dimarts, de novembre 07, 2006

Disseny i pastís de moniato

La vida social d'un dissenyador que viu a Tòquio es veu sacsejada cada any per la Tòquio Designer's Week una gran mostra de disseny escampada per la Megàpolis.
Dissenyadors i creatius es donen cita a la ciutat per exposar, per mirar i per parlar de disseny.
És una mostra oberta a tothom però, com sempre hi ha esdeveniments una mica més exclusius, que sembla que qui vol esdevenir un dels centres d'aquesta magnífica trobada de creatius és l'ambaixada espanyola, l'ICEX a fet desembarcar al país una gernació de creatius per promocionar el disseny "espanyol", sota el títol de"Spain Color" ha reunit professionals de la talla de Quim Larrea, Xavier Mariscal o Martí Guixé, entre molts d'altres.
Creatius i empresaris es van reunir el dimarts a l'ambaixada espanyola a la festa d'obertura de l'exposició. A diferència de l'any passat, que va ser una celebració més tranquil.la, l'èxit els ha portat a organitzar un esdeveniment un pel desproporcionat tenint en compte la incidència del disseny "espanyol" al meu país d'acollida. Tanmateix em sembla molt bé que es faci feina per tal de donar a conèixer uns productes de molta qualitat.

Els japonesos, que n'hi ha molts, sempre estan disposats a gaudir de la cuina de l'ambaixada espanyola, que té molta fama, sobre tot el "Ibérico", com diuen ells, i és clar, no es van decebre, centenar de persones va "envair" l'ambaixada, que per astoració dels meus amics no va fer cap control de seguretat a l'entrada.
Per exemple, jo vaig rebre dues invitacions, però m'hi vaig presentar amb 10 persones, i això deuria passar amb tothom, perquè la sala d'exposicions era tant plena de gent que es van trencar objectes de valor, diguem-ne "poc barat".
Haig de dir que des de fa pocs anys l'ambaixada, ha construït un edifici molt bonic, on abans hi havia els jardins, però que ha conservat la residència de l'ambaixador, un edifici colonial noucentista a l'estil de les torres de l'avinguda del Tibidabo, la modernitat de l'edifici, però contrasta amb la seva seguretat, ja que nosaltres, al anar acompanyats per la meva filla de 13 mesos, vam haver d'agafar ascensor per pujar a la terrassa on hi havia la recepció. Total que ens vam equivocar i vam "anar a petar" en una planta d'oficines, totalment deserta, per on vam passejar com "Pedro por su casa" com dirien ells. Els meus amics americans al.lucinaven! Nois allò es can pixa, però que hi farem.

Bé, després de la ruta turística, vam arribar a la terrassa on es servien, "churros", paella, tortilla, i altres menges "nacionals", a part de vi, i cava (català).
Entre mig de la gentada vaig poder saludar en Martí Guixé un dissenyador molt bo de Barcelona, i els nois de Stone Designs, una madrilenys maquíssims. Però el meu propòsit era un altre, l'objectiu: Mariscal. El vaig poder guaitar un parell de vegades, però no em va ser possible acostar-m'hi. L'Aya, més intrèpida, si li va acostar amb la petita i li va aconseguir un autògraf, alguns pensareu que vaja, però aquest home és un mestre per a mi, un dissenyador a qui admiro profundament.

Dins l'ambaixada espanyola


Moment en que algú va trencar un objecte a la sala del costat

L'endemà, vaig fer "campana" legal de la feina i vaig assistir al seminari que presentava Xavier Mariscal al Suntory Hall, el Suntory Hall és un espai magnífic que l'empresa de begudes Suntory a posat a disposició dels toquiotes, sales de concerts i exposicions, sales de conferències, un centre d'arts envejable. No deixa de ser curiós, però, que Suntory sigui la sòcia de Freixenet al Japó i que els seminaris de disseny "espanyol" es facin allí, oi?

Bé, oportunitats úniques a la vida, assistir a una conferència de Xavier Mariscal, i conèixer al mestre. I que us haig de dir. Que la conferència va ser fantàstica, divertida, meravellosa, emocionant (vaig plorar com una Magdalena) i molt, molt instructiva. I el mestre, amb qui vaig poder parlar prou estona, una persona encantadora, molt carinyosa, i gens creguda, ja és ben cert allò de que les persones més grans són les més modestes. Objectius assolits, estic encantat amb mi mateix.
La recepció posterior va ser una festa, paella, un altre cop, i pastissos amb cava (Condon Negro, coincidència?), pastissos boníssims, que carabassa, formatge, xocolata i moniato, però del bo, del car, el lil.la d'Okinawa, i és que "el señor embajador siempre nos sorprende".

L'exposició als jardins del Suntory Hall

Amb el Xavier, se'm nota la cara de fatisfacció?

Una cadira que fa massatges mecanicament, divertida, no?

I potser us preguntareu, o no, perquè he posat cometes"" sempre que escric disseny "espanyol", doncs, mireu dels quinze conferenciants al seminari "Spain Colors", nou eren catalans del Principat, tres eren valencians, dos eren del País Basc i l'altre era gallec. Vosaltres mateixos traieu-ne les conclusions que creieu.

4 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Noi !! Si amplio la foto que estàs amb en Mariscal diria que se't veu una mica de babeta !! hahahaha :P

Ja tens raó de que a les persones genials la modèstia (que no la falsa modèstia) les fa encara més genials.

Sobre les conclusions... què dir que no sigui dit? De cara l'exterior sempre s'està buscant l'homogenització.

Elisenda ha dit...

Que divertit, quina enveja punyetera, els de l’ambaixada seran uns bordes amb el català però si donen paella “ibericos” i cava català, els perdonarem, com deia un bon amic meu l’únic bo que tenia ser “español” eren els ibèrics d’extremadura, i el formatge “manchego”, de collita pròpia afegiré el vi d’Aragó (Cariñena, Calatayud Somontano i Campo de Borja i Jumilla).

La vaca que vola ha dit...

Jumilla? Aragó? Escriu el post sense tastar el producte!

La vaca que vola ha dit...

La baba és del pastís de moniato, que bo!

Fora conyes, Mariscal, genial! L'any passat igual amb Cienfuegos, aquests valencians saben ficar-se el públic a la butxaca.