dimarts, d’agost 22, 2006

Hi ha justificació moral?

Podem desvincular l'art de la persona?

Molt sovint la persona del creador són un món diferent, és clar i és natural. El creador es transforma en una altre persona en el noment de la creació.
Ho explicava d'una manera mot gràfica Milos Forman en boca d'un poc real Salieri, quan desvinculava la personalitat "tronera" de Mozart del geni creatiu.
Picasso un dels més gran genis artístics era, segons les seves ex dones un tirà, un don Joan, sense escrúpols.
Es pot ser un cabró fill de puta i crear obres d'art meravelloses, jo crec que sí.
Però això no vol dir que es pugui desvincular la creació del seu pare. Així com en tota vida creada hi ha ens gens dels progenitors, aquests gens els trobem també en l'obra creada.
Ara bé, l'art es pot i s'ha utilitzat com a eina educativa, fins i tot propagandística. Un artista que feia cartells Nazis és còmplice de la barbàrie nazi, com un soldat nazi o pitjor, ja que el seu missatge arriba a més gent i es fa més transcendental, històric.
Picasso potser era un dèspota però va crear el "Gernika", amb això va prendre una posició envers la societat.  Es clar, que una cosa es ser un dèspota amb les persones que t'envolten i una altra cosa ser part d'una maquinaria despòtica, tirana i cruel d'un estat organitzat hi ha una gran diferència.
Jo sempre dic que estic en contra de la pena de mort institucional, però si algú fes mal a la meva família, ho pagaria amb la vida. La diferència és que un estat no es pot permetre aquest tipus d'acció perquè aquesta és la frontera entre la societat civilitzada i la barbàrie.
És aleshores on entren el joc dels qui fan costat als estats criminals i els qui no, i per això pateixen l'exili, la tortura o la mort.
Els artistes no en són excepció.
No s'ha de jutja Wagner per que els nazis utilitzessin la seva música, però si en els cas d'un declarat anti-semitisme. Per això alguns bandegen les seves peces en teatres. Cosa que ens sembla una exageració pròpia d'ignorants.
Abans vaig esmentar el cas de Shakespeare, si fos veritat que va haver de fugir per assassinat, seria lícit perdonar-lo per la seva meravellosa producció literària.
O Caravaggio, que va haver de fugir en repetides ocasions de la justícia, per culpa del seu tarannà violent?
Però és clar, Caravaggio és mort, i Shakespeare, també, i els familiars de les seves víctimes.
Picasso va morir a l'exili, i Joan Miró va retornar quan la seva fama l'havia fet invulnerable al règim feixista.
Insisteixo, un artista es pot veure avocat pel seu context, o la por a col·laborar de manera obligada per unes idees que rebutja, o al contrari treballar de manera ferma i destacada per aquelles idees.


1 comentari:

Carquinyol ha dit...

Tema peliagut, sens dubte, encara que jo prefereixo fer-ho per parts, separar la qualitat de l'obra, la utilització que fa d'ella i la manera de ser de la persona per una altra.

Bàsicament perquè crec que cap persona és un bloc uniforme en tot el que fa, però només és la meva opinió.