Una vetllada a Link

No us he parlat mai de Link, el local del meu cunyat Koichiro. Bé si, de passada, parlant de les festes que organitzen.
Avui us parlaré de l'experiència que representa visitar aquest local.

Link és un Shochu-bar, el Shochu és un aiguardent que es pot fer de moltes coses; de de patata, de moniato, d'arròs, de canya de sucre, etc. Els més apreciats són els que es produeixen a Kyushu, l'illa més a l'oest del Japó.
Però Link no només serveix begudes, també té una cuina excel·lent, gràcies a la dedicació dels companys d'en Koichiro, que, estudiant i practicant, han aconseguit una carta plena d'especialitats japoneses i alguna coreana, a mi m'encanten els seus "edamame", uns pèsols bullits en aigua salada, que es serveixen de "tapa" acompanyant la cervesa. Per cert els japonesos fabriquen cervesa des del S.XVI.
Una altre meravella és la "ba-niku", carn de cavall crua, tendríssima!
Però el millor de Link és la seva hospitalitat, i em direu, clar ets de la família! Cert, anar a Link et fa sentir de la família, els client són amics, i els amics en fan punt de trobada.
L'altra dia hi vaig anar amb uns amics de Catalunya, els pares la meva fillola de 5 anys, ella també va venir.
Era un dia de festa, el més important d'Atsugi, la ciutat on és Link, milers de persones pels carrers intentant veure el focs artificials, una gernació que omplia de gom a gom els carrers del centre.
A la primera, la rebuda, encantadora, alegria sincera de tornar-nos a veure, de seguida, una cervesa, i menjar per la nena, sense haver demanat res.
A la taula el cambrer ens ofereix unes tovalloles refrescants, uns gots plens d'aigua glaçada, i ens fa broma. Ens porten la carta, mal m'està dir-ho però encara em costa llegir, hi ha molts, moltíssims kanjis que no entenc. Demanem "osusume", la recomanació, bona tria: yakitori (uns "pinxos" de carn de pollastre a la brasa), amanida de tofu amb fideus fregits i peixet, una safata de patates fregides ( amb formes diferents, per la nena), ba-niku, edamame, chikin-katsu (pollastre arrebossat), kimuchi (verdures en salmorra i bitxo a l'estil coreà), una tapa de konyaku picant al pebre negre (es un tipus de gelatina), també vam menjar takoyaki (boles d'arrebossat farcides de pop) que com no en tenien les van anar a buscar en una parada de la fira, tot per complaure'ns. Mentrestant bevíem ume-shu (licor de pruna), i sake calent.
De tant en tant venien client a saludar, tenien curiositat per conèixer els meus acompanyants, algunes noies van obsequiar a la meva fillola amb caramels i pomes ensucrades que van anar a buscar expressament.
Us podeu pensar que aquest va ser un tracte especial, hi ho és, es que tracte especial que reben els clients en aquest tipus de local.
Un detall, si algú entra sol, el cambrer li fa companyia, fins que entra un altre client, aleshores els posen junts i el cambrer enceta una conversa per que es facin amics.
Tenim la idea que els japonesos són molt tancats o avorrits, és clar hi ha barrera del idioma, però amb alguns gotets de sake, tothom parla el mateix.
El nostre arquitecte, en Masao, és un aficionat als Shochu-bar o als Izakaya (tavernes), diu que molts dels seus clients els a conegut allí. Fins hi tot n'ha projectat un parell.
Si mai veniu al Japó i us avorriu no ho dubteu entreu en un Izakaya. O millor veniu al Link, però abans em feu un truc que hi anirem plegats.