Encara ho recordo i recordaré sempre.
En aquella època els mestres eren molt més permissius que ara en aquests tipus d'afers. Avui en dia segurament li haguessin obert un expedien per racista o assetjador.
De petits aquest nen jugava a nazis, és clar l'uniforme era més "xulo", es saludava amb els companys amb el braç enlaire i dibuixava "svastika" per tot arreu. Teníem 10 anys.
Podeu pensar que us enganyo però és així, jo, per la meva educació, no veia les coses de la mateixa manera, allò era dolent, els nazis eren feixistes i assassins. Als 10 anys si no has sentit a parlar de l'Holocaust és que els teus pares són uns ignorants irresponsables.
Després a l'institut el personatge en qüestió es va "apuntar" al MDT, per trencar vidres del Mc Donals, fins que la policia el va detenir, quin gran heroi, el brètol!
Mentres tant alguns estudiants treballaven per normalitzar el país, ens mobilitzavem pel català, contra l'Otan, contra la Loapa, etc...teníem 15 anys.
Que "guai"! es passejava amb el mocador palestí, quedava molt "progre", mentres m'insultava i m'agredia pel meu nom jueu i les meves idees sionistes.
És clar només tenia 17 anys i jo era el "fatxa", a punt de començar la universitat, militant de les JERC, i delegat dels estudiants de Badalona al consell d'estudiants de Catalunya.
Afortunadament aquest nen no tenia talent per res. Un negat als estudis i un fracassat en tot, aquest nen no és Günter Grass, Günter Grass és un escriptor Nobel, no és un ignorant és un idiota.
Es un idiota, hipòcrita i mentider amb un passat nazi, no valen excuses, amb 17 molts decideixen el seu camí, pots triar saps discernir la bondat del mal. Un SS era un dimoni malvat i assassí. Impossible equivocar-se. Ara el que hauríem de saber és, si va cometre algún crim de guerra, furgar en el seu passat i jutjar-lo.
Ell podria haver estat un noi normal allistat per força a l'exèrcit per defensar el seu país, però va triar la SS, el cos més violent i criminal.
Molts l'excusen diuen que no sabia el que es feia, pobret! Altres que ja s'ha redimit, que la seva vida posterior l'ha redimit, que la seva obra l'ha salvat.
Jo no sóc catòlic i no crec en la redempció. I el "Timbal de llauna" em va avorrir mortalment.
5 comentaris:
Jo si que crec que una persona pot canviar, fins i tot que es pot peneder de coses que ha fet anteriorment, però per això ho ha de demostrar de forma clara amb fets durant la seva vida.
Del senyor Gunter no se gaire cosa, així que no puc opinar, però és ben cert que els SS era un dels grups més bestials i assassins de tota la Segona Guerra Mundial. No es pot dir a la lleugera que es va pertànyer a aquest grup.
Si en comptes de dir-ho un intelectual "de l'esquerra" ho hagués dit un "de dretes"... el tracte hagués estat el mateix ?
És una mica llarg però val la pena, una carta d'un jueu al periodista de l'Avui Salvador Sostres.
Carta dirigida a Salvador Sostres, escrita per l'editor de Es-israel.org.
"Günter Grass va decidir formar part de la barbàrie i reconeix que es va equivocar, fins aquí no hi ha res a dir.
Tant me fa si va disparar un sol tret o no i el que va fer; la seva consciència serà el seu millor jutge... però mai es pot arribar a dir que la seva literatura el redimeix. Seria tant com dir que la literatura d'un altre premi Nobel Saramago el redimeix de les barbaritats que diu avui encara.
El Grass jove és producte del seu temps, l'imperi nazi, l'antisemitisme i la contradicció de l'horror de perdre una guerra ¿però i si aquell noi de 17 anys a les SS hagués guanyat la guerra? ¿Avui de què parlaríem? Jo existiria? Podríeu escriure, encara, vosaltres?
Quan Günter Grass diu que el "Mein Kamf" ha de tornar a publicar-se ( amb comentaris) a Alemanya. M'espanta pel fet de la justificació de la publicació de l'obra pels comentaris, com si els comentaris eximissin l'horror de l'obra. Em preocupa la seva justificació dels escriptors de passat nazi, no pel passat nazi , si no per la justificació i els comentaris. Vivim en un món on la justificació i els comentaris a qualsevol bestiesa eximeixen la maldat de la mateixa i a les persones que les perpetren de la seva responsabilitat.
Per fer honor a la veritat, no estic d'acord que en Günter pertanyi a la visió de l'esquerra ortodoxa ( llegeixis, dogmàtica). Ni tan sols crec que hagi estat mai d'esquerres. Que hagi estat usat pels imbècils de l'esquerra totalitària d'aquest país no ho dubto; però la seva obra és crítica amb la seva RFA i molt més encara amb la RDA; però això no vol dir que sigui d'esquerres, té el deix populista del qui vol agradar.
M'explico: quan manaven els nazis va voler ser nazi -i ell mateix ho confessa ara- , quan manaven els socialdemòcrates i la "gauche divine" feia les seves excursions per l'Europa del benestar en forma de coloraines i disbauxes ell va ser solcialdemòcrata crític i es feia estimar criticant el dogmatisme de la RDA per tots plegat.
Avui amb l'alemanya unificada i la perversa educació socialista que van tenir part dels joves de la desapareguda RDA deixant els seus fruits en forma de neonazis populistes, ell recorda el seu passat de jove que va voler marxar de casa als 15 anys per servir en un submarí nazi , i després den les SS. Això no es esquerra, és el nazisme, aquest populisme constant que porta a voler agradar en qualsevol moment al públic i que fa que qualsevol acció per perversa que sigui et vingui a ser justificada per un reguitzell d'imbècils que pensen que amb això recolzen la llibertat.
Dius Salvador (Sostres), que "Günter Grass s'ha passat tota la vida donant lliçons: i l'extermini nazi fou una lliçó i la seva literatura ha estat una altra lliçó, que per molt antagòniques que semblin provenen en el fons de la mateixa convicció de creure's realment algú per donar lliçons i que el món ha d'obeir-les per funcionar a la perfecció. Comences donant lliçons i acabes a Treblinka. Segueixes donant lliçons i acabes al gulag: he vist que els qui volen fer quadrar el món sempre l'acaben fent sagnar. I és igual si el teu tren és d'anada o de tornada, Günter Grass”.
És potser una bona caracterització de Günter Grass; però, el Günter Grass que avui existeix no és ni l'home de les llissons, és l'home que sempre ha volgut agradar, en aquest moment dient que va ser un jovenet nazi, també ho pretén. Aquesta és la força perversa dels qui no han deixat de ser mai el que van ser de joves: simplement uns trepes disposats a fer-se justificar tots els seus desgavells. El fotut és que els surt bé."
Hi ha altres premis nobels de la literatura que també van combregar amb règims feixistes ( per exemple Camilo Jose Cela ) i no veig que s'hagi fet mai tants escarafalls. La literatura que sigui jutjada com això: literatura. Si ell vol anar de intel·lectual compromès amb l'esquerra o el liberalisme només el públic pot dir si el creu o no.
L'alemanya nazi fou una gran orgia de violència. No negareu que un adolescent en un context similar es veu fàcilment atret per aquesta demostració de poder. No és revisionisme del passat nazi alemany, però sembla que només l'alemanya actual hagi de pagar per l'Holocaust i els camps d'extermini quan hauríem de ser TOTS els que ens sentíssim culpables. TOTS.
No tots eren nazis.
Elisenda, amb disset anys ja no ets una titella dels pares, ans al contrari sempre t'hi baralles...
Com diu Es-Israel, Grass va voler estar sempre amb els guanyadors. Però també hi havia gent amb consciència:
La Rosa Blanca (en alemany, Die Weiße Rose) va ser un grup creat per uns estudiants de Munic i organitzat a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial que advocava per la resistència no-violenta contra el règim nazi. El grup va distribuir sis sèries de fullets entre juny de 1942 i febrer de 1943. Una setena tanda, que podria haver estat preparada, mai no va arribar a ser repartida, ja que el grup va ser capturat per la Gestapo.
La Rosa Blanca estava formada per cinc estudiants, tots ells al voltant dels vint anys, de la Universitat de Munic. Hans Scholl i la seva germana Sophie lideraven la resta del grup, que incloïa Christoph Probst, Alexander Schmorell i Willi Graf. Van ser units per un professor, Kurt Huber, qui va preparar les dues últimes sèries de fullets.
Els nois de la Rosa Blanca eren ja veterans de guerra, ja que havien lluitat tant al front francès com en el Front Oriental. Havien estat testimonis de les atrocitats alemanyes, tant en el camp de batalla com en l'Holocaust, i eren conscients que les derrotes que la Wehrmacht havia sofert a Stalingrad podrien finalment portar Alemanya a la derrota. Rebutjaven el militarisme prussià de l'Alemanya d'Adolf Hitler, i creien en una Europa federada, adherida als principis cristians de la tolerància i la justícia. Citant àmpliament a la Bíblia, Lao Tse, Aristòtil i Novalis, així com a Goethe i Schiller, apel·laven la intel·lectualitat alemanya, creient que aquesta s'oposaria per principi al nazisme. Al principi, els fullets es van distribuir mitjançant trameses massives per correu, en diferents ciutats de Baviera i Àustria, ja que creien que el sud d'Alemanya seria més receptiu al seu missatge antimilitarista.
Després d'un ampli interval d'inactivitat després de la segona meitat de juliol de 1942, la Rosa Blanca va prendre una postura més enèrgica contra Hitler el febrer de 1943, repartint les dues últimes sèries de fullets i pintant eslògans anti-nazis arreu de Munic, principalment a les portes de la Universitat. L'última distribució va tenir lloc a la Universitat el 18 de febrer de 1943. Amb la majoria dels fullets ja repartits en llocs importants, Sophie Scholl va prendre la decisió de pujar les escales fins dalt de l'atri i llançar els últims fullets sobre els estudiants. Va ser vista per un conserge, que era membre del partit nazi, i la va arrestar junt amb el seu germà. Els altres membres actius van caure aviat en batudes posteriors, i tant el grup com tots aquells relacionats van ser interrogats.
Els germans Scholl i Probst van ser els primers en comparèixer davant del tribunal, el 22 de febrer de 1943. Se'ls va trobar culpables de traïció. Roland Freisler (el Jutge Suprem del Tribunal del Poble d'Alemanya) els condemnà a ser executats a la guillotina aquell mateix dia. Els altres membres clau del grup també van ser decapitats més tard aquell estiu. Amics i col·legues de la Rosa Blanca, els que havien ajudat en la preparació i distribució dels fullets, així com recaptant diners per a la vídua i fills petits de Probst, van ser sentenciats a penes de presó d'entre sis mesos i deu anys.
Amb la caiguda de l'Alemanya nazi, la Rosa Blanca va passar a representar l'oposició a la tirania en la memòria col·lectiva alemanya, ja que mai no havia tingut interès en el poder personal. La seva història es va fer tan coneguda que el compositor Carl Orff va declarar (segons alguns, falsament) als seus interrogadors aliats, que va ser un membre fundador de la Rosa Blanca, i per això fou alliberat. Encara que coneixia personalment a Huber, no es tenen altres indicis (llevat de les paraules del propi Orff) que estigués realment involucrat en el moviment.
Company Vullunfestuc, l'art mai pot ser jutjat només com art, està massa lligat als sentiments. Només el pas del temps ens pot permetre una certa objectivitat. I perdonar Shakespeare per la seva misogènia, entre altres faltes.
Però és evident que Grass no és Shakespeare. I que el premi Nobel no és guarantia ni de qualitat ni de virtuts parsonals.
L'abans esmentat cas de Cela, el mateix Grass o Saramago.
El trist paper de l'Acadèmia en els casos de Salvador Espriu o Xirinacs.
Alemanya ha de pagar, com hagés hagut de pagar el règim de Franco, com paga Japó o els Estat Units, Israel, França, El Regne Unit i totes les democràcies.
Publica un comentari a l'entrada