Sol de capvespre del tercer districte

Sol de capvespre del tercer districte ( sanchoume no yuhi ), o Always ( sempre ). És una preciosa pel.lícula japonesa que recrea el Tokyo de començaments dels 60.
La imatge, la protagonista omnipresent, és la Tokyo Tower, símbol de la recuperació, la renaixença de la ciutat, després de la guerra.
Sanchoume no yuhi, ens mostra un petit districte de la ciutat, una comunitat de veïns, tots amb les seves lluites personals, tots amb una tragèdia amagada, però que gràcies a la solidaritat aconsegueixen superar, és un missatge optimista una pel.lícula trista però amb finals agredolços. A l'estil de Frank Capra, on la gent és bona i solidària. De fet no hi cap personatge dolent al film, almenys dolent de debò.

Deixeu-me que uns parli de Showa, Showa és el regnat de l'emperador Hirohito i va des de 1926 fins 1989, any de la seva mort. Aquest és, òbviament, un període de la història del país, tràgic, brutal, però també és un dels més estimats pels japonesos, per què? Doncs abans de la guerra, va ser un període de bonances econòmiques, i d'expansió territorial, de grans produccions artístiques i culturals, tecnològiques.
Després de la desfeta militar, amb una postguerra duríssima, els japonesos van reconstruir el país amb gran esforç, aquest esforç, va ser possible gràcies a la solidaritat entre ciutadans i la generositat dels veïns, i això és el que reflexa la pel.lícula.
Solidaritat necessària amb els milions d'immigrants de fugien del camp per anar a la capital, amb un destí incert, cercant oportunitats, familiars o amics que els poguessin ajudar.
El miracle es va produir, i l'any 1964, Japó va demostrar que era allí, i que havia renascut amb més forca que mai.
És per això que es recorda amb nostàlgia, els anys 30 i 40 de Showa, aquells any de missera econòmica i riquesa moral.
Els primers vehicles utilitaris, els primers televisors compartits pels veïns, els primers electrodomèstics...
A Espanya també hi hagut un rebrot de nostàlgia, l'èxit de sèries de televisió com "Cuéntame" o la "Rentadora" en són la prova.
La nostàlgia, però a Espanya, és perillosa, ja que es poden enyorar moltes coses, en el cas japonès, la solidaritat amb els veïns, l'esforç i el treball comú de aixecar el país, però el cas espanyol, és diferent, la nostra "Showa", va durar 40 anys, 40 anys de repressió, de dictadura, de morts, de llibertats malmeses. Algun membre del PP va dir que l'èxit de la sèrie "Cuéntame" era que la gent enyorava l'època del dictador, l'ordre, l'estavilitat econòmica, allò típic de: "con Franco se vivia mejor..."

Crec que aquest nostàlgics, els nostàlgics franquistes, ara disfressats de "lliberals", han trobat el seu camí, des d'ahir aquest nostàlgics tindran veu i vot al Parlament de Catalunya, quan aquest matí he vist els resultats no m'ho podia creure, ha estat el famós vot ocult, diuen.
La democràcia és així, diuen. Però esclar Hitler també va guanyar unes eleccions.

N'hi ha que sortiran al badiu, a gaudir del sol del capvespre, n'hi ha que el veurem desaparèixer per la silueta dels gratacels, en una ciutat on la nostàlgia ens parla d'amor, veïns, amistats, i generositats que enyorem...