hi havia una ciutat meravellosa amb edificacions fastuoses d'or i plata (Kyoto), on vivia un personatge venerat com un Déu (el Mikado), van alimentar la fama de la "Tokaido".
Amb la caiguda del Shogunat i la restauració del poder a l'emperador Meiji, aquest va traslladar la seva cort a Edo que es va passar a anomenar Tòquio, però la Tokaido no va caure en desús, ja que continuava unint Osaka amb Tòquio i Yokohama, així doncs la primera línia de tren es va construir seguint aquesta via, tal com ho faria la carretera nacional anomenada Nacional I, com no.
L'any 1964 el Japó va inaugurar el ferrocarril més ràpid del món, el Shinkansen, que nosaltres coneixem com "tren bala", aquesta primera línia unia Osaka i Tòquio, passant per Kyoto.
Actualment hi ha moltes carreteres, vies de tren i autopistes però la més important continua sent la Tokaido.
I és que un Estat racional intenta comunicar les seves dues ciutats més importants, aquesta comunicació es vital, no només econòmicament però també com a símbol de cohesió nacional.
Així ho entenen al Japó, (Tòquio-Osaka), o França (París-Lió), Anglaterra (Londres-Manchester), etc.
Aquesta és també la lògica que seguien els empresaris catalans en pagar de la seva butxaca el primer ferrocarril, Barcelona-Mataró, o després enllaçant la capital amb Terrassa o Sabadell.


Aquesta és, també, la lògica de l'Estat Espanyol que uneix la seva antiga capital Toledo amb l'actual, i amb el seu port més important, Sevilla, amb el TGV.
Les noves "conquestes" de grans empreses espanyoles en territoris d'ultramar refermen el gran encert del govern de l'ex-presient del govern Felipe Gonzàlez de prioritzar la construcció de noves i millors vies de comunicació dins del territori nacional espanyol, per on sinó hauria d'entrar d'Or d'Amèrica, per la "Torre del Oro".
Així doncs podem equiparar la connexió Madrid-Sevilla a la "Tokaido". I enorgullir-nos del nostre Euro-Med, que comunica les dues ciutats més importants del nostre país (Barcelona i València)

"Refresco de cola"

Aquest matí, al tren, anava pensant amb el que us explicaria avui. És dilluns i sempre costa arrencar, sobretot després d'un cap de setmana molt atrafegat, anant a munt i a ball amb uns amics molt propers que ens han regalat el plaer de fer-nos una visita.
Us anava a explicar que és la "Tokaido" i unes reflexions personals sobre el tema quan, obro el correu, i m'apareix un missatge des del Perú on un amic hi ha anat de vacances.
És només una petita anècdota gràfica però a mi, personalment, m'ha fet molta gràcia.
Demà parlarem de la "Tokaido", avui us convido a una "Kola".

El berenar, un afer "oficial"...

Ahir vaig rebre aquest mail de la meva germana que viu a Badalona.


"Fes enviar aquest missatge a qui li pugui interessar, seria interessant que el publiquessis al teu blog com a comparació amb el que passa al Japó.  

A Badalona, el dia 2 d'agost de 2006 a les 18:48, dos motos matrícula CME 2550 i CME 2546 i un cotxe matrícula CME 2554 dels Mossos d'Esquadra van passar per el Carrer del Carme, en el tram que va des del carrer de Sant Pere al carrer Canonge Baranera en contra direcció, sense fer us de les llums d'avís ni de la senyal acústica.  

Aquesta és una zona de vianants restringia als vehicles al centre comercial de Badalona.
Les dues motos van passar primer i em vaig quedar molt parada quan van aturar-se d'avant del forn Bertran. Vaig  pensar que hi passava alguna cosa. Poc desprès va accedir al carrer del Carme des del carrer del Magatzem un altre cotxe també dels Mossos d'Esquadra.
Jo, en veure que s'aturaven a la cruïlla del carrer de Sant de Pere amb el carrer del Carme, els vaig avisar que anaven a passar per un carrer en contra direcció. El cotxe es va aturar (cosa que em va fer pensar que no duien cap mena de presa), tot seguit els dos agents van baixar del vehicle i, amb bastantes males maneres, malgrat que jo anava en companyia dels neus dos fill un de 5 i un altre de 2 anys, (increpant-me per saber si tenia el carnet de conduir), van recordar-me que segons el codi de circulació els cotxes de servei de seguretat poden passar per carrers en contra direcció, i que si volia els podia denunciar si em creia amb la obligació de fer-ho a la seva pàgina web.
A la pàgina del Mossos d'Esquadra no hi ha la possibilitat de denunciar aquesta infracció greu de les normes de circulació, ni de formular una queixa que els afecti a ells.  
Poc després, a les 18:53 vaig tornar al mateix carrer per anar al forn Bertran per comprar el pa, en veure que les dues motos encara hi eren, i també els cotxes, els vaig pendre el número de matrícula i vaig preguntar al forn si els havia passat alguna cosa. El dependent em va comentar que sols hi havien anat per comprar el berenar i que tot sovint ho feien.  

En arribar a casa vaig consultar el codi de circulació i em vaig sorprendre al comprovar que jo teia raó i la policia anava equivocada ja que situ textualment: 

 

"ARTICULO 67. Vehículos prioritarios.  



Tendrán prioridad de paso sobre los demás vehículos y otros usuarios de la vía los vehículos de servicios de urgencia, públicos o privados, cuando se hallen en servicio de tal carácter. Podrán circular por encima de los límites de velocidad y estarán exentos de cumplir otras normas o señales en los casos y con las condiciones que se determinan en esta Sección.  



Los conductores de los vehículos destinados a los referidos servicios harán uso ponderado de su régimen especial únicamente cuando circulen en prestación de un servicio urgente  y cuidarán de no vulnerar la prioridad de paso en las intersecciones de vías o las señales de los semáforos, sin antes adoptar extremadas precauciones, hasta cerciorarse de que no existe riesgo de atropello a peatones y de que los conductores de otros vehículos han detenido su marcha o se disponen a facilitar la suya.  



La instalación de aparatos emisores de luces y señales acústicas especiales en vehículos prioritarios requerirá autorización de la Jefatura Provincial de Tráfico correspondiente, de conformidad con lo dispuesto en las normas reguladoras de los vehículos.  



ARTICULO 68. Facultades de los conductores de los vehículos prioritarios.



Los conductores de los vehículos prioritarios deberán observar los preceptos del presente Reglamento, si bien, a condición de haberse cerciorado de que no ponen en peligro a ningún usuario de la vía, podrán dejar de cumplir bajo su exclusiva responsabilidad, las normas de los Títulos II, III y IV de este Reglamento, salvo las órdenes y señales de los agentes, que son siempre de obligado cumplimiento.  



Los conductores de dichos vehículos podrán igualmente, con carácter excepcional, cuando circulen por autopista o autovía en servicio urgente y no comprometan la seguridad de ningún usuario, dar media vuelta o marcha atrás, circular en sentido contrario al correspondiente a la calzada, siempre que lo hagan por el arcén, o penetrar en la mediana o en los pasos transversales de la misma.  



Los agentes de la Autoridad encargados de la vigilancia, regulación y control del tráfico podrán utilizar o situar sus vehículos en la parte de la vía que resulte necesario cuando presten auxilio a los usuarios de la misma o lo requieran las necesidades del servicio o de la circulación.  



Tendrán el carácter de prioritarios los vehículos de los servicios de policía, extinción de incendios, protección civil y salvamento, y de asistencia sanitaria, pública o privada,  que circulen en servicio urgente y cuyos conductores adviertan su presencia mediante la utilización simultánea de la señal luminosa, a que se refiere el artículo 173 de este Reglamento, y del aparato emisor de señales acústicas especiales, al que se refieren las normas reguladoras de los vehículos.  



Por excepción de lo dispuesto en el párrafo anterior, los conductores de los vehículos prioritarios deberán utilizar la señal luminosa aisladamente cuando la omisión de las señales acústicas especiales no entrañe peligro alguno para los demás usuarios.  


Las infracciones a las normas de este precepto tendrán la consideración de graves."

 

Entenc, doncs,  que anar a comprar el berenar o multar un vehicle mal aparcat (ja que allà a prop n'hi havia un i no havia estat denunciat) no és un servei d'urgències. Haig de suposar que la infracció comesa per les dues motos i el cotxe es podrien tipificar com a  greus.  

A part d'això no estaria malament que els agents que em van donar les explicacions sobre la prioritat de pas en les vies públiques expliquessin al meu fill de 5 anys per què van cometre una infracció.
Estic intentant ensenyar-li a ser un bon vianant i ara ell es pensa que si es fa policia podrà fer el que li doni la gana quan vulgui.

Intentar educar els nens sobre les normes de circulació no es també feina dels cossos de seguretat? 

Com pots imaginar estic molt enfadada per aquest tema. "

Segueixo amb preocupació moltes noticies en les que proliferen de manera alarmant cassos d'abús d'autoritat, prepotència i fatxederia per part dels Mossos d'Esquadra.
Creia que estava consevuda com una policia europea, democratica, al servei del ciutada i lliure del "tics dictatorials" que sovintegen als altres cossos de seguretat depenents del Govern Espanyol.
Potser els convindria recordar el significat de l'uniforme de gala del cos, o sinó per què creuen que duen espardenyes, només "fashion"?
O els haurien d'obligar a dur la inscripció de duen els cotxe patrulla de Nova York, "to serve and protect", per servir i protegir.


Com deia un personatge de còmic d'un dibuixant argentí exiliat a Catalunya: "la policía está para protegernos pero quién nos protege de ella?" FICCIONARIO. Altuna, Horacio. Norma Ed.

Bona nit i tapa't.

L'anell badaloní

L'anell badaloní es va eixamplant, aquest cop amb el blog d'un Badaloní que les ha vistes de tots colors.

Badalona-Trondheim, és el títol del seu blog. per a manera que te d'escriure i les coses de pensa i diu, et preguntes com és que fa les feienes que fa, però cadascú troba fa el que creu que ha de fer i organitza la seva vida com vol.
La seva darrera feina en fa pensar de deu ser una mena de Nino Quincampoix, el que so sé és si ja ha trobat l'Amélie Poulin...

Els Yukata

L'estiu es manifesta al Japó amb un esclat de llum i de colors, literalment. Amb ell arriben els "Matsuris" (Festes Majors), ocasions propicies per encetar melons i síndries, passejar a la vora del riu, al cap vespre, esperant que comencin els Hanabi (Focs Artificials).
M'agraden els "Matsuris", tenen aquell punt "atrotinat" de fira de carrer, de pomes ensucrades, cotó fluix, i adolescents en la primera cita, sota l'atenta mirada del pares que casualment "passaven per allí..."
Els "Matsuris" són l'excusa perfecte per dur el "Yukata", els kimonos d'estiu, una alegria visual, els "Yukata", "floreixen" a mesura que et vas acostant al punt de trobada, a cada estació de tren pugen més nois i noies abillats de multicolor.
Potser semblaré et típic "giri" que "flipa" quan va a la "Feria d'Abril" i veu noies vestides de "Sevillana", però no es pot comparar, l'elegància d'un Yukata amb un vestit de "faralaes", els Kimono s'entrenyen als malucs, obligant a fer petit passos al ritme del so dels esclops de fusta. Amb els coll del vestit lleujerament estirat enrere deixant entreveure el clatell que el pentinat recollit ofereix. Els peus nus adornats per les cintes dels esclops, enfocats cap endins, per fer més bonic.
L'obi (en cinturó) lligat darrera amb un llaç en forma de papallona, estilitza la figura i posa l'esquena recta, posició que afavoreix l'elegància al caminar.
Si veiessin que boniques estan amb kimono no se'l traurien mai.
Crec que la indumentària de cada cultura és una conseqüència de l'anatomia particular de cada raça, els japonesos fa temps que van abandonar els kimonos, tret d'ocasions especials, però la seva arquitectura física esta lligada a quest tipus de vestit.
Ai las, les presses i la influència de la cultura occidental han bandejat aquestes petites obres d'art.
Sort que encara ens queden els Matsuris per continuar la festa.

Una reflexió trobada

Molt sovint, quan els japonesos em demanen d'on vinc, després de dir el nom del meu país haig de dir Barcelona, Gaudí, Miró, Dalí ( amb recança), tot esmentant velles glòries d'un passat millor de la nostra cultura.
L'altre dia "remenant" per la xarxa vaig trobar aquest article d'Enric Vila, un periodista del diari Avui, l'he reproduit senser per què crec que és molt interessant, a més a més sé que tindreu temps per llegir-vos-el ja que molts esteu de vacances.

"Tot ha sigut que, a l’autobús, he sentit com una iaia, amagada rere unes grans ulleres fosques i amb un cap com una coliflor, deia, amb aquest català d’abans de la guerra que els joves només podem imitar posant els llavis en forma de cul de gallina: “Home, ja està bé! Gairebé el tinc assegut a la falda!” L’home que seia al seu costat, francament gras, d’una certa edat i amb el mateix català vellutat, afrancesat i estructuralment sarcàstic de les antigues generacions, li ha respòs amb els ulls brillants de sornegueria: “Ja miro d’enretirar-me, senyora. Però què vol que hi faci, si tinc un cul com una panera? Prou que m’emprenya.”
Quan sento parlar gent gran m’entristeixo per un món que es dessagna, per aquesta Catalunya que el castellanisme i la immigració han anat enterrant. Aquest estiu celebrem el 70 aniversari de l’esclat de la Guerra Civil i es faran grans disquisicions teòriques. Vindran els progres a idealitzar l’experiment revolucionari i fatxes disfressats de liberals a justificar el cop d’Estat. Però em temo que ningú tocarà el nervi, el fet històric més important pel país i és que, el juliol de 1936 es va sentenciar a mort la Catalunya catalana. Entenguem-nos: la Catalunya que encara podia ser com Holanda, on la gent vivia lligada al paisatge, el paisatge no estava destrossat i el català es parlava com l’aire que es respira.
Si fóssim conscients de què va significar l’estiu de 1936 la salut de la nostra cultura seria més bona i el model de país seria un altre. Si volem una derrota per diada nacional, aquest és l’autèntic 1714. Quan entenguem això, entendrem que és molt més que un idioma el que perilla; la llengua és només la punta de l’iceberg d’una cultura, d’un caràcter, d’una manera d’estar en el món testada per segles d’experiència, i és això el que primer els revolucionaris, després el franquisme i, finalment, l’antidolorisme dels catalans ha anat destruint els últims 70 anys.
Em sembla que no és només per proximitat cronològica que el record de l’antifranquisme és més viu que el de la Catalunya anterior a la guerra. Tenir-la present impediria parlar amb eufemismes d’alguns temes. Penso en la catastròfica ignorància dels catalans i en l’efecte devastador de la immigració; en la xenofòbia dels castellans i el tòpic que pinta el català com el tipus més civilitzat de la península. Penso en tot allò que agermanava els revolucionaris que van dirigir Catalunya durant la guerra i els falangistes que la van guanyar: totalitaris entossudits a fer tabula rasa del país, a refer-lo a la mida de les seves fantasies. L’escriptor franquista Giménez Caballero, té escrit: “El problema de Catalunya se soluciona repoblándola de andaluces”; L’anarquista Durruti deia: “A nosotros no nos dan miedo las ruinas porque llevamos un mundo en nuestros corazones” (esclar no eren seves.)
El prodigiós segle XX català (Gaudí, Dalí, Miró, Pla, D’Ors, Casals, etc), és producte de la Catalunya estroncada per la guerra. Fins on ens hauria dut no se sap. Però prometia i per això l’obsessió de Josep Pla va ser explicar-la; confiava que es podria reprendre el fil passat un “temps de purgatori”. L’eix vertebrador de la seva famosa Obra Completa és aquell món, aquell país que ja no tornarà i que tant vam contribuir a carregar-nos els mateixos catalans amb la nostra inefable frivolitat. Pla el volia mantenir viu ni que fos als llibres, com un referent. De la Catalunya que va seguir, espiritualment abatuda, no devia trobar que hi hagués massa a conservar; no hauria resistit la temptació de parlar-ne, si no.
Resumint: ara fa 70 anys és va ensorrar molt més que una República i, per dolorós que sigui, caldria tenir-ho més present. És absurd ignorar una època tan brillant com la que va de 1888 fins al 1936. Si volen entendre què va significar la Guerra Civil deixin estar la tele i els dominicals dels diaris i llegeixin les memòries dels catalans que van viure aquella època. Llegeixin Joan Sales (Cartes de la guerra), Amadeu Hurtado (Quaranta anys d’advocat), Claudi Ametlla (Catalunya, paradís perdut) Joan Puig i Ferreter (Memòries polítiques), Jaume Miravitlles (Gent que he conegut) o Rossend Llates (Ser català no és gens fàcil). Hauran de buscar-los a llibreries de vell, això sí: representen un món que, com he dit, va quedant enterrat enmig de la indiferència general, malgrat el seu potencial."
ENRIC VILA (Publicat a Benzina).

Nous enllaços ( l'anell badaloní )

Seguint l'exemple del meu company Carquinyol del Badiu dels Micacos m'he apuntat a la seva "campanya" per aconseguir un "anell badaloní" que enllaci els nostres blogs amb altres de badalonins viuen lluny, o prop, segons en miri.

Són 5 mesos
Presentació dels autors:
"Aquest bloc resumeix el viatge pel continent americà que vam començar un 20 de juliol a Chicago i que, 4 mesos i una setmana després, ens va deixar a Buenos Aires, Argentina. Entremig --i, naturalment, deixant-nos alguna coseta--, Wisconsin, Indiana, Nevada, Arizona, Califòrnia; Mèxic DF, Oaxaca, Chiapas, Yucatán; Tikal i Antigua a Guatemala; el volcà Arenal i el Carib a Costa Rica; Bocas del Toro a Panamà; i Iguazú, Salta, Mendoza, Bariloche, Puerto Madryn, El Calafate i, per últim, i suposem que ben simbòlicament, Ushuaia, la ciutat més austral del món, a tocar de l'Antàrtida, a Argentina. "

Uncertainy Principle
Blog d'un badaloní que viatja a Califòrnia per estudiar anglès. El seu web associat, "de viatge" l'il.lustra amb fotografies molt boniques.

To bin or not to bin

Torno a recuperar aquesta entrada del 6 de juny, especial homenatge a un badaloní preocupat pel reciclatge.


Us podeu imaginar que viure al Japó no es fàcil, suposo que el primer que penseu és que la llengua i la cultura són molt diferents. Bé, sí, això és cert, però hi ha coses del dia a dia, que van més enllà.
Em refereixo a la facilitat que tenen els japonesos en complicar les coses que per a nosaltres semblen senzilles. Per exemple, les deixalles, la brossa. Ja vaig comentar un altre dia, que al Japó hi ha una cultura molt extensa del reciclatge, si no és un costum cultural és la dificultat que hi ha per llençar les escombraries.
El primer que notareu al visitar el país és que no hi ha papereres, la idea és que la brossa te l'emportis a casa.
Els sectors més ecologistes diuen que la brossa no desapareix, que s'accumula, en tanta quantitat que es fan diàriament muntanyes de quilos de deixalles en una ciutat petita com Barcelona, ara imagineu-vos, com han de ser els abocadors de Tòquio amb 25 milions de persones generant residus a cada segon.
El primer que s'ha de saber és que hi ha dos grans grups de deixalles:
"moeru gomi", i "moenai gomi". Brossa combustible, i no combustible.
Moeru gomi: combustible, és la brossa orgànica, i petits papers, pols de l'aspirador, bolquers, ...només es recull dos cops per setmana.
Moenai gomi: tot el que no es crema. I aquí es complica molt.
Has de portar aquesta brossa a contenidors especials que hi ha als supermercats: capses d'ous, briks de llet, safates de popexpan,
safates de plàstic. Tot rentat i en el cas dels briks, plegats.
El vidre, per colors, les llaunes, el cartró, la roba, els libres, això t'ho passen a recollir un cop o dos al mes.
Els aparells electrònics o els electrodomèstics, els has de dur tu mateix als contenidors especials que les empreses mateixes posen al disposició dels client, per exemple una nevera Mitsubishi l'has de dipositar en el contenidor que hi ha a la fàbrica de Mitsubishi, pagant, és clar.
Tamb has de pagar per desfer-te del mobles vells, les bicicletes, un cotxe, etc...i no és barat, potser per això, al jardí de casa meva hi tenim una Scoopy 50cc i una Yamaha 500cc, una rentadora i un televisor, dos escriptoris de despatx, cadires, uns altaveus, 4 pneumàtics nous de trinca, i al magatzem, dos o tres vídeos, una altra cadena de música, i armaris plens de roba dels avis,...
El reciclatge del diàris vells és diferent i un cas especial. Els deixes a la porta de bon matí, i es converteixen en paper higiènic com per art de màgia.
Un altre diferència, amb el nostre sistema, és que no hi ha contenidors i la brossa es recull de dia, per no fer soroll. De bon matí instal.len unes cistelletes, que faran de contenidors provisionals, fins que cap a les 9 am passi el camió de recollida.
Tota la complexitat en el tractament de residus fa que normalment necessitis en support d'un calendari de recollida per poder-te organitzar. Tot un màster. (Hadano, Kanagawa ken, 6 de juny 2006)

La Licaco

Quan pels matins agafo el tren, una cosa m'ajuda ha suportar la son, la xafogor i el veí que s'asseu massa aprop... les il·lustracions de la Licaco, finestres obertes plenes d'optimisme i aire fresc. Es un plaer gaudir dels seus treballs que ajuden a evadir-me de la realitat, almenys durant el trajecte.
El passat diumenge vaig conèixer la Licaco en persona, segurament, en Masao, l'arquitecte, li construirà la casa. Què us puc dir de la Licaco, que és una persona encantadora, senzilla i molt amable, com els seus dibuixos. La Shi-chan l'adora, va estar jugant amb ella tota la tarda.
Només us puc ensenyar una imatge del teu treball, espero que en gaudiu tant com jo.