dijous, d’agost 03, 2006

Una reflexió trobada

Molt sovint, quan els japonesos em demanen d'on vinc, després de dir el nom del meu país haig de dir Barcelona, Gaudí, Miró, Dalí ( amb recança), tot esmentant velles glòries d'un passat millor de la nostra cultura.
L'altre dia "remenant" per la xarxa vaig trobar aquest article d'Enric Vila, un periodista del diari Avui, l'he reproduit senser per què crec que és molt interessant, a més a més sé que tindreu temps per llegir-vos-el ja que molts esteu de vacances.

"Tot ha sigut que, a l’autobús, he sentit com una iaia, amagada rere unes grans ulleres fosques i amb un cap com una coliflor, deia, amb aquest català d’abans de la guerra que els joves només podem imitar posant els llavis en forma de cul de gallina: “Home, ja està bé! Gairebé el tinc assegut a la falda!” L’home que seia al seu costat, francament gras, d’una certa edat i amb el mateix català vellutat, afrancesat i estructuralment sarcàstic de les antigues generacions, li ha respòs amb els ulls brillants de sornegueria: “Ja miro d’enretirar-me, senyora. Però què vol que hi faci, si tinc un cul com una panera? Prou que m’emprenya.”
Quan sento parlar gent gran m’entristeixo per un món que es dessagna, per aquesta Catalunya que el castellanisme i la immigració han anat enterrant. Aquest estiu celebrem el 70 aniversari de l’esclat de la Guerra Civil i es faran grans disquisicions teòriques. Vindran els progres a idealitzar l’experiment revolucionari i fatxes disfressats de liberals a justificar el cop d’Estat. Però em temo que ningú tocarà el nervi, el fet històric més important pel país i és que, el juliol de 1936 es va sentenciar a mort la Catalunya catalana. Entenguem-nos: la Catalunya que encara podia ser com Holanda, on la gent vivia lligada al paisatge, el paisatge no estava destrossat i el català es parlava com l’aire que es respira.
Si fóssim conscients de què va significar l’estiu de 1936 la salut de la nostra cultura seria més bona i el model de país seria un altre. Si volem una derrota per diada nacional, aquest és l’autèntic 1714. Quan entenguem això, entendrem que és molt més que un idioma el que perilla; la llengua és només la punta de l’iceberg d’una cultura, d’un caràcter, d’una manera d’estar en el món testada per segles d’experiència, i és això el que primer els revolucionaris, després el franquisme i, finalment, l’antidolorisme dels catalans ha anat destruint els últims 70 anys.
Em sembla que no és només per proximitat cronològica que el record de l’antifranquisme és més viu que el de la Catalunya anterior a la guerra. Tenir-la present impediria parlar amb eufemismes d’alguns temes. Penso en la catastròfica ignorància dels catalans i en l’efecte devastador de la immigració; en la xenofòbia dels castellans i el tòpic que pinta el català com el tipus més civilitzat de la península. Penso en tot allò que agermanava els revolucionaris que van dirigir Catalunya durant la guerra i els falangistes que la van guanyar: totalitaris entossudits a fer tabula rasa del país, a refer-lo a la mida de les seves fantasies. L’escriptor franquista Giménez Caballero, té escrit: “El problema de Catalunya se soluciona repoblándola de andaluces”; L’anarquista Durruti deia: “A nosotros no nos dan miedo las ruinas porque llevamos un mundo en nuestros corazones” (esclar no eren seves.)
El prodigiós segle XX català (Gaudí, Dalí, Miró, Pla, D’Ors, Casals, etc), és producte de la Catalunya estroncada per la guerra. Fins on ens hauria dut no se sap. Però prometia i per això l’obsessió de Josep Pla va ser explicar-la; confiava que es podria reprendre el fil passat un “temps de purgatori”. L’eix vertebrador de la seva famosa Obra Completa és aquell món, aquell país que ja no tornarà i que tant vam contribuir a carregar-nos els mateixos catalans amb la nostra inefable frivolitat. Pla el volia mantenir viu ni que fos als llibres, com un referent. De la Catalunya que va seguir, espiritualment abatuda, no devia trobar que hi hagués massa a conservar; no hauria resistit la temptació de parlar-ne, si no.
Resumint: ara fa 70 anys és va ensorrar molt més que una República i, per dolorós que sigui, caldria tenir-ho més present. És absurd ignorar una època tan brillant com la que va de 1888 fins al 1936. Si volen entendre què va significar la Guerra Civil deixin estar la tele i els dominicals dels diaris i llegeixin les memòries dels catalans que van viure aquella època. Llegeixin Joan Sales (Cartes de la guerra), Amadeu Hurtado (Quaranta anys d’advocat), Claudi Ametlla (Catalunya, paradís perdut) Joan Puig i Ferreter (Memòries polítiques), Jaume Miravitlles (Gent que he conegut) o Rossend Llates (Ser català no és gens fàcil). Hauran de buscar-los a llibreries de vell, això sí: representen un món que, com he dit, va quedant enterrat enmig de la indiferència general, malgrat el seu potencial."
ENRIC VILA (Publicat a Benzina).

4 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Quan es parla de la Guerra Civil amb ggent de fora de Catalunya, una de les primeres coses que et diuen és que fora també es va patir molt.

Això és cert, però hi ha una cosa que no tenen en compte. Fora de Catalunya es va patir molt, però a nivell individual. En canvi a Catalunya es va patir molt, a nivell individual i a nivell cultural/nacional, ja que no només ens van prohibir les llibertats i els drets indiviuals, sinó també els drets com a poble.

Quan agafo un autobus, ja sigui al País Valencià o al Principat i veig gent gran parlar en català, recordo les paraules que hem contava el meu pare de que ell de petit no sabia espanyol, o del meu avi, que era de Castelló, que no va parlar espanyol gairebé mai en sa vida, ara tot això està bastant perdut, i és per això que m'alegro quan, prenent una cervessa a un bar, la familia del costat parla en català amb tota naturalitat amb els seus nens petits.

Mentre hi ha vida hi ha esperança, només hem de lluitar pel que és nostre.

PS: La frase dels replobadors andalussos se la diu el sogre d'un amic de Girona bastant sovint (sogre franquista, per suposat), així que algo de cert segur que té.

Raul ha dit...

Simplement, fantastic!!

Pero compte, que aquella immigracio ha produit molts independentistes.

La vaca que vola ha dit...

Raül tens la raó hi ha de tot, entre els catalans per exemple hi ha en Vidal-Quadras.

Elisenda ha dit...

A Jumilla (Múrcia) d’on era el nostre avi matern hi una pedenia compartida amb el Pinós (Alacant) on la gent gran encara parla en català (be no se si el que parlen es català ja que no l’entén ni s’ha mare ja que el barregen amb panocho i castellà) però fa molta il•lusió quan hi vaig, passar per allí i veure que en aquell racó de mon parlen un idioma diferent, ells diuen que parlen Català així que encara que no els entengui (aceptamos pulpo como animal de compañia)
Elisenda