dijous, de novembre 02, 2006

Sol de capvespre del tercer districte

Sol de capvespre del tercer districte ( sanchoume no yuhi ), o Always ( sempre ). És una preciosa pel.lícula japonesa que recrea el Tokyo de començaments dels 60.
La imatge, la protagonista omnipresent, és la Tokyo Tower, símbol de la recuperació, la renaixença de la ciutat, després de la guerra.
Sanchoume no yuhi, ens mostra un petit districte de la ciutat, una comunitat de veïns, tots amb les seves lluites personals, tots amb una tragèdia amagada, però que gràcies a la solidaritat aconsegueixen superar, és un missatge optimista una pel.lícula trista però amb finals agredolços. A l'estil de Frank Capra, on la gent és bona i solidària. De fet no hi cap personatge dolent al film, almenys dolent de debò.

Deixeu-me que uns parli de Showa, Showa és el regnat de l'emperador Hirohito i va des de 1926 fins 1989, any de la seva mort. Aquest és, òbviament, un període de la història del país, tràgic, brutal, però també és un dels més estimats pels japonesos, per què? Doncs abans de la guerra, va ser un període de bonances econòmiques, i d'expansió territorial, de grans produccions artístiques i culturals, tecnològiques.
Després de la desfeta militar, amb una postguerra duríssima, els japonesos van reconstruir el país amb gran esforç, aquest esforç, va ser possible gràcies a la solidaritat entre ciutadans i la generositat dels veïns, i això és el que reflexa la pel.lícula.
Solidaritat necessària amb els milions d'immigrants de fugien del camp per anar a la capital, amb un destí incert, cercant oportunitats, familiars o amics que els poguessin ajudar.
El miracle es va produir, i l'any 1964, Japó va demostrar que era allí, i que havia renascut amb més forca que mai.
És per això que es recorda amb nostàlgia, els anys 30 i 40 de Showa, aquells any de missera econòmica i riquesa moral.
Els primers vehicles utilitaris, els primers televisors compartits pels veïns, els primers electrodomèstics...
A Espanya també hi hagut un rebrot de nostàlgia, l'èxit de sèries de televisió com "Cuéntame" o la "Rentadora" en són la prova.
La nostàlgia, però a Espanya, és perillosa, ja que es poden enyorar moltes coses, en el cas japonès, la solidaritat amb els veïns, l'esforç i el treball comú de aixecar el país, però el cas espanyol, és diferent, la nostra "Showa", va durar 40 anys, 40 anys de repressió, de dictadura, de morts, de llibertats malmeses. Algun membre del PP va dir que l'èxit de la sèrie "Cuéntame" era que la gent enyorava l'època del dictador, l'ordre, l'estavilitat econòmica, allò típic de: "con Franco se vivia mejor..."

Crec que aquest nostàlgics, els nostàlgics franquistes, ara disfressats de "lliberals", han trobat el seu camí, des d'ahir aquest nostàlgics tindran veu i vot al Parlament de Catalunya, quan aquest matí he vist els resultats no m'ho podia creure, ha estat el famós vot ocult, diuen.
La democràcia és així, diuen. Però esclar Hitler també va guanyar unes eleccions.

N'hi ha que sortiran al badiu, a gaudir del sol del capvespre, n'hi ha que el veurem desaparèixer per la silueta dels gratacels, en una ciutat on la nostàlgia ens parla d'amor, veïns, amistats, i generositats que enyorem...

4 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Que hagi gent amb representació parlamentaria que surt per la tele i és capaç de dir que els que parlen espanyol estan discriminats al Principat no hi ha llibertat és una mostra més de que al nostre país la memòria història que existeix és la que miren d'imposar alguns.

Ara ens tocarà aguantar els insults que aquesta gent ens farà diàriament per a provocar-nos, i si piquen en la provocació els dolents serem nosaltres, però a mi ja tan s'hem fot sincerament. Ja tenim blavers al principat.

La vaca que vola ha dit...

Doncs a mi em preocupa molt que hi hagi 3 fexistes al Parlament, ara amb els 14 franquistes del PP ja en són 17, més que la mainada d'en Saura.

Elisenda ha dit...

L’altre dia parlant amb el pare em va dir entre riures (jo si que vivia millor amb Franco) es clar li vaig comentar, “eres mes jove et trobaves be no tenies el colesterol súper alt i no es cansaves per tot”. A ell li feia molta gracia, l’únic bo que tenia l’època de Franco es que ell era mes jove. Jo també vivia millor amb Franco va durar poc per això, vaig néixer al setembre del 75, jo amb Franco em passava el dia mamant de la teta de la meva mare i dormin, això es vida. El que puc dir es que amb la pesseta es vivia millor, molt millor.

Carquinyol ha dit...

Quan dic s'hem fot vull dir que si se'ls ha de dir el nomd el porc, s'ho penso dir i quedar-me tan ample. Ja fa temps que les coses "políticament correctes" m'importen un rabe davant d'aquests "demòcrates" que a la primera de canvi et treuen els tancs al carrer.

Ens diuen feixistes, però a una de les seves "autonomies" amb el 3% estarien encara pastant fang