dimarts, de novembre 14, 2006

El Japó, els gossos i les llonganisses_2

Ahir us parlava de la pobresa al Japó, bé, només una mica, aquella mica que et colpeja quan menys t'ho esperes, on menys t'ho esperes.

Ja fa uns anys, potser els mateixos que jo estic al país, que la cadena de televisió Asahi, la mateixa que produeix el Shin-chan, presenta un programa els dimecres a les 8 del vespre que es titula Zenigata Kintaro. El programa consisteix en visitar uns personatges que han estat triats per la seva manera de viure, de viure en la pobresa. En japonès pobre es diu "Binbo" o "Binbosan" (un pobre).
Els presentadors BBS (binbo supporters), vestits amb unes granotes de colors, visiten el personatge, que té l'oportunitat d'explicar la seva manera de viure, s'exposen públicament els seus ingressos i despeses. El presentador, es convertirà en el seu "patrocinador", l'encarregat de defensar el seu protegit en contra altres "concursants" davant d'un jurat de famosos.
El premi 300.000 iens, uns 2.000 euros.

Es tracta de que el "binbo" expliqui com s'espavila per tirar endavant, com viu, que menja i com es guanya la vida.
Alguns dels concursants són estudiants amb pocs ingressos, altres, empresaris arruïnats, els que més, frikis que han triat viure d'una manera poc convencional.
N'hi ha que intenten viure de manera natural, sense llum ni aigua corrent, dins un bosc com fa dos cents anys, altres viuen en illes desertes, molts són "salaryman" que no arriben a fi de mes i que cullen plantes dels parcs públics per fer sopa.
Hi ha artistes amb projectes en els que inverteixen tots els seus diners, cantants ambulants de poble, artesans mediocres, escètrics inventors, en fi tot un món i una fauna que conviu en una societat que els ignora o en fa befa.

Els presentadors, molt sovint en fan broma o els humilien directament, altres vegades els paguen viatges perquè puguin visitar la seva família, hi ha de tot, però amb qui es mostren més crítics són, normalment amb el més frikis.
Val a dir que un treballador que guanyi uns 1.000 euros, al Japó és un pobre,  i no diguem els qui ni hi arriben, que són molts.
Tanmateix és increïble que hi hagi gent a Tòquio que visqui sense llum ni aigua corrent, i es banyi al riu i hi faci bugada, que faci foc amb llenya dins de casa, o que planti naps en un parc públic, i és que la ciutat és així, una barreja caòtica de riquesa i misèria, molt poca gent coneix la veritable realitat del Japó, tothom a Catalunya creu que els japonesos són rics que es gasten milers d'euros en figueretes de Lladró o bosses de Loewe, però va realitat és que moltes de les noies que llueixen bosses de Chanel de 3.0000 euros, el més segur es que no mengin calent en mesos o que visquin en cambres estretíssimes sense aigua ni llum i que s'hagin de rentar la cara a la font.
Un amic meu australià viu prop de Shibuya on treballa de comercial per un empresa de publicitat, la seva habitació no té aigua i es renta les dents a la font del parc, un cada dia s'ha d'anar a banyar als banys públics, i el vàter és comú per tots els llogaters de l'edifici.
Al Japó són molts els qui passen gana, però no ho saben, viuen de sopes de sobre o menjar amb pocs nutrients, per això estan obsessionats pel menjar, i per la televisió només fan que emetre programes que parlen de menjar. Poca gent te accés a la carn de vedella, que es caríssima, per això s'ha d'importar d'Amèrica malgrat les condicions sanitàries, hi japonesos que no han menjat mai peix fresc o tonyina o un préssec de vinya com déu mana.
En un episodi del Shin-chan la senyoreta Matsuzaka, la dolenta, tenia tanta gana que anava al super a atipar-se de mostres gratuïtes, no és conya. Matsuzaka és el típic exemple de la noia que viu sola i que no arriba a fi de mes.

Això sí, metre escric aquestes línies, per la finestra han passat més cotxes de luxe dels que podem veure a Barcelona quan es juga el Godó.

3 comentaris:

Carquinyol ha dit...

No se si és el que passa al Japó, però a casa nostra sembla ser que la diferència entre rics i pobres cada dia s'enxampla més, o són molt rics o són molt pobres.

La famosa classe mitjana ja no viu tan holgada com fa temps (no és que no existeixi, però s'acosta més a la banda dels pobres que a la dels rics)

El que comentes m'ha fet recordar això.

La vaca que vola ha dit...

Abans de visitar el país, l'Aya em va dir que al Japó tots eren classe mitjana.
Aquesta és, en realitat la idea que ells tenen d'ells mateixos, que no hi classes socials, les diferències més grans les podem trobar potser més entre la gent de poble i la gent de ciutat, o entre els japonesos i els guiris, aquí sí que podem trobar una certa discriminació. Per la gent de ciutat, els de poble són una ignorants sense maneres. (Com l'avi del Shin-chan).
La realitat, és molt diferent, hi ha molta gent de té molts, però molts diners, i després la majoria que viu per anar tirant amb hipoteques de 30 anys, i factures per pagar.
Els pobres són transparents, no existeixen, no hi són, per això l'Aya em deia això no els veu.
La gran diferència entre Catalunya i Japó es nota a les botigues, si a Barcelona molts no gosen a entrar a botigues com Chanel o Armani, on es trobaran uns dependents molt estirats que ens tractaran fatal i sempre amb menys preu. Al Japó tothom pot ser ric i anar fet un desastre, per això vagis on vagis, vesteixis com vesteixis, els dependents de les botigues et tractaran com si fossis el Richard Gere a "Pretty Woman".
Una altra cosa és la llibertat que permet el Govern Metropolità de Tòquio, el governador del qual ha de controlar una població més nombrosa que els PPCC i Occitània junts, que per evitar el que passa als EEUU, proporciona un cert "confort" als indigents. Com les acampades en parc públics, o l'enllumenat elèctric. També els deixa fer foc, de ben segur que si fos així es moririen cada hivern més del que ja ho fan.
Des de que estic al Japó que sento a parlar d'una categoria nova de treballadors a Catalunya, els "mileurons", aquí també en tenim, de persones que només guanyen 150.000 al mes, aquest, és, de fet el primer sou d'un jove acabat de llicenciar quan entra en una empresa, si comptem de una habitació de 12 m2 pot valer uns 80.000 iens si és més o menys nova i aprop del centre. Els queda ben poc per passar el mes.

Mira, l'altra dia una família sencera es va suïcidar per no poder pagar el crèdit de 4 milions de iens (27.000 euros). 4 persones, els pares i un fill i una filla, es van intoxicar amb gas. El pare i la filla van sobreviure, el pare va tornar-ho a intentar i va tallar les venes a l'hospital, però li van tallar l'hemorràgia i està amb vigilància policial, i la filla esta a la UCI.

Company la realitat japonesa és més bèstia que les pelis d'en Kitano.

vullunfestuc ha dit...

Molt revelador, i aquí com diu en carquinyol, les distàncies s'eixamplen, ens redueixen la nostra societat del benestar que susté els pobres, cada vegada hi ha més gent que dorm al carrer ( i no nova immigració), els joves guanyem misèria i companyia per viure,....
I ens van dient que no estem prou desenvolupats? Si el desenvolupament de la societat va en contra de la comunitat, a què serveix?